'L'últim dia' d'Alejandro Bordanove: desesperança sense dramatisme
L'actor protagonitza a la Sala Atrium l'obra de Lluïsa Cunillé dirigida per Xavier Albertí
- Autoria: Lluïsa Cunillé
- Direcció: Xavier Albertí
- Interpretació: Alejandro Bordanove
Xavier Albertí excel·leix en la distància curta. En un teatre de cambra com el que ens proposa sobre la nova obra de la seva gran còmplice Lluïsa Cunillé (una vintena de treballs conjunts): L’últim dia, interpretada per un entregat còmplice més recent, Alejandro Bordanove.
L’últim dia és un monòleg escrit a partir de fets biogràfics que l’actor protagonista traslladava a Xavier Albertí i que aquest reenviava a Lluïsa Cunillé. Una obra d’encàrrec en què l'autora aprofita els inputs reals per crear una ficció: la història d’un jove d'uns 25 anys des del matí fins a la nit d’un dissabte qualsevol. O no, perquè si bé les seves activitats no difereixen de les de qualsevol dissabte, aquest tindrà el final que anuncia en el mateix títol.
Els enigmes que acostumen a rodejar les obres de Lluïsa Cunillé desapareixen en aquesta brillant narració literària o, en tot cas, s’amaguen darrere les relacions que aquest noi de vida tranquil·la i ordenada estableix amb amics, familiars i alguna desconeguda. Unes relacions de sana amistat, de solidaritat familiar, però emboirades amb un neguit contingut, amb una mena de resignació sense esperança. Un conte a cau d’orella en un espai buit a la vora d’un piano de cua que només sonarà uns instants amb la Sonata en si bemoll de Schubert, l’última que va compondre. En aquest moment Albertí es posa davant les tecles blanques i negres i la narració salta de la primera persona a la tercera en un gir dramàtic que Cunillé ja havia fet servir a Après moi, le déluge.
Seguint l’esperit de contenció interpretativa que va imprimir al monòleg de Josep Maria Miró El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, en part heretat del seu mestre Joan Ollé, Xavier Albertí repta Bordanove sotmetent-lo a un tirànic hieratisme que concentra qualsevol emoció en el rostre, en uns ulls que anuncien el plor que no esclata i que parlen de la seva tristesa i en el moviment del dit polze de la mà esquerra que delata el nerviosisme de l'actor i del personatge. Un repte que l’actor supera amb escreix i una proposta íntima, ascètica per a degustadors de les coses mínimes.