Lacasitos

PalmaLlavors els meus fills tenien 10 i 7 anys i jo em sentia quasi cada horabaixa més taxista que mare o potser una mare taxista. Recollir-los de l’escola i acompanyar-los pel món. Per què els pares ens capficam que facin tantes activitats? Com si no els bastàs amb l’escola i els deures! Però no, que aprenguin anglès, a tocar un instrument, que practiquin algun esport... I entre tot això i de tant en tant, assistir a les festes d’aniversari que celebri cada un dels companys de classe i a la qual, a més, cada un ha de convidar tots els altres, fins i tot el ‘matoncete’ que et fa la vida impossible o el que és incompatible amb tu; però, ai!, cal ser bon company, perdonar i ser amic de tothom! (mai he entès per què, però això és un altre tema). Amb tot això, idò, ja tenim la seu plena d’ous, o pel que ens interessa ara, totes les tardes ocupades traginant fills d’aquí cap allà.

Com deia, em sentia taxista o ‘xoferessa’, terme que vaig veure escrit per primera vegada al ‘Nuevo viaje a la Alcarria’ i que jo acab de catalanitzar sense permís de les altes instàncies lingüístiques -diguem que el DIEC proposa ‘xofera’, paraula que, com que no m’agrada, he decidit no utilitzar-. Una mare-xoferessa duent els fills, ara un, ara l’altra, a activitats que a la llarga de poc els han servit i que a la curta unes els agradaven i a d’altres assistien perquè fins a l’adolescència els fills no es rebel·len; esperant-los a dins el cotxe sense res a fer. Sort que la lectura sempre ha estat una de les meves passions i qualsevol temps d’espera, una oportunitat única per llegir. Però sovint durant el temps d’espera d’un dels meus fills estava acompanyada per l’altre, que gairebé com si anàssim per carretera repetia cada poc “falta molt?”.

Aquell horabaixa érem tots dos, el meu fill petit i jo, dins el cotxe mal aparcat a la Rambla prop d’una farmàcia i, com que necessitava comprar qualque cosa, no podria dir quina sense faltar a la veritat, li diguí que esperàs dins el cotxe i que, en cas que vingués un policia, l’entretingués una estona. Supòs que va pensar que una feina tan compromesa mereixia ser recompensada i em digué: “Compra’m Lacasitos”.

Em va sorprendre perquè jo creia que, de Lacasitos, ja no se’n feien, però li vaig dir que sí, que els demanaria i els hi duria; creia que s’ho mereixia, ja que l’abandonava dins el cotxe amb la responsabilitat d’evitar-me una multa.

A la farmàcia m’atén una al·lota molt jove a la qual deman allò que jo volia comprar i que no puc recordar què era i Lacasitos.

-De sis o de dotze? -em demanà amablement.

Jo, que no sentia parlar de Lacasitos des de feia un munt d’anys, des de la meva adolescència com a mínim, em vaig sorprendre perquè el que recordava eren uns caramel·lets petits de coloraines i una capsa de 6 hauria estat una absoluta ridiculesa. Així que al mateix temps que pensava que després de tant de temps ja devien haver canviat el format dels Lacasitos, em diguí a mi mateixa “sí que són grans avui en dia” i, a la dependenta, li vaig dir que volia la capsa de 12, amb la intenció de fer tan content com fos possible el meu fill amb el seu encàrrec.

Ella, de seguida, obrí un calaix que tenia just davall el taulell i em posà al davant una capsa de 12 preservatius!

Quan jo, rient, li vaig dir que el que pensava que m’havia comanat el meu fill eren una classe de caramels, s’enrojolà i es retirà a cercar els Lacasitos, que curiosament estaven menys a mà que els preservatius. Me’ls va posar sobre el taulell i em digué: “Em sap greu, però és que me’ls demanen amb tota classe d’eufemismes”.