L’activista antifranquista

HistoriadorIgual que molts altres intel·lectuals de les terres de parla catalana, Josep Maria Llompart es comprometé en la lluita democràtica contra la dictadura franquista. Fou una contribució discreta i modesta, però valuosa i significativa en els paràmetres generals de l’oposició política en la Mallorca dels anys seixanta i setanta. La tradició conservadora, la manca de grans concentracions obreres i estudiantils, i el record de la repressió de 1936-39 determinaren en bona mesura el caràcter catacumbal del dissentiment polític a l’illa. Pensem, per exemple, que les Balears foren la província espanyola amb menys nadius processats pel Tribunal d’Ordre Públic en relació amb la seva població. La inexistència d’organitzacions antifranquistes sòlides a Mallorca atorga un valor singular a actuacions com la de Llompart de la Peña, que potser en altres indrets haurien passat més desapercebudes.

Ell mateix es definia com “un fill de casa bona” i recordava que no aprengué la llengua catalana fins a l’adolescència. El seu pare havia estat coronel d’Infanteria i simpatitzant de la CEDA durant la Segona República. Estudià el Batxillerat entre 1936 i 1941 en un Institut Ramon Llull tots els professors progressistes del qual havien estat depurats i envoltat d’un ambient clarament favorable als vencedors de la contesa. En els anys següents va participar en diverses activitats de caràcter cultural i vagament regionalista –com les tertúlies de l’Acadèmia d’Història de Mallorca i les organitzades pel poeta Guillem Colom–, però sense cap connexió amb la resistència política clandestina. Però fou aleshores quan Llompart va consolidar el seu interès per la cultura en llengua catalana. A més a més, entrà en contacte amb nombroses persones que havien patit la repressió franquista: des de Manuel Sanchis Guarner fins a la família de la seva dona, Encarnació Viñas.

Com en molts altres casos, del compromís amb la recuperació lingüística i cultural se’n derivà –ja en els anys seixanta– una presa de consciència política contra el règim dictatorial.En aquest context, entre 1966 i 1968 Josep M. Llompart fou un dels impulsors de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre duites a terme a la Casa Catalana de Mallorca. En aquelles xerrades, hi participaren alguns dels principals escriptors catalans i castellans de l’època, molts dels quals coneguts per la seva vinculació amb l’oposició a la dictadura. El mateix Llompart va intervenir en la inauguració de l’Aula de Poesia (1966) i dictà conferències sobre l’Escola Mallorquina i sobre Mercè Rodoreda. Entre els assistents hi havia dirigents de l’organització mallorquina del PCE, com Francisca Bosch Bauzà i els germans Maria i Ginés Quiñonero Solano.

Repressió a les Aules

Les autoritats provincials eren conscients de l’ambient antifranquista que caracteritzava aquelles sessions, per la qual cosa varen enviar delegats governatius per controlar el contingut de les lliçons i la reacció del públic. Els primers incidents varen succeir arran de l’Aula de Teatre (1967). La policia va escorcollar domicilis particulars i es prohibiren les conferències del poeta Joan Oliver –Pere Quart– i del filòsof José Luis López Aranguren.

El 21 de maig de 1968, en el transcurs de la conferència de l’escriptor Antoni Serra, un acòlit del règim va provocar aldarulls. La policia va suspendre l’acte i detingué el conferenciant i cinc assistents, entre els quals hi havia Josep Maria Llompart. Tots ells foren interrogats i passaren una nit als soterranis del Govern Civil. Encara que l’incident no tingué més conseqüències, les Aules foren clausurades immediatament.

Es va tractar, probablement, de la primera detenció d’intel·lectuals a Mallorca des del final de la Guerra Civil. Fins llavors la repressió s’havia centrat fonamentalment en els nuclis obrers, en particular el PCE i organitzacions pròximes, que havien estat objecte d’importants batudes policials el 1948, el 1964 i el 1965. Després, el 1968-69, Josep M. Llompart va col·laborar en altres aplecs amb contingut clarament polític, com l’anomenat Contuberni de s’Arracó (agost del 1968), una assemblea de polítics i intel·lectuals dels Països Catalans.

Entre d’altres, hi foren presents l’assagista valencià Joan Fuster, els historiadors Gregori Mir i Miquel Coll Alentorn i l’escriptor Antoni-Lluc Ferrer. Potser per això el domicili de Llompart fou escorcollat al cap d’uns mesos, arran de la declaració de l’estat d’excepció. Entre 1969 i 1972, Llompart va impartir classes de literatura catalana en la delegació mallorquina de la Universitat de Barcelona; llavors degué tenir alguna mena de contacte amb l’incipient moviment estudiantil mallorquí, molt vinculat a les formacions de l’esquerra antifranquista.

Intel·lectuals i política

Tot plegat, les iniciatives referides varen afavorir l’establiment d’un vincle efectiu entre els resistents comunistes i el món intel·lectual mallorquí, un dels principals representants dels quals era Llompart. Des del començament del decenni dels setanta, el PCE de Mallorca es va obrir a la incorporació d’intel·lectuals, professionals i cristians de base.

Alguns escriptors illencs, com Antoni Serra i Antoni M. Thomàs, hi varen militar durant un temps. Josep M. Llompart col·laborà amb els comunistes en diverses iniciatives de caràcter unitari, encara que sense arribar a afiliar-s’hi. Així, entre l’abril de 1972 i el juliol de 1974 va fer part de la Mesa Democràtica de les Illes com a independent, en representació del món cultural. La seva tasca dins aquest organisme se centrà en la defensa del dret a l’autonomia i la identitat cultural de les Balears.

En aquest sentit, tingué la col·laboració permanent de l’analista Climent Garau Arbona, president de l’Obra Cultural Balear entre 1970 i 1976. L’estiu de 1974, Llompart també s’incorporà a la Junta Democràtica de les Illes que substituí la Mesa. Ja en el postfranquisme immediat, Llompart va cooperar amb Garau en la creació de petites formacions pròximes al nacionalisme progressista, com l’Aliança Nacional Mallorquina (ANAM) i el Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI). Ell mateix fou un dels redactors del manifest elaborat el 21 de novembre de 1975 en el qual, davant la mort de Franco, es proclamava la necessitat de prosseguir en la lluita pel socialisme dins el marc d’una autonomia política real.

A més a més, representà el GASI dins l’Assemblea Democràtica de Mallorca, constituïda el 8 de juliol de 1976, i va intervenir en l’acte de presentació de l’avantprojecte d’Estatut d’autonomia de les Balears, presentat al santuari de Cura (Algaida) el març del 1977. En les eleccions del 15 de juny de 1977, Llompart donà suport a la coalició Unitat Socialista, integrada pel Partit Socialista de les Illes i el Partit Socialista Popular.

Encara en aquell any, va tenir una participació molt destacada en esdeveniments com l’acte d’homenatge a Gabriel Alomar i, sobretot, la multitudinària Diada per l’Autonomia.De llavors ençà, Josep M. Llompart es va allunyar de l’adscripció a sigles polítiques concretes. La seva manca de vocació política i el seu rol institucional com a president de l’Obra Cultural Balear (1978-1986) propiciaren una projecció pública centrada en exclusiva en la tasca literària i l’activisme estrictament cultural. Amb tot, Llompart va continuar col·laborant fins a la mort en qualitat d’independent amb entitats com el GOB i el PSM, i prengué partit en debats polítics concrets com el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. La campanya d’homenatge impulsada per l’OCB el 1992 sota el lema ‘Gràcies, Llompart’ i el dol arran de la seva mort, el 28 de gener de 1993, constataren l’admiració de la societat mallorquina envers un dels grans escriptors i activistes cívics del segle.