Javier Bê: “L’originalitat és realment difícil de defensar avui dia”

PalmaIntel·ligència artificial, filosofia, William Blake i fragments de la vida quotidiana coincideixen a La nueva poetría (Ediciones Liliputienses), el darrer llibre de Javier Bê (F. Javier Barrera). Nascut a Sant Sebastià i mallorquí d’adopció, costa restringir la definició de l’autor com a poeta o com a artista visual, perquè la seva obra trepitja la fina línia entre ambdues disciplines. En aquest sentit, afirma que aquest nou llibre és “una passa més en un llarg camí a la recerca d’una veu pròpia i contemporània”.

Per què triau l’adjectiu 'nova' per definir la poesia que omple aquest darrer recull?

— És una qüestió que ve d’enrere. Ja quan feia haikus em referia a ells com els “haikus del segle XXI”. Jo crec que la poesia sempre ha de ser contemporània, no pot quedar endarrerida respecte de la realitat. I en aquest sentit em semblava que, de la mateixa manera que introduïm la tecnologia al nostre dia a dia, també havia de formar part de la meva obra.

Però la tecnologia no és tan present a la literatura com a la vida, o sí?

— No, és cert que a la literatura que jo conec tampoc hi apareix tant, però supòs que per això també ho he tractat com si fos una cosa nova. No crec que sigui una cosa que s’ha de fer en general, sinó que a mi, a la recerca de la meva veu, m’ha sorgit fer. I aquest llibre suposava entrar dins una nova etapa en aquest sentit. Per mi ha estat la culminació d’una obra que fa més de deu anys que desenvolup. I estic content perquè crec que aquest llibre és la versió més honesta, o més pròpia, d’aquesta veu poètica.

D’on ve el vostre vincle amb la tecnologia?

— A ca nostra sempre hi ha estat, el meu germà s’hi dedicava i jo record veure’l programar jocs que jo no entenia gens.

Quin tipus de jocs?

— Jocs d’aquells que hi havia als anys vuitanta, que es feien amb l’Spectrum [un dels primers ordinadors domèstics] i que eren molt primitius, però molt interessants. A mi no m’interessen els jocs d’acció d’avui dia, superrealistes i dinàmics. El que m’atreia era que aquells eren misteriosos i molt complexos. Havies de tenir moltíssima imaginació per dissenyar mons sencers amb allò i també havies de ser molt lliure. I aquella fascinació que tot allò em provocava és molt present a la meva obra. Tot i que visquem en un món ultratecnològic, la meva capacitat de fascinació davant aquestes coses no ha minvat.

Manuel Gerardi en parla al pròleg que encapçala La nueva poetría, d’aquesta qualitat màgica que tenen tant la poesia com la tecnologia al vostre llibre.

— Sí, és que això és fonamental per a l’artista i per al poeta: mantenir aquesta capacitat de sorprendre’ns davant la realitat. La teníem quan érem petits i si no anam alerta la perdem a mesura que creixem. La ciència i l'art intenten entendre la realitat amb metodologies diferents, i per a ambdues coses necessites ser capaç de quedar-te astorat davant les coses que succeeixen al teu voltant. Com quan ets petit i veus el món per primera vegada.

I com es pot conjugar això amb un món en què la intel·ligència artificial és ja accessible per a qualsevol que la vulgui fer servir?

— Bé, és que a mi el que m’agrada de la intel·ligència artificial és que s’equivoca. Comet moltes errades i això és superinteressant. Amb l’art passa el mateix, hi ha moltes teories que el que et diuen és que, per molt que hagis planificat una obra, el que et donarà la clau per resoldre-la serà aquell petit error inesperat que t’obrirà la ment. Com quan et cau un llibre a la biblioteca. Si et fixes en la pàgina que ha quedat oberta i llegeixes a mem què diu, es pot convertir en un fil d’on estirar. Jo la intel·ligència artificial l’he emprada per això, com a excusa. Els seus errors eren pistes a seguir per a la meva creació.

I tot això com encaixa en tot aquest debat al voltant del concepte d’autoria en relació amb la intel·ligència artificial i l’art? Fins a quin punt es pot considerar autor de l’obra a algú que fa servir ChatGPT per crear-la?

— És que jo crec que el que és interessant és fer-nos la pregunta, però fer-la en general: fins a quin punt som realment autors de les obres? La resposta ha canviat al llarg del temps i el concepte d’autoria individual és realment molt recent. Jo som també la suma de tota la gent que hi ha hagut abans que jo o no? L’originalitat és realment difícil de defensar avui dia, tots els autors beuen d’altres autors. I tot i que el concepte d’autoria és molt interessant, jo crec que no té res a veure amb els veritables perills de la intel·ligència artificial.

Quins són?

— Que la gent deixi de pensar perquè creu que ja hi ha algú que pensa per a ell. Aquest és el gran perill. Tota la resta… Són debats i reflexions molt interessants, però poc més.

Hem parlat de com va començar la vostra relació amb la tecnologia, però no d’on ve la vostra fascinació per la poesia. Recordau com va néixer, aquest lligam?

— Perfectament. A ca nostra érem de classe treballadora, però l’educació era molt important. No teníem ni cotxes ni motos, però llibres sí que en teníem. I entre tots ells hi havia el primer llibre de Julia Otxoa, Composición entre la luz y la sombra, que a més el teníem dedicat perquè mon pare i ella havien coincidit feia anys, eren del mateix grup d’amics, tot i que mon pare no tingués res a veure amb el món de la literatura ni res de tot això. I record que quan vaig llegir-lo em vaig quedar trasbalsat, fins i tot diria que trencat. També record mon pare entrant dins la cuina i llegint en veu alta un bocí de La tierra de Alvargonzález d’Antonio Machado.

I des de llavors us heu dedicat a escriure’n?

— No exactament, però més o menys. Tot allò em va deixar fascinat i després, en conèixer Bécquer a l’escola, vaig començar a intentar fer qualque cosa, però, és clar, penses que allò no té cap tipus d’interès i ho deixes anar. Ha estat amb el temps que m’hi he anat dedicant. La gent pensa que la poesia és treure un pensament o un sentiment en una nit, però res més lluny de la realitat. Pots estar mesos treballant una estrofa o uns versos i anys cercant una veu pròpia que incorpori noves formes i que connecti amb el teu voltant. Has d’estar disposat a tornar-hi sempre, a dedicar-hi una energia, un temps i una voluntat d’experimentació. La poesia és sempre la culminació d’una feina d’anys, d’un ofici que s’ha de treballar.