Música

Josetxu Obregón: "Francesco Mancini és un cas clar de compositor oblidat per la història"

Músic. Director de La Ritirata, que actua al Festival de Torroella

El músic Josetxu Obregón.
4 min

BarcelonaEl Festival de Torroella de Montgrí acull aquest divendres a les 20.30 h un concert de La Ritirata, la formació dirigida pel violoncel·lista Josetxu Obregón (Bilbao, 1979). El programa, titulat Festeggiando Mancini, està dedicat al compositor Francesco Marini (1672-1737), contemporani d'Alessandro Scarlatti i representant del Barroc napolità. Obregón atén l'ARA per telèfon des del Pirineu aragonès. "Acabo d'actuar a Castiello de Jaca amb el programa del meu recital de violoncel, del disc Cello evolution", explica.

Què buscaves amb Cello evolution?

— Volia veure què passava amb el primer que es va compondre per a violoncel a Itàlia. Era un instrument que n'acompanyava d'altres, i va ser a Bolonya on es va començar a escriure per a violoncel solista, i durant el Barroc el repertori evoluciona i vam arribar a aquesta meravella que tots coneixem de les suites de Bach.

¿Les suites de Bach interpretades per Pau Casals segueixen sent referencials?

— Jo crec que sí. A més, a Pau Casals li devem una cosa increïble: pràcticament va ser qui les va descobrir. En aquella època, les suites de Bach es consideraven uns estudis, i va ser Casals el primer que les va veure realment amb altres ulls, com una obra d'art que pagava la pena ser portada a les sales de concert. Evidentment, és una versió radicalment diferent de la que fem avui, sobretot quan les interpretem amb violoncel barroc, però a mi em sembla una aproximació interessantíssima.

Parlant d'obres d'art que mereixen ser recuperades: per què Francesco Mancini?

— Hi ha compositors que tenen una música de moltíssima qualitat però que no han arribat a ser tan coneguts com hauria de ser. Francesco Mancini és un cas clar d'aquest tipus de compositors oblidats per la història. Quan vaig fundar La Ritirata amb la flautista Tamar Lalo ja ens cridava l'atenció la música napolitana, i concretament la de Mancini. En una de les primeres gires que vam fer per les Balears ja fèiem una sonata de música de cambra d'ell, i al disc Neapolitan concertos vam introduir un concert per a la flauta de bec de Mancini. I aquest any s'ha ajuntat tot, que és el 350è aniversari de Mancini, que va sorgir la possibilitat de presentar un programa per als premis de l'associació FestClásica i que van triar el nostre. I quina millor celebració que dedicar-li un programa monogràfic i poder fer-lo girar per tots els festivals de l'associació FestClásica.

¿Tenies clar que en el programa haurien d'aparèixer algunes parts de les òperes de Mancini?

— Sí. Hem fet moltes aproximacions a la música instrumental, però també sabem que la seva música vocal és de moltíssima envergadura. Recordo un disc que va fer el contratenor Xavier Sabata amb Dani Espasa i Vespres d’Arnadí que incloïa alguna música vocal de Mancini fantàstica. Realment és un compositor molt interessant. En el nostre cas, fent un programa instrumental, vaig voler fer una picada d'ullet a aquestes obertures tan fantàstiques de les seves cantates i de les seves òperes. Crec que ens ha quedat un programa realment molt variat que recorre tot el que era el bon fer d'aquest compositor.

No hi ha contrastos gaire forts, oi?

— Relativament. Dins del que és fer un programa monogràfic, em sembla que hem buscat el màxim de contrast, el màxim de coses variades. Però és veritat que hi ha un estil comú a tota la seva obra, i això és molt interessant. Escoltes un concert sencer que és de música molt variada i molt interessant en diferents aspectes, però tot et deixa el mateix gust de boca de dir: “Mira, aquest era Francesco Mancini i així componia”.

La gira va començar a Gijón el 7 de juliol.

— Correcte. I ara arribem a Torroella, que em fa moltíssima il·lusió.

Com han anat els concerts?

— N'estem encantats. A cada concert descobrim nous secrets en la seva música. I la reacció del públic a tot arreu ha sigut fantàstica. Tothom en surt encantat, com dient: "Però qui és aquest Mancini, que no el coneixia fins ara i de cop i volta m'ha fascinat la seva música".

L'any que ve farà 15 anys de la creació de La Ritirata. Quins reptes tens per a la celebració d’aquest aniversari?

— Miro enrere i estic supercontent de com ha funcionat tot. Havia començat amb la música antiga i el violoncel barroc, estava treballant en agrupacions com L’Arpeggiata i havia col·laborat amb Jordi Savall, i vaig començar aquest camí amb La Ritirata sense saber fins on arribaria. I ara tenim un grup que ja és una entitat estable que funciona. El repte principal és que continuï 15 anys més, seguir treballant sense pressa, però sense pausa, que creixi al seu ritme. I sí que tenim al cap alguns programes pensant en aquesta celebració dels 15 anys, perquè és un moment molt important per a nosaltres, evidentment.

El nom de La Ritirata és un homenatge al compositor Luigi Boccherini (1743-1805). ¿Ha canviat la teva percepció de Boccherini?

— Cada cop li tinc més respecte. Va ser una mica el meu compositor fetitxe, i amb qui em vaig sentir clarament identificat, perquè a més de ser un grandíssim compositor era un violoncel·lista excepcional. I aquesta admiració cada cop està més que justificada.

stats