L’hora d’Elena Martín

Què senten els joves avui, enmig d’una pandèmia que els ha tallat les ales? Elena Martín ho té clar: “Ansietat”. I és precisament el tema principal de La malaltia, la versió d’El mal de la joventut de Ferdinand Bruckner que Juan Carlos Martel Bayod estrena al Teatre Lliure divendres que ve i on Martín (Barcelona, 1992) és la protagonista. Tot i sentir-se professionalment privilegiada, comparteix moltes coses amb Maria, Irene, Petrell, Freder o Lucy, els personatges de la peça original, i amb els menors de trenta anys actuals. “Una sensació d’ofec” perquè, diu, són conscients que vivim en “un sistema que sembla que s’ha d’ensorrar, però que no ho acaba de fer mai”.

El pitjor, segons Martín, és que “els més joves de trenta anys no som capaços d’imaginar alternatives al capitalisme”. No li estranya, doncs, el clima depressiu que impera, potser semblant al que sentien aquells joves alemanys estudiants de medicina dels anys 20 del segle XX que Bruckner va descriure en una peça icònica.

El mal de la seva joventut és la precarietat i, sobretot, “trobar la manera de fer les coses amb l’estil que vols i, alhora, poder aprofundir en les històries i poder anar creixent mentre crees”. Els premis que ha guanyat l’han ajudat, perquè sap que “obren portes que has de saber aprofitar”.

Ella no ha desaprofitat el temps. Fa sis anys que es va donar a conèixer com a actriu de cinema a Les amigues de l’Àgata, en fa cinc que va néixer el col·lectiu VV.AA. amb Like si lloras (Sala Beckett), en fa quatre que va guanyar la Bisnaga de Plata a la millor direcció per Júlia ist, el 2019 es va estrenar com a guionista amb la sèrie Vida perfecta de Leticia Dolera, l’any passat també va escriure un parell de capítols de la sèrie dels Javis Veneno i ara debuta com a actriu convencional de teatre amb La malaltia. Ha participat en Suc de síndria, Goya i Gaudí al millor curtmetratge, i en This is real love, amb el qual VV.AA. va guanyar el Premi de la Crítica 2020 a l’espectacle de noves tendències. Poca broma.

La malaltia és una primera vegada: “Tenia moltes ganes de fer això, de posar-me a les ordres d’algú, perquè entre Veneno i la meva pròxima pel·lícula feia un any i mig que escrivia”. Al cinema i a la televisió ja ho havia fet, però no en teatre: “Estic molt bé quan faig d’actriu, perquè puc portar a terme un procés molt espiritual, estic connectada amb el cos”. “Soc de mentalitat obsessiva, necessito varietat”, afegeix. La seva carrera ho demostra.

Eòlia, punt de partida

“A cada moment sento que he de fer una cosa diferent: res és fruit de les circumstàncies”, afirma. Des que era adolescent té clar que la interpretació i la direcció són el seu camí, des que la mare, perquè superés la timidesa, la va apuntar a Eòlia. “Va ser un despertar dels sentits”, exclama. I no només això, perquè a l’escola d’interpretació va conèixer Laura Weissmahr i Max Grosse Majench, amb qui anys després fundarien el col·lectiu VV.AA., juntament amb Clara Aguilar, Marc Salicrú, Anna Serrano i més companys de viatge que ha anat trobant pel camí, sobretot a la Universitat Pompeu Fabra, on va estudiar comunicació audiovisual. VV.AA. vol dir “varios artistas ”, esclar, però matisa que també podria ser “varios amigos ”.

Amb els amics de l’escola i de la universitat va començar la seva carrera, quan es va adonar que podia ser amb els seus i treballar amb els seus, sense deixar de ser ella mateixa. A la UPF va néixer Les amigues de l’Àgata, un film de Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen que era, de fet, el seu treball de final de carrera. Martín era l’Àgata, els ulls que guiaven la història, el sempre decisiu pas de l’institut a la universitat, que comparteix amb la Carla, l’Ari i la Mar.

De la seva experiència d’Erasmus a Berlín va sorgir Júlia ist, que va dirigir i protagonitzar amb alguns dels seus amics, com Grosse, Weissmahr i Rémi Pradère, tots tres integrants del cast de Like si lloras, el primer espectacle dels VV.AA., creat originalment com Els Malnascuts, el projecte de jove creació de la Sala Beckett.

Martín fa molts anys que analitza què és ser jove, el moment vital de què parla La malaltia. Potser no hi ha ningú millor que ella per donar-li cos escènic. També sap que es podria dedicar en exclusivitat al món audiovisual, sobretot ara que ha fet un salt d’escala important amb Veneno. “Pensava que el més complicat seria traspassar la realitat del personatge a la ficció, però realment el repte més gran ha sigut treballar amb els temps de la televisió”, confessa.

El repte ‘Veneno’

Als Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi) els va conèixer quan estava de gira amb Júlia ist. Ells estaven en el mateix procés amb La llamada. També van coincidir als Gaudí del 2017, on competien les dues pel·lícules. Li van trucar per enrolar-la en un projecte que tenia poc a veure amb la seva vida artística fins aleshores -“Sempre amb històries que són a prop meu”, diu-: “Va ser un trip molt heavy conèixer La Veneno i tot el cercle que l’envolta, i, sobretot, posar-me en la seva pell a l’hora d’escriure”. Tenia al seu abast la biografia de Valeria Vegas, ¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno, però va haver d’investigar pel seu compte, aixecar una ficció sense deixar mai de cenyir-se als fets, a la veritat.

Veneno, a més, l’ha obligat a la solitud de l’escriptura. “Dirigir o actuar tota l’estona no m’estressa, sinó que m’arrela molt”, diu, tot i que, quan fas cinema o teatre mai treballes sol. L’art, afegeix, l’ajuda a connectar-se amb “alguna cosa” que està per sobre d’ella i posar-se al “servei d’una altra cosa”, bé siguin idees, bé la seva intuïció.

Més estètic que ètic

El col·lectiu VV.AA. és un molt bon exemple de treball en equip. En pocs anys, junts, s’han fet un lloc en el món escènic barceloní i separadament són elements amb vida pròpia. “Ens uneix un mateix sentit estètic i l’atracció pels continguts filosòfics i el pop”, afirma Martín: “Com diu el Marc Salicrú, som més estètics que ètics, ens preocupem més per la forma que pel contingut”. Cadascú té el seu paper, en allò en què s’ha format i on destaca més, però prenen les decisions en comú i són capaços de saltar d’una banda a l’altra. Ja han fet el pas cap a l’audiovisual, amb algun videoclip, i més que ficar-se en el món de les sèries potser el nou terreny a explorar és el de les videoinstal·lacions.

El pròxim projecte de VV.AA., apunta Martín, serà “la fricada més gran que hem fet fins ara” i es distanciaran de la reflexió sobre “les formes socials” de l’amor que ha definit els seus treballs escènics. Serà més polític que Like si lloras, Wohnwagen i This is real love. “Estic molt orgullosa del que hem construït, del que estem fent, perquè som capaços d’assumir els errors, de no caure en tics individuals, i perquè ens cuidem molt”, apunta.

La pel·lícula que està enllestint, Creatura, en canvi, torna a la intimitat del seu cinema. Explicarà la història de la Mil·la, una noia que en ple hivern torna a la casa d’estiueig de la família a l’espera de reconnectar amb un gran amor. Allà s’endinsarà en els seus trenta anys de vida. Diu que vol parlar de “les conseqüències de la normalització de la repressió sexual femenina”. Clara Roquet, guionista de 10.000 km, entre altres, l’està ajudant amb l’escriptura.

Pregunta típica: teatre o cinema? No es decideix. Ni li cal. Se sent més lliure fent teatre, afirma, a banda que les arts escèniques li ofereixen un punt de connexió amb el moment actual que el cinema, per la natura mateixa dels processos de creació i d’exhibició, no té. “El teatre sempre està viu des del principi”. Potser per això assegura que li agradaria que el seu cinema s’acostés més al que ha portat a terme amb VV.AA., amb aquesta “capacitat d’experimentar amb la metàfora, els símbols”, una mica més lluny del realisme. Encara és jove.