L'OBC enceta la nova temporada amb Ludovic Morlot a L'Auditori

Els inicis de curs sempre tenen coses molt excitants: des de promeses com les d’anar al gimnàs fins al col·leccionisme de fascicles de quiosc, passant per l’estrena de l’estoig ple de llapis de colors per anar a l’escola. Qui més qui menys, tothom experimenta vivències positives, amb ànims i amb bones i renovades intencions.

Això mateix és el que vam pensar sortint de L’Auditori, després d’haver escoltat una Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya ben greixada a les ordres de Ludovic Morlot. És cert que la lectura de la tercera simfonia de Beethoven (Heroica) no va ser un prodigi d’inventiva en el seu discurs, tot i la suma correcció amb què va ser executada i la precisió de la batuta del director titular. Però el conjunt del programa tenia molts al·licients, començant per la tria de les peces, amb eclecticisme i presència de músics de casa.

Obria foc una obra com l’anecdòtica Fanfàrria de Joan Guinjoan (no n’hauríem de dir Fanfara?), que fa vint-i-cinc anys servia per inaugurar L’Auditori. Això passava abans d’una de les peces estrella de la vetllada: la Simfonia concertant op. 125 de Prokófiev, obra tardana del compositor rus, en què la violoncel·lista Alisa Weilerstein va exhibir una articulació, un fraseig i una implicació modèliques, potser massa aliena a Morlot i a l’orquestra però amb resultats senzillament magistrals. I, per seguir amb els violoncels, la peça Un cant a Pau Casals de Jordi Cervelló tancava la primera part amb Weilerstein com a part integrant del conjunt i amb una execució més que notable al servei d’una peça de circumstàncies.

Ja ho dèiem al principi: la simfonia beethoveniana va sonar bé i, malgrat algunes errades puntuals del metall i d’una fuga lleument desdibuixada, es notava un treball amb voluntat de fer bé les coses, com a declaració de principis d’un nivell mitjà bo i que esperem que vagi a més al llarg dels propers vuit mesos que queden de temporada. Després d’anys erràtics i de rumbs descentrats, els habituals dels concerts de la nostra primera orquestra bé s’ho mereixen. I Morlot és un home que, sembla, vol fer bé les coses. Que així sigui i que la cosa, lluny de desinflar-se, duri. Almenys fins a final de curs.