L''smartphone' que el temps s'endugué, protagonista a la Berlinale

Enviat especial a BerlínQuan l'iPhone va arribar a les botigues el 2007, el mercat dels smartphones estava dominat per una empresa canadenca fundada pocs anys abans per dos nerds tecnològics sense habilitats socials i amb nul·la experiència comercial, Mike Lazaridis i Doug Fregin. La història de com els dos amics i un home de negocis desesperat per triomfar (Jim Balsillie) van conquerir el món amb el primer telèfon estrella del segle XXI s'explica amb nervi, suspens i sentit de l'humor a la pel·lícula Blackberry, que aquest divendres ha engegat la lluita per l'Ós d'Or d'aquesta Berlinale.

Dirigida pel canadenc Matt Johnson, que el 2014 va passar amb el seu debut The dirties pel Festival de Sitges, Blackberry comparteix la fascinació de pel·lícules com La xarxa social o la sèrie Halt and catch fire per la rebotiga dels grans canvis tecnològics de les últimes dècades i, sobretot, per l'enorme fragilitat psicològica i emocional de les persones que els van fer possibles. Johnson s'esplaia a l'hora de mostrar la inseguretat patològica de Lazaridis, un geni que pràcticament inventa ell sol el mercat dels smartphones, i el situa enmig de dues forces oposades: el capitalisme voraç a l'estil d'El llop de Wall Street de Balsillie i la fidelitat als valors del projecte i l'esperit friqui de Fregin, l'heroi ocult de la pel·lícula.

És evident que la posada en escena estripada i caòtica de Blackberry no es pot comparar amb la perfecció estètica i narrativa de La xarxa social, però l'estil de fals documental de la pel·lícula –habitual en els treballs anteriors de Johnson– i les interpretacions estridents s'han de valorar per l'esforç de cultivar una identitat pròpia. “El gran problema dels directors del Canadà angloparlant és que, a diferència del Quebec, no hem aconseguit crear un llenguatge propi, segurament per la falta d'ajuts financers que facin sorgir noves veus i perquè estem sotmesos a una enorme pressió per imitar l'estil de Hollywood. Però a Blackberry hem intentat no fer-ho i mantenir l'estètica que he anat desenvolupant aquests anys a Toronto”, explica Johnson.

Tot i que irregular i passada de voltes, Blackberry acaba fent-se estimar per l'energia frenètica que desprèn i l'humor àcid que impregna el seu retrat del Silicon Valley canadenc, que també serveix de crònica dels excessos de l'última època d'optimisme econòmic. En aquest sentit, Johnson encerta a l'hora d'associar la bombolla tecnològica en la banda sonora a hits de The Strokes i The White Stripes de principis dels 2000 i completa el repartiment amb un planter molt sòlid de secundaris com Martin Donovan, Cary Elwes i Michael Ironside.

Una distopia familiar

També en competició oficial, l'australiana The survival of kindness planteja un relat en clau metafòrica sobre l'estat del món a partir de l'odissea d'una dona negra tancada en una gàbia que és portada al desert i abandonada a la seva sort. Sense diàlegs intel·ligibles –només balbuceigs o frases en llengües inventades–, la pel·lícula s'aferra a la lluita per sobreviure de la protagonista i la segueix a través de deserts i muntanyes en un recorregut que sembla gairebé un videojoc abstracte, ja que al seu pas va trobant objectes que ha de recollir i obstacles que ha de superar. La proposta comença a perdre força a mesura que el director Rolf de Heer es desentén de la peripècia física i potencia la dimensió al·legòrica del film, tan poc subtil com que l'escenari sigui un món distòpic assotat per una pandèmia mortal i on les persones de pell fosca són perseguides i maltractades per homes blancs amb màscares de gas. És com per tornar a la gàbia i desentendre's de tot.