La Maria: "No es pot crear un castell si no tenim uns fonaments ben clars"

BarcelonaLa Maria Bertomeu (Oliva, 1998), La Maria per a l'art, va fer córrer per les xarxes una impressionant versió d'Arranquen vinyes, una cançó tradicional d'Alcàsser. La viralitat no era superficial. La Maria, educada en cant valencià amb mil idees i cap prejudici, entra amb veu pròpia en la nissaga de grans artistes que trepitgen amb sabates noves les arrels del cançoner popular. Tot just acaba de publicar el disc L'assumpció (Propaganda pel Fet, 2023), que presenta el 12 de març al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, dins del Festival Tradicionàrius.

Per què L'assumpció?

— L'assumpció, per a mi, és un autopariment. Conta com tota la història des de La Maria d'abans d'Arranquen vinyes fins a la d'ara. Quant ha plogut! Com he canviat! L'altre dia amb una amiga veia el vídeo d'Arranquen vinyes i, mare meua, com he canviat. Em veig ahí com una persona de fa molts anys.

Però tampoc fa tant de temps.

— Fa un any i poc, sí, però és que han passat tantes coses tan ràpid...

Què és el més difícil d'assimilar de tot el que t'està passant?

— El més difícil és poder arribar a casa i deixar el mòbil. El control de les xarxes socials el duc bé i puc deixar de penjar coses d'una determinada manera, però em costa desconnectar. I he d'aprendre encara a autogestionar les emocions, a dir "Maria, no passa res, no tot se centra en un vídeo". Arranquen vinyes es va viralitzar per uns likes. Per tant, és un poc complicat ara deixar de contrastar els likes o les visualitzacions que té un post.

Tanmateix, la immensa majoria dels comentaris que reps a les xarxes són positius.

— Són tots positius. El nivell de hate ha sigut molt baix. La gent ha sigut molt bona amb mi i això em tranquil·litza moltíssim.

¿Com et representa, generacionalment, el tipus de cant valencià que fas?

— Abans la música tradicional es configurava per ser funcional. És a dir, es feien cançons per adormir un bebè, per anar al camp, per a les feines agrícoles, per a tot. Avui aquestes cançons ja no es creen. Està havent-hi un buit creacional perquè ja no tenim una funcionalitat, o almenys no l'hi atorguem. Per tant, eixos instruments que es tocaven antigament ja no tenen una presència en la música actual tan rotunda com la tenien abans. El que hem fet al disc ha sigut fer música tradicional funcional avui en dia, fent servir les eines del present, com ara l'ordinador. Això, vulgues que no, apropa les cançons a un públic més jove.

¿Com ha sigut d'important Xavier de Bétera per endinsar-te en aquest univers musical que potser per arrels familiars no coneixies?

— A casa, tota la vida, s'escolta música pop, rock, de tot menys música tradicional. A mi em va atraure, sobretot, el món de les falles. Vaig començar a gratar ahí i vaig dir "ostres, aquí hi ha un univers que vull escoltar més, i sobretot el que vull és portar-ho a la funcionalitat actual". Després, al Conservatori de Catarroja, vaig decidir que volia començar estudiant la música d'arrel des de l'arrel. No es pot crear un castell si no tenim uns fonaments ben clars.

En aquest sentit, és curiosa la teva relació amb l'ukulele.

— Sí, l'ukulele l'he apartat de la meua vida. Tocava l'ukulele perquè a Oliva no s'utilitzen instruments de rondalla com el guitarró, la bandúrria o el llagut. Però quan vaig anar pel Camp del Túria, on sí que es canta un cant d'estil amb rondalles, vaig veure el guitarró i vaig dir "mare meua, què he fet tot aquest temps agarrant l'ukulele, que això no és nostre per a res, quin desastre!"

És molt interessant la manera com treballes la veu. S'inscriu en una tradició nova, la tradició de Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal, Anna Ferrer, les Marala... T'hi sents còmoda en aquest context, oi?

— Sí, sí, em sent molt còmoda. De fet, elles han sigut referents per a mi. M'encanta el que fan. En aquest disc, treballant amb el productor Tono Hurtado, el més important ha sigut precisament trobar una sonoritat pròpia. Vam pensar "d'acord, hi ha aquestes artistes, i després hi ets tu, Maria, i tindràs aquesta sonoritat".

És una sonoritat bastant variada. A Clavells i flors l'electrònica i la guitarra elèctrica van juntes.

— M'encanta aquest so més elèctric. Totes les cançons tenen la seua base tradicional. És el que he pogut treballar amb el meu professor. Li deia "Xavier, tinc aquesta cançó al cap, o tinc aquest motiu tradicional al cap, com puc evolucionar-lo?" Totes les cançons tenen dins seu o bé instruments tradicionals o melismes, ornaments, melodies, compassos... En el cas de Clavells i flors, són compassos de fandangos. Agafem un motiu xicotet, o diversos, i anem engrandint. Ha sigut superexperimental, perquè jo, d'electrònica... A casa tinc un ordinador i un micròfon. I de nocions tecnològiques, zero unitats. Ens vam tancar a l'estudi, solament Tono i jo, i vam dir "vinga, va!" I vam començar a fer soroll.

És inevitable pensar en les primeres cançons que feien Maria Arnal i Marcel Bagés. I pel que fa a l'estructura del disc, amb romanços numerats seguint una lògica gairebé conceptual, té a veure també amb El mal querer, de Rosalía.

— Sí, sí. Això ho tenia pensat, fer un disc que conte una història com El mal querer de Rosalía, però també com alguns discos d'Extremoduro, que van ser els meus primers referents. Si és que ací tots arribem a les mateixes conclusions, o paregudes. Quina manera d'entendre la música més semblant, a vegades.

Què és el que més t'agrada d’Extremoduro?

— L'humor del Robe Iniesta. Quina vida, aquesta persona...

Hi ha una distància generacional molt gran entre vosaltres.

— Sí, moltíssima. Extremoduro no ha sigut un grup de la meua generació, per a res. Nosaltres l'hem pillat a última hora. Tenia les entrades comprades per a l'última gira, i gent que sí que era superseguidora al principi em deien que ja se n’han desconnectat. Mare meua, i jo m’estic connectant ara.

Abans parlàvem d'aquest context on hi ha gent com la Maria Arnal i l'Anna Ferrer. Però després hi ha un context que ve de més lluny, que seria el de Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil... i tota aquesta grandíssima tradició valenciana. Imposa respecte?

— Sí, moltíssim. Són un exemple a seguir, sobretot per tenir la valentia en el seu moment de cantar en valencià, que és supertristíssim haver de recalcar-ho. I també per donar-li importància a la música tradicional. Perquè n'hi ha moltes persones majors, entre altres, les meues güeles, que tenien superinfravalorat el món de la música tradicional. Que jo no sabia que el pare de ma güela cantava i era ballador fins que un dia li vaig demanar a ella com eren les jotes de la seva època i em va dir "Xica, mon pare cantava". "I m'he d'assabentar ara, amb 24 anys, que ton pare cantava!" Si en el seu moment l'entorn no hi donava importància o estava molt reprimit, és normal que després per a elles no tingui importància la música tradicional.

Les dues veus que obren i tanquen el disc són les de les teves iaies?

— Sí, sí. És que totes dues es diuen Maria, i a una li dic la iaia del piso i a l'altra la iaia de la mar.

La iaia del piso canta la cançó de treball que obre el disc.

— Em va sorprendre molt, el cant que es va marcar, sobretot la part que va dir que s'equivoca quan diu ella "I un dia va vindre l'amo... l'amo no, l’encarregat". Ostres, mare meua, i ella no n'és conscient! Dic "iaia, mare meua, que fort". Pobreta, ho tenen tan cap a dins" soc dona, soc menys; parle valencià, soc menys; cante música tradicional i per això també soc menys".

També t'interessa molt experimentar amb la veu, oi?

— Sí, però és un instrument que jo també he vist que ha canviat moltíssim durant la gira. Sabent els meus límits i les meues maneres de cantar, he pogut jugar-hi més, i estic segura que encara ens hem quedat curts.

En directe també la tractes amb efectes?

— Sí. Tenia molt clar que no volia distorsionar-la moltíssim, moltíssim, perquè a mi em tirava molt més deixar-ho tot net. Però va ser com "mira, Maria, si ens clavem en la funcionalitat actual hi hem de posar distorsions".

Què és el pitjor que has experimentat en aquest any i mig, relacionat amb la música?

— Relacionat amb la música no res. Mira tu per on.