Lacuesta triomfa en uns Gaudí amb accent andalús

BarcelonaLa cultura ofereix, de vegades, l’única resposta amb sentit als absurds de la política. Va passar ahir als premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, on van triomfar dues pel·lícules rodades a Andalusia: una dirigida per un gironí a San Fernando (Cadis) i l’altra per una sevillana -però establerta a Catalunya- al seu poblet natal, Constantina (Sevilla). Després de mesos sentint discursos irresponsables que atien el foc de l’odi entre Andalusia i Catalunya, ahir el cinema va visibilitzar els vincles profunds que uneixen els dos pobles amb un palmarès d’accent andalús que atorgava set guardons a Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, i quatre -incloent-hi el del públic- a Viaje al cuarto de una madre, el debut de Celia Rico. Dues pel·lícules que, significativament, dissabte ja van triomfar als premis del cinema andalús emportant-se ex aequo el premi al millor film, un reconeixement que subratlla la identitat mestissa d’un cinema català obert al món i transnacional.

El gran triomfador de la gala va ser, en qualsevol cas, un Lacuesta que amb els Gaudí a millor direcció i millor pel·lícula en llengua no catalana d’Entre dos aguas es converteix en el cineasta més guardonat de la història dels Gaudí, acumulant un total de sis premis: un pel guió del documental Garbo, l’espia, un altre per Los condenados (millor film en llengua no catalana), dos per La propera pell (millor guió i pel·lícula) i els dos d’Entre dos aguas. L’èxit d’aquesta pel·lícula, que ja va guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià, confirma el gran moment del director gironí, que acaba de ser objecte d’una retrospectiva al Pompidou de París -també a la Filmoteca de Catalunya- i té una sèrie documental en procés i dues exposicions en paral·lel a Barcelona i Girona.

Premi a la veritat d’un actor

Entre dos aguas reprèn els personatges i l’univers de la baia de Cadis retratats pel director al seu segon llarg, La leyenda del tiempo. Dotze anys després, Lacuesta captura el pas del temps en les vides de dos germans gitanos de San Fernando: ja no són nens però les seves vides -sobretot la de l’Isra- continuen marcades per la mort violenta del pare i la poc esperançadora realitat socioeconòmica de San Fernando. Israel Gómez, que s’interpreta a ell mateix al film, va donar la sorpresa guanyant el Gaudí a millor actor protagonista, un premi que és, en part, un reconeixement al talent de Lacuesta per construir una ficció a partir del cos de Gómez, però sobretot a la capacitat d’aquest jove de Cadis per injectar veritat i magnetisme a la seva interpretació.

Emocionat i gairebé sense paraules, Gómez va dedicar-li al premi “a Isaki, a les meves filles, a la meva dona i al meu pare, que era català”, però va recuperar la fatxenderia en l'últim moment per confessar que ell sempre s'havia sentit “un actoràs”. S’ha d’entendre com una provocació, per cert, que el premi el lliurés Albert Serra, el mateix que va dir en uns Gaudí que, si fos per ell, “enviaria a Guantánamo tots els actors”. Però Gómez és, al cap i a la fi, un actor no professional com els de les pel·lícules de Serra, i tot i així es va imposar a rivals de pes com ara Sergi López, Àlex Brendemühl i Mario Casas. I un altre premi destacat per a Entre dos aguas és el de millor banda sonora per a Refree i Kiko Veneno, un català i un andalús (però nascut a Figueres) aportant mirades complementàries a través del llenguatge comú de la música.

També són merescuts els premis interpretatius i de guió de Viaje al cuarto de una madre, un debut sorprenent per la maduresa amb què la directora dibuixa les complexitats de la relació entre una mare i la seva filla, Lola Dueñas i Anna Castillo, que es van fer amb els dos Gaudí d’interpretació femenina. L'abraçada de les dues actrius quan Dueñas rebia el seu premi i completava el doblet escenificava una complicitat que va més enllà de la pantalla. El fotógrafo de Mauthausen, que partia amb les mateixes nominacions que els films de Lacuesta i Rico, tampoc ha marxat de buit; el biopic sobre Francesc Boix va esgarrapar quatre premis tècnics. Les distàncies, en canvi, només va guanyar un dels set premis als quals optava, però almenys va ser el més important: millor pel·lícula. El solitari Gaudí del film d’Elena Trapé és potser un reconeixement escàs per a una pel·lícula que hauria merescut algun altre premi interpretatiu, especialment per al treball d’Alexandra Jiménez. El drama de Jaime Rosales Petra, amb vuit nominacions, també es va haver de conformar amb un sol Gaudí, el d’Oriol Pla com a millor secundari. Un premi inesperat: el seu contingut paper com a ajudant d’un artista amoral és impecable, però no el més destacat de Petra.

El palmarès dels Gaudí no va repetir la paritat de gènere de l’any passat, però de presència femenina no en va faltar: a més dels premis de Rico i Trapé, el Gaudí de millor curt se l’ha endut Bàrbara Farré per La última virgen, el seu treball de final de carrera a l’Escac, i Sílvia Munt va guanyar el seu primer Gaudí -després de set nominacions, dos com a actriu i cinc com a directora- pel telefilm Vida privada, que adapta l’obra de Josep Maria de Sagarra. El Gaudí a millor documental se’l va emportar el favorit, Petitet, de Carles Bosch, tot i que el nominat Comandant Arian d’Alba Sotorra també va fer soroll indirectament gràcies a la manifestació en suport de la revolució kurda de Rojava que van protagonitzar uns activistes que van envair l’escenari per denunciar l’ofensiva turca contra Kobane.

L’humor insolent del Mag Lari

Tot i l’anunciat leitmotiv màgic, la gala va arrencar seguint el cànon de les gales d’entrega de premis: amb un número musical i un monòleg corrosiu. Joan Colomo va dominar el número amb una reivindicació del cinema com a evasió i, a continuació, el Mag Lari va presentar la seva candidatura a Ricky Gervais català llançant dards enverinats a tort i dret: contra Albert Serra (“Com que m’han pagat un pastón, l’any que ve hi haurà una pel·lícula menys; la bona notícia és que serà d’Albert Serra”), contra TV3 (“En aquesta gala no sortirà Pilar Rahola”), contra Quim Torra (“Jo pensava que vindria el president, però ha vingut el substitut”) i contra Juanjo Puigcorbé (“¿No t’han posat amb les autoritats?”). L’humor insolent i agressiu del Mag Lari no sempre feia gràcia, però sortir del cofoisme habitual dels Gaudí era d’agrair. Va ser, això sí, un Mag Lari més xòuman que mag, amb més ganes de interpel·lar amb el públic que de fer trucs espaterrants.

La reivindicació política va ser menys protagonista que l’any passat, tot i l’estratègica interpretació del Diguem no de Raimon a càrrec de Roger Mas, que va culminar en crits de “Llibertat” a la platea i l’al·lusió d’Isona Passola als presos polítics. La presidenta de l’Acadèmia, com sempre, va posar deures a tothom: a Torra va demanar-li reactivar “la locomotora de TV3”; al vicepresident Pere Aragonès, garantir la partida de la taxa audiovisual “fins i tot si no s’aproven els pressupostos”, i al ministre Guirao, recuperar el fondillo que, abans de la crisi, finançava projectes en les llengües cooficials. “Quina manera de dialogar tenim millor que respectar la diversitat lingüística de l’Estat?”, insistia Passola. Va ser una nit d'agraïments escollits i significatius: Isaki Lacuesta al seu primer productor, Paco Poch; Elena Trapé a Josep Maixenchs, el fundador de l'Escac, i Carles Bosch als "gitanos i 'rumberos'". Però el més emocionant va ser potser el del Gaudí d'Honor, Joan Pera, que en el seu discurs va fer un repàs a la seva carrera, una reivindicació del doblatge i recordatoris sentits a la família (“no sempre és fàcil ser el fill de”), amics com Paco Morán i mestres com Joan Capri.