"Ningú té en compte les dones que viuen al carrer, ningú en parla"

BarcelonaLaetitia Colombani (Bordeus, 1976) va viatjar fins al Canadà, l'Índia i Itàlia per escriure el seu primer llibre, La trena (Salamandra), que es va convertir en un gran èxit de vendes i va guanyar el Prix Relay. En el seu segon llibre, Les vencedores (Salamandra), les protagonistes també són dones que resisteixen, però aquesta vegada l’autora francesa no ha creuat cap frontera, almenys no de les que delimiten estats. El seu segon llibre transcorre al cor de París, en un edifici que es coneix com el Palau de la Dona, que acull dones sense recursos. L’escriptora, directora, guionista i actriu viatja a una realitat físicament molt propera però invisible i desconeguda per a molts, la de les dones sense sostre. El viatge el fa acompanyada de la Solène, una de les heroïnes del llibre, que, amb 40 anys, deixa la seva exitosa carrera com a advocada per fer d’escrivent pública.

Dona veu a dues dones d’èpoques diferents que tracten un mateix problema, el de les dones sense sostre. No hem avançat?

Sí, sembla un bogeria, però a París, per exemple, actualment hi ha 5.000 persones sense sostre, una xifra que no difereix gaire de la dels anys 20 del segle passat. Ara hi ha més infraestructures i centres d’acollida... però la situació és la mateixa.

Ara, però, hi ha estat de benestar.

Sí, però el nombre de sensesostre ha augmentat molt i el suport a les organitzacions no governamentals ha disminuït.

Una de les dones protagonistes, Blanche Peyron, ajuda els altres a través d’una organització no governamental, ho fa un segle enrere i de manera vocacional; l’altra, la Solène, ho fa en l’actualitat i de manera accidental.

Sí, la Solène no hi entra per consciència social, sinó per curar-se a si mateixa. Ho fa a desgana però va interactuant amb les dones, i a partir d’aquí augmenta la seva empatia i consciència social.

És un retrat de moltes dones d’avui en dia, entregades absolutament a la feina i que renuncien a tot.

Sí, tinc molts companyes així, que han hagut de renunciar al creixement personal en benefici del creixement professional. El que volia explicar és la desorientació, com als 40 anys algú es pot trobar absolutament perdut, i com busca la seva essència.

Quan la Solène entra en aquesta mena de torre de Babel que és el Palau de la Dona, és el prototip d’èxit de la societat capitalista.

Sí, em semblava interessant que un personatge que pràcticament només es relaciona amb homes de poder, de sobte interactuï amb dones que tenen menys de dos euros per nodrir-se. Al llibre explico l’anècdota del supermercat, que és real, perquè me la va explicar un escrivent públic. La Solène se sorprèn perquè una dona vol reclamar dos euros a un supermercat. Li sembla una cosa absurda, però s’adona que sense aquests dos euros la dona per a qui escriu la carta no pot menjar.

Un dels personatges amb una història més colpidora és la dona que ha passat més de 15 anys vivint al carrer i a qui han violat més de mig centenar de vegades.

Per a mi també va ser un xoc, a la dona en qui s’inspira aquesta història en realitat la van violar 74 vegades, però vaig pensar que si ho explicava no em creurien. La van agredir moltíssimes vegades i va estar a punt de morir. No era prou conscient de la violència que pateixen les dones que viuen al carrer, als aparcaments, als portals... Al meu primer llibre parlava de la violència a l'Índia i aquesta violència també la tinc a casa.

Va començar a escriure sobre realitats llunyanes i després ha escrit sobre les que tenim molt a prop.

És una paradoxa, però no veiem aquestes dones, s’amaguen i tenen por. Ningú les té en compte, ningú en parla. Ni elles tenen veu ni ningú parla per elles.

El Palau de la Dona existeix. Vostè hi va anar per documentar-se?

Sí, el que em va impactar més d’aquest lloc va ser veure la barreja de tradicions, religions, idiomes... hi havia harmonia i conflictivitat, el que em preocupava molt era poder fer un retrat just d’aquest lloc, que no fos ni massa míser ni massa angelical, perquè no és ni una cosa ni una altra. Hi vaig anar diverses vegades, vaig parlar amb el director i els treballadors. M’asseia al costat de l’escrivent públic i observava com treballava.

Vostè també fa cinema però ha escollit la literatura per explicar les històries d’aquestes persones que viuen fora del sistema.

Sí, trobo més llibertat escrivint literatura. Es poden tractar tots els temes, no hi ha censura. En canvi, al cinema i a la televisió has d’agradar a un munt de gent i tot plegat et pot inhibir força. Tot i així, hi ha un projecte per fer una sèrie amb el llibre, hi ha molts personatges que poden donar peu a moltes trames.

Ha estat difícil acostar-se a una realitat tan diferent de la seva?

Sí, mentre escrivia em plantejava moltes vegades si estava legitimada per fer-ho. És curiós però quan vaig escriure La trena no tenia tants dubtes. Aleshores escrivia sobre els intocables de l'Índia, i ara ho he fet sobre una realitat molt més propera a la meva. Vaig decidir incorporar el personatge de la Solène, que creix un entorn estable i, quan va al Palau de la Dona, li diuen que no té dret a estar allà, i ella s’ho qüestiona, com jo m’ho he pogut qüestionar. Però els escriu cartes i documents que elles no poden escriure. Coma escriptora parlo per aquells que no poden fer-ho.