L'últim Primera Persona, en primera persona

BarcelonaEns hem esforçat molt en explicar que això de dissabte seria una festa. Però cada somriure nostre era de melancolia, no de felicitat. La riallada apagada de qui sap que demà no, però d'aquí una setmana sí, el trobarà a faltar. El festival Primera Persona s'ha acabat. La bacanal del me, myself and I, que sota la direcció artística dels novel·listes Kiko Amat i Miqui Otero s'ha celebrat els últims nou anys al CCCB, no es farà mai més. Durant tot aquest temps jo he estat el tercer home de l'equip: el que feia la foto, aguantava neures i celebrava triomfs.

La premissa del xou és de sobres coneguda: els convidats han estat creadors que obtenen de l'experiència personal la seva principal font d'influència. Un ventall ampli, a coalició de l'obra dels dos directors. I també universal, perquè d'autobiografia n'hi ha una mica a tot arreu. Fins i tot als llibres d'Arthur C. Clarke o en les cançons de Judas Priest n'hi acabaríem trobant. La intenció és tan legítima com qualsevol altra: conèixer com, per què i en quines circumstàncies els nostres herois s'han obert en canal per explicar vida, triomf i misèria al llarg de seva trajectòria.

I a això ens hem dedicat els últims nou anys. A apuntar candidats en un paper: mesos després, alguns vindrien i d'altres no. No hem aconseguit convèncer Jarvis Cocker, repetidor habitual d'entre els nostres somnis, però la llista de convidats impressiona. Han vingut premis Pulitzer, Grammy, Goya, Cervantes. I Emmys, si l'acadèmia s'hagués dignat a premiar el guió de The Wire. Vam ser els primers a portar James Rhodes a Barcelona, quan tot just es publicava Instrumental (avui porta quinze edicions), i a organitzar la primera visita al país d'una Caitlin Moran que va fer honor a la fama tancant un bar clandestí del Poble-sec. D'entre els moments de glòria que sempre recordarem hi ha xous memorables: la lliçó de Vivian Gornick, la potència de Virginie Despentes, l'Irvine Welsh lluint una xapa d'estelada comprada a les Rambles, el Jonathan Ames imitant un gos o l'Stephin Merritt cantant All my little words enmig d'un silenci sepulcral. Podria enumerar-ne fins demà.

Les cicatrius que deixa el festival

L'última edició de Primera Persona, que es va celebrar aquest dissabte al CCCB, ha anat de cicatrius. Als que hem estat treballant en el festival ens n'ha deixat unes quantes. D'externes (la suma d'arrugues i cabells blancs ens delaten) i internes (més complicades i complexes de quantificar). Quan ho vius tot amb aquesta intensitat cada traveta ha estat un drama, però a poc a poc n'hem anat aprenent. Algunes? La Renata Adler trucant que volia tornar a Nova York poques hores abans d'actuar. La visita a un club cannàbic com a primera petició d'uns convidats acabats d'aterrar al Prat. La mirada psicòpata de Sheela de Wild Wild Country. Fins i tot hem intentat prendre'ns amb humor les cancel·lacions. Doloroses, a última hora i amb excuses inversemblants. Roxanne Gay, Sally Rooney, Tracey Thorn, no heu aconseguit caure'ns malament, però bon intent.

Tot això hauria d'estar en un llibre. Un que acabi amb l'acte final: l'últim vals del Primera Persona. A la festa, que ha passat del teatre al pati, hi han participat una colla de noms que no només demostren la força del talent local, també ha servit per reconèixer a una sèrie de joves creadors que actuarien en una edició futura: l'Anna Pacheco, que ha escrit una novel·la debut que parla exactament d'ella, la Rocío Quillahuaman, que ens retrata a tots amb sorna i ironia, o aquest prodigi del pop mallorquí que és Lluís Cabot. Una celebració per acomiadar un dels grans esdeveniments literaris i musicals de l'any a la ciutat. El nostre festival, l'apoteosi de l'egocentrisme. "Sempre hi haurà algú que voldrà escoltar com aquella noia et va trencar el cor", va tancar Joe Crepúsculo cantant l'himne de Primera Persona. I té tota la raó. D'aquí uns dies serem nosaltres els que voldrem explicar a tothom que el cor se'ns ha esmicolat aquest dissabte. Feu-nos callar si ens fem pesats. Que la força ens acompanyi, adeu, fins sempre, sort.