L'infern de les esclaves sexuals del camp de Ravensbrück

BarcelonaHi ha l'infern i hi ha llocs pitjors que l'infern. El camp de concentració de Ravensbrück (Alemanya), l’únic ideat específicament per a dones i nens on van morir més de 92.000 persones, ho va ser per a moltes presoneres. Totes van patir un dolor majúscul i van dur sempre a sobre nombroses ferides. A algunes dones, els nazis els van tatuar un número al braç. D'altres, la marca la tenien al pit. Era un triangle invertit, de color negre, i s'hi podia llegir Feld-Hure [puta del camp]. "Quan les deportades entraven al camp, les guardianes feien una selecció. Les escollides passaven una segona revisió ginecològica i els injectaven un líquid a la vagina. Hi havia un temps de quarantena i després els donaven un sabó, els feien posar una camisa blanca fina, i havien de passar la iniciació", explica Fermina Cañaveras (Ciudad Real, 1977), que fa anys que investiga tot el que va passar a Ravensbrück i acaba de publicar El barracón de las mujeres (Espasa).

La iniciació era una espècie de prova amb alts comandaments. Si les dones no la superaven perquè els nazis no n'estaven contents, les assassinaven. Les que es quedaven al barracó de les dones passaven a ser esclaves sexuals. Les podien arribar a violar fins a vint vegades al dia. "Els que feien servir el bordell eren oficials nazis, però també capos (presoners funcionaris)", detalla Cañaveras. Moltes vegades, el que anava després mirava mentre no arribava el seu torn. Quan no les violaven, les obligaven a traslladar cadàvers al crematori.

No és gens fàcil saber què va passar a aquestes dones. Costa molt que en parlin, i en castellà o català hi ha molt pocs testimonis escrits. Una de les deportades de Ravensbrück que sí que en va deixar un testimoni escrit és la catalana Dolors Gener. Explicava que una vegada una blockowa polonesa (la vigilant del barracó) va demanar voluntàries per treballar al bordell, i va advertir que si cap d'elles es presentava com a voluntària, les obligarien a anar-hi. Gener explicava que les van fer despullar, passejar-se una vegada i una altra per davant d'uns oficials de les SS i ensenyar-los la boca i les dents. Després els van fer una revisió vaginal. "A algunes les van enviar al front, i en van tornar rebentades i desfetes i van morir. A altres les van enviar a la casa de prostitució del camp a treballar per als SS", detallava Gener, que va salvar-se i no va ser obligada a convertir-se en Feld-Hure.

La manca de testimonis

Fermina Cañaveras parla de les dones que van ser obligades a prostituir-se a través de la història d'Isidora Ramírez. Com moltes altres espanyoles que van acabar deportades a Ravensbrück, Isidora va travessar la frontera després de la derrota republicava i va col·laborar amb la Resistència francesa. Els nazis la van detenir a finals del 1941. La novel·la de Cañaveras no és un assaig, perquè l'autora admet que costa molt trobar documentació al respecte, i ha optat per novel·lar la vida de Ramírez. "Vaig començar a investigar mentre m'estava documentant sobre com es va organitzar el Partit Comunista espanyol en la clandestinitat després de la Guerra Civil", explica. "Una de les dones a les quals vaig entrevistar em va explicar que una companya seva tenia el tatuatge al pit i que l'havien obligat a prostituir-se", afegeix.

No va trobar gaires testimonis ni a Espanya ni a Itàlia. "La Neus Català em va posar en contacte amb una associació de Polònia i allà sí que vaig poder parlar amb algunes de les dones poloneses que havien estat al barracó de les dones, i també n'hi ha algunes que van escriure sobre la seva experiència", afegeix l'autora, que al llibre parla sense embuts de tot el seu suplici. "El llibre està fet amb tots els retalls que he anat recollint d'aquests testimonis", diu Cañaveras.

L'autora explica que va tenir diverses converses amb Català, que va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents. "La Neus em deia que la violència sexual no només passava al barracó de les prostitutes. No era sistemàtic, però també violaven altres deportades", diu. "Moltes dones, quan van sortir d'allà, estaven molt afectades, i algunes van morir poc després, sense poder explicar mai el que els havia passat. Les dones poloneses amb les quals vaig poder parlar sempre van insistir molt que les van obligar a prostituir-se. Crec que totes elles han patit un doble oblit", lamenta l'autora.

El camp de les dones i els infants

El camp de Ravensbrück es va construir a 90 quilòmetres de Berlín entre el novembre del 1938 i l'abril del 1939. Es creu que pel camp i pels seus satèl·lits van arribar a passar més de 132.000 presoners, sobretot dones i infants. Tan sols 40.000 van sobreviure. Hi havia infants de totes les nacionalitats. Alguns eren gitanos procedents d'altres camps i molts altres jueus de Varsòvia i Budapest. Pràcticament tots van morir de desnutrició. Ravensbrück va ser un lloc d'entrenament per a les guardianes. Es calcula que s'hi van formar unes 4.000 supervisores de les SS. Una de les més temudes era Elfriede Müller, coneguda amb el sobrenom de la Bèstia de Ravensbrück. Al camp es van fer molts experiments mèdics amb dones, i totes les internes havien de treballar o bé en explotacions agrícoles o per a la indústria local i grans empreses com Siemens AG.