Què és l'Institut d'Estudis Baleàrics i per a què serveix

PalmaL’Institut d’Estudis Baleàrics s’ha dedicat a tantes de funcions, i encara ho fa, i ha canviat tantes vegades d’estatuts, de condició, d’estructura i de Conselleria, que fins i tot membres del sector cultural s’han plantejat què és exactament i per a què serveix. A banda de la seva tasca fundacional –estudis, jornades i publicacions–, l’IEB ara s’encarrega, essencialment, de promoure la cultura entre les Illes Balears i cap a l’exterior, i de difondre el català a la ciutadania. Entre el 15 i el 17 d’abril farà les XXXVIII Jornades d’Estudis Històrics Locals a l’Arxiu del Regne de Mallorca, a Palma, dedicades a Cultura turística i identitats múltiples. Coincideixen amb el seu cinquantè aniversari i ho aprofitam per explicar quin sentit té l’entitat.

El 1971 la desapareguda Diputació de les Balears –evidentment, franquista– va crear una entitat perquè es dedicàs als estudis sobre l’Arxipèlag. “No aportava novetats ni presumia aportar-les”, indica l’historiador Álvaro Santamaría. “Se sumà a la iniciativa d’altres diputacions que, des de feia temps, havien establert centres d’estudis als seus respectius territoris”. L’IEB és una de les cinquanta-vuit entitats que integren la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals, que el 1994 va fer a Palma la seva assemblea anual, i que les vincula a totes al Consell Superior d’Investigacions Científiques. En formen part des d’acadèmies fins a associacions i centres d’estudis locals, provincials o autonòmics, molts dels quals creats entre final del segle XIX i començament del XX (i alguns d’anteriors, com la Reial Societat Basca dels Amics del País, del 1764). Pel que fa a les Balears, també en formen part la Societat Arqueològica Lul·liana, fundada el 1880; l’Institut d’Estudis Eivissencs –de les Pitiüses, de fet–, creat el 1949 però refundat el 1969 com a associació, i l’Institut Menorquí d’Estudis, que el Consell de Menorca posà en marxa el 1985. Les mateixes entitats, més el Centre d’Estudis Locals d’Alaior, són a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, que fa servir l’Institut Ramon Muntaner com a eina d’actuació.

Qui fou secretari general de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Xavier del Hoyo, recorda “la reticència inicial de les entitats culturals” envers el nou organisme. Només l’Escola Lul·lística Maioricensis i la Societat d’Història Natural es varen afegir a l’IEB, explica Del Hoyo. El primer director fou Bartomeu Payeras Franch, filòleg, professor, creador de l’editorial Clumba i la llibreria Ereso, secretari del Cercle de Belles Arts, membre de la junta de l’Orquestra Simfònica de Mallorca i responsable de l’efímer Museu Saridakis –al palau de Marivent, fins que es va tancar al públic per convertir-lo en la residència d’estiu de la família reial–, segons narra l’historiador Miquel Ferrer.

Defensa de la natura

L’IEB, indica Del Hoyo, es va estructurar inicialment en quatre seccions: Investigació i Documentació, Humanitats, Ciències i Defensa de la Natura. El vocal de la secció de Ciències, Josep Casasayas, va redactar un informe que, ja el 1973, alertava sobre la situació del medi ambient a les Illes. Va demanar 500.000 pessetes per elaborar “un estudi cabdal, complet i exhaustiu”, una petició que, com ell mateix explica, es va rebre amb “befa”. “Jo no tenia per què aguantar rialles ni menyspreus de persones incompetents per molt presidents de la Diputació que fossin”, explica, i va dimitir. La proposta no va prosperar “i va desencadenar la desvinculació del moviment ecologista (...) i la creació del GOB”, entitat històrica de la defensa de la natura.

La Diputació deixà pas al Consell General Interinsular preautonòmic i aquest al Govern. A partir del 1981 es va començar a publicar la revista Estudis Baleàrics i, des del 1987, la Revista de Ciència, si bé l’activitat acadèmica, de fet, s’orientaria molt més cap a les Humanitats que no cap a les Ciències de la Natura. El responsable de l’IEB passà a ser el secretari general, càrrec que ostentaren Jordi Gayà, Ramon Servalls, Pius Tur, Josepa Terrasa i Del Hoyo.

El 1981, ara fa quaranta anys, es varen fer les primeres Jornades d’Estudis Històrics Locals, un dels referents de l’Institut –les respectives actes de les quals s’han anat publicant: sobre la vida quotidiana, les relacions de les Balears amb el sud francès i amb el nord d’Àfrica, el gòtic, els mitjans de comunicació, el còmic, els joves, la fiscalitat, la dominació islàmica, el corsarisme i el contraban, la prehistòria, l’antiguitat, la Segona República, la Guerra del Francès... El 2016, per primera vegada, les jornades es varen fer fora de Mallorca, a Formentera, i es varen dedicar a El Patrimoni immaterial; els anys següents es traslladaren a Eivissa (2017), sobre Estudis de cinema i audiovisuals; i a Maó (2018), per parlar d’Els jueus a les Balears coincidint amb els 1.600 anys de la circular del bisbe Sever sobre la conversió de la comunitat jueva de Menorca. El 2019 tornaven a Mallorca per centrar-se en La música a les Illes Balears. El 2020 no es convocaren, a causa de la pandèmia, i les d’enguany es tornen a fer a Palma.

El 1985, l’IEB va assumir la secretaria del que, probablement, és una de les feines cabdals de la seva història: la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, compartida amb la Institució de les Lletres Catalanes. Se n’han arribat a publicar desset volums, a cura d’especialistes. A més, el 2019, l’Institut va fer possible la recuperació de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears, dedicada als estudis lul·lians, després de sis anys d’inactivitat.

La gran reconversió

El 2004, el Partit Popular, tant a les Illes Balears com –encara més– al País Valencià, no veia amb bons ulls col·laborar amb el Principat. D’aquí que el Govern de Matas volgués disposar de la seva pròpia eina per a la promoció exterior de la cultura de l’Arxipèlag, en lloc de confiar-la a l’Institut Ramon Llull, creat dos anys abans per ocupar-se de la difusió de la cultura catalana. I trià l’IEB, al qual dotà d’una nova estructura.

El cap visible del nou IEB va passar a anomenar-se president i es va triar l’escriptor i professor de la UIB Gabriel Janer Manila, auxiliat per un coordinador –Miquel Segura– i tres responsables d’àrea: Sebastià Alzamora, Antoni Planas i Maria Antònia Ferragut. Per primera vegada, la cultura illenca va començar a ser present als escenaris internacionals de manera sistemàtica, i la Fira del Llibre de Frankfurt del 2017, dedicada a la cultura catalana, fou un dels aparadors. Fins a l’actualitat s’ha anat ampliant la presència a mercats, festivals i fires d’arts visuals, escèniques, musicals, editorials i de tota mena per publicitar les nostres produccions.

El 2007 accedí a la presidència un altre professor de la UIB, l’historiador Sebastià Serra –amb Antoni Planas com a coordinador–, però de nou una qüestió política –la sortida d’Unió Mallorquina de l’Executiu– va tornar a fer canviar el rumb. L’Institut cedí part de les competències a la Direcció General de Cultura del Govern, amb la qual cosa quedà prou minvat. Els seus directors, en aquella etapa, foren Santiago Juan i Cristòfol Vidal.

Però tant el traspàs de les competències de cultura de cada illa als consells respectius com el creixement del sector cultural balear, de cada vegada amb més projecció, plantejaren dues necessitats noves. Calia algú que es fes càrrec de la circulació de creadors entre les Illes –i això corresponia al Govern–, i algú que convocàs –amb tota la paperassa corresponent– ajudes econòmiques per a sortides a l’exterior, com feien la resta de comunitats. A més, el 2011 el Govern va extingir el Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (Cofuc) i traspassà a l’IEB les convocatòries de cursos i tallers de català, els centres d’autoaprenentatge –se n’han arribat a obrir sis: Eivissa, Ciutadella, Manacor, Inca, Palma i Calvià, més un de virtual, per les actuals circumstàncies–, el Programa d’Ensenyament en xarxa i el Punt d’Informació de traducció i assessorament.

Amb la direcció del filòleg Antoni Vera (del 2013 al 2015), del director teatral Josep Ramon Cerdà (del 2015 al 2017), de l’autor d’aquest reportatge (del 2017 al 2019) i ara del compositor i professor de música Mateu Malondra, l’Institut ha viscut potser l’etapa de més activitat de la seva història. S’ha dedicat a la projecció exterior i entre les Illes de la cultura pròpia, ha anat obrint cada vegada més línies de subvencions, i va assumir temporalment noves competències en el camp audiovisual fins que es creà l’Institut d’Indústries Culturals.

Com que superava de molt les tasques fundacionals –que, de fet, passaren a un segon pla–, es va plantejar una nova denominació: Institut de la Llengua i la Cultura, Illenc però finalment es va mantenir el nom històric. Els programes TalentIB dinamitzaren el circuit intern i el 2015 es va fer la primera Fira B! de música i arts escèniques, el nou vaixell insígnia de l’IEB: un aparador amb espectacles i activitats professionals que arribarà a la sisena edició entre l’1 i el 3 d’octubre. S’intensificà la col·laboració amb la resta de territoris de parla catalana, amb iniciatives com el premi Pere Capellà als premis Octubre de València, l’entrada al patronat de la Universitat Catalana d’Estiu i la presència de les editorials de les Balears, a més dels instituts d’estudis eivissenc i menorquí, amb una parada pròpia a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona.

Antoni Planas, excoordinador i una de les persones que coneixen millor l’Institut, creu que va ser “una bona iniciativa en un moment molt fosc de la cultura”, i que ampliar-lo a la projecció exterior va ser “una gran idea”. En tot cas, “ha anat sobrevivint, intentant fer una feina que ajudi els creadors de les Illes Balears”. Ara, ja amb mig segle a l’esquena.

*Francesc M. Rotger va ser director de l’IEB entre el maig de 2017 i el juliol de 2019.