Laia Alegret Vaqueiro: “La feina principal d’una llibretera és llegir”

PalmaL’error com a solució va encaminar Laia Alegret Vaqueiro cap al món de les llibreries. Va ser en acabar la carrera d’Història quan decidí combinar la feina amb els estudis del màster d’Història Contemporània i d’Edició. Fent feina en una llibreria va descobrir que allà trobava la passió que des de petita sentia per la lectura i que avui dia és la seva professió: llibretera. Ens acull per a la conversa l’espai de creació, llibreria, galeria d’art, ‘coworking’ i centre neuràlgic del projecte Edicions del Despropòsit

Com arriba a muntar una llibreria una estudiant d’Història?

Vaig estudiar Història, però en realitat va ser un error tàctic [riu]. Ja devorava llibres de petita, sempre havia tingut clar que volia fer alguna cosa amb llibres, però no sabia ben bé què. Per què vaig estudiar Història, no ho sé ben bé, perquè no hi tenc una passió especial. A devuit anys m’agradava molt i en aquell moment em va semblar interessant fer-ne la carrera. En qualsevol cas, quan vaig acabar-la, vaig fer un màster en Història Contemporània i un màster d’Edició, i aquí em vaig veure una mica més encaminada, encara que tampoc no era el que volia. Anava acabant el màster d’Edició i a la vegada fent feines de manera temporal i en vaig trobar una a la llibreria Jaume de Montsó, i des del primer dia que hi vaig entrar vaig pensar “Ah!, bé, és això el que volies fer”. Llavors va sortir l’opció d’agafar el traspàs de Drac Màgic i gairebé ens hi vàrem tirar de cap, sense pensar-hi gaire.

Durant aquests set anys, com ha anat evolucionant la llibreria?

Ha estat una evolució molt bonica, perquè quan hi vàrem entrar la llibreria no estava en gaires bones condicions; pel que fa al fons, no hi havia res, i l’estructura podríem dir que gairebé queia a trossos; la part de baix era un femer literalment. Com que va ser tan precipitat, ens hi vàrem posar fora diners, va ser molt do it yourself. Vaig entendre que la prioritat era tenir llibres i, per tant, la mica d’inversió que prioritzàrem va ser que hi hagués més fons de llibres que no arreglar pròpiament la llibreria en si. No sé si és un encert, però tenc la tendència a fixar-me més en el contingut que en el continent, i això de vegades va en detriment de l’estètica de la llibreria.

Una bona llibretera ha de llegir molt?

Bàsic, sí rotund. A mi m’agradaria dir-te que la feina principal d’una llibretera és llegir; pots vendre qualsevol altra cosa sense saber-ne, i supòs que llibres també, però per mi és essencial. De tota manera, és una part que, segons com, queda relegada a l’oci, tot i que jo l’entenc com una part professional importantíssima, perquè tota la resta de gestió d’una llibreria s’acaba menjant la lectura: fas d’administratiu, de comercial, de mosso de magatzem, comandes, devolucions, decoració d’interiors... [riu]. I el fet de llegir acaba una mica relegat per falta de temps. De tota manera, entenc que l’objectiu principal de la meva feina és encomanar a tanta gent com sigui possible el cuquet, la curiositat, l’amor, la passió per la lletra escrita, i això només s’aconsegueix llegint molt, és la pauta que ho marca tot.

La llibreria apunta a un tipus determinat de públic o, d’altra banda, són els lectors els que amb les seves tries la van construint? Per quina mena de literatura es decanta la gent?

Són les dues coses, en realitat. Des del moment en què fas una determinada selecció de llibres, ja vas construint el teu públic potencial. Però és un poc un peix que es mossega la coa: el fons que tens estira uns clients determinats, que també et van demanant coses que potser no tens i acaben quedant, i això alhora estira més gent... A nosaltres això ens ha passat, per exemple, amb la secció de novel·la gràfica o la de filosofia, que varen començar sent molt petitones i ara ja comencen a fer planta. D’altra banda, però, una cosa que m’agrada molt i que era una de les nostres intencions des del principi és posar un determinat fons davant els ulls de qui no n’és el lector potencial per picar-li la curiositat. Em referesc, per exemple, a un tipus d’assaig més alternatiu que per ventura fa set anys no disposava dels mateixos canals de distribució i no era tan conegut ni tan bo de trobar en una llibreria ‘comercial’.

Normalment, la lectura és un hàbit solitari que torna social quan tancam el llibre i en compartim el contingut amb altres persones. És el cas dels clubs de lectura. Pensau que necessitam cada vegada més aquests espais de debat?

Sí, i a més he de dir que el club de lectura ha estat un dels millors descobriments que he fet enguany, perquè fins fa poc, si et som sincera, no havia assistit mai a cap; sempre havia pensat que la lectura era una activitat solitària, que després intentes encomanar, però sense gaire necessitat de fer una quedada per parlar-ne. Em semblava com una mena de teràpia de grup [riu], i potser sí que té un punt de teràpia. En realitat, he descobert que aquest intercanvi més profund al voltant d’un llibre en concret és meravellós i té la capacitat de fer-te veure coses que tu no havies vist, mirar-te el llibre amb uns altres ulls, donar la volta a una cosa que tu portaves d’una manera superclara i sortir-ne amb una idea capgirada. Pens que és molt, molt enriquidor, i que a partir d’enguany em serà impossible prescindir-ne.

Actualment, dues d’aquestes activitats les dedicau a la filosofia i al feminisme…

Sí. D’una banda, acollim el Club de lectura feminista, ideat per Carmen Garcia de la Cueva, que es du a terme simultàniament a tot Espanya i que, en el nostre cas, dinamitza Annalisa Marí. Només en puc dir meravelles, perquè pens que hem fet un grup molt interessant, dinàmic i enriquidor. I de l’altra, el Club de lectura de filosofia i assaig, que es reuneix cada quinze dies i que organitzen i dinamitzen Pep Traverso i Miquel Catany, i que també és una meravella.

Feis moltes activitats adreçades als més petits. Quina importància donau al binomi educació i literatura?

Sí, és bàsic. A tots els nins i nines els encanten els llibres i les històries, i pens que d’això, de vegades, no se’n té cura ni es fa prou per mantenir-ho viu. En molts casos, en algun moment aquesta màgia es perd i és en aquest punt que s’hauria de fer més feina de foment de la lectura: quan el nin o la nina deixa de veure la lectura com una forma més d’oci i passa a associar-ho a l’obligació. Quan vàrem agafar la llibreria, la literatura infantil i juvenil era un món que no coneixia en profunditat més enllà del meu propi bagatge, i la llibreria mateixa va ser la que em va estirar cap a conèixer, cuidar i ampliar aquest fons, perquè abans Drac Màgic sí que havia estat un referent en literatura infantil. Quan m’hi he endinsat, he descobert un món meravellós i inabastable. La literatura infantil és una eina brutal per ensenyar qualsevol cosa als infants... començant per la parla mateixa. Això ara ho he vist amb el meu fill: si a un nin li llegeixes en veu alta, el nivell de vocabulari i d’expressió que aprèn és fantàstic i sorprenent i, a la vegada, és un instrument magnífic per entendre el món.

Creis que és un bon indicador cultural el nombre de llibreries i biblioteques d’una ciutat?

No necessàriament; pot ser-ne un indicador, però quantitat no sempre implica qualitat, i en aquest cas concret encara menys, ja que hi molts factors que cal tenir en compte. És clar que en el cas de les llibreries, que n’hi hagi moltes significa que és un negoci del qual es pot viure (o sobreviure), però també ens hauríem de fixar en què, com i quan es ven. Pel que fa a les biblioteques, més que quantes n’hi ha, hauríem de mirar l’ús que se’n fa, el trànsit de llibres, el volum de préstecs, el nombre d’usuaris...

Amb l’arribada del llibre digital, es va especular molt sobre la influència que tindria aquest fet en el llibre de paper. Revisant dades d’enguany, curiosament, el paper continua sent la forma predilecta per endinsar-se en el món de la literatura, encara que no és així amb els nadius digitals. Què en pensau?

Crec que quan va sortir el llibre digital hi va haver un alarmisme exagerat, potser normal, perquè davant el que és desconegut no saps què passarà. Els avantatges de l’iBook poden ser molts: és pràctic, no pesa, tens el diccionari incorporat, etc., però això va generar una resposta molt maca i és la que encara vivim ara: les editorials es varen posar les piles en tots els sentits. De fet, la gran majoria d’editorials independents, petites, que cuiden tantíssim l’estètica, fa set anys no existien. No ha afectat tant, ja que qui llegeix en iBook és perquè també ho fa en paper. Ha estat com un ‘a més a més’. Sí que és veritat que als nadius digitals els pot afectar més, tal vegada perquè estan avesats a passar molt més temps a les xarxes socials i en entorns digitals, però això també ha generat que molts autors més enfocats al públic juvenil, sobretot de poesia o il·lustració, es converteixin en influencers i generin més lectors i lectores.

Sou membre del Gremi de Llibreters, una associació que des del 1975 promou el foment de la lectura i la professionalització del sector. És prou fort el teixit associatiu entre els llibreters?

Crec que no; és a dir, som allà, hi ha molt bona sintonia entre nosaltres, però crec que ens costa sortir de la dinàmica d’anar més enllà d’organitzar la Setmana del llibre en català i la Fira del llibre, no per falta de voluntat, supòs, sinó per manca de temps. Però d’ençà que hi vàrem entrar, ara fa set anys, sempre arribam a les mateixes conclusions i no aconseguim sortir d’aquesta espiral. Crec que hauríem d’intentar que realment aquesta associació servís per a alguna cosa més, sense menystenir gens el fet d’organitzar la Setmana del llibre en català o la Fira del llibre o campanyes puntuals, que impliquen una feinada increïble. Però d’alguna manera ens falta actuar més com a gremi; la voluntat crec que hi és, però no ho acabam de fer.

Una de les accions que preveu el Pla de cultura de les Illes és per a la lectura. En teniu constància? Us semblen efectives les accions que es fan per al foment de la lectura?

Tenim constància del Pla de cultura. Pel que fa al gremi, ens han fet arribar l’interès per elaborar-lo, s’han fet un parell de reunions a les quals jo no he pogut assistir per temes d’agenda, però crec que està en una fase embrionària. De tota manera, nosaltres som un gremi veciat -per dir-ho d’alguna manera- en l’àmbit institucional, perquè som un sector bo de reconèixer i, per tant, és bo de fer que tinguem una comunicació fluida amb les institucions. Tot i això, en l’àmbit del foment de la lectura, pens en moltes altres coses que es podrien fer. En teoria, de campanyes per fomentar la lectura, se n’ha fet alguna, però pens que no estan gaire ben dibuixades; s’hauria de fer molta feina en aquest sentit i crec que no encertam gaire bé el tir. Consider que allà on s’ha de fer més feina és en l’origen, a les escoles, i enfocar-les més als nins i a les nines, perquè ja pots dir mil vegades que llegir fa guapo i és bo i les llibreries són maques, imprescindibles i mil adjectius bonics més, però si no se’n té l’hàbit, el costum, la necessitat de llegir, no bastarà mai.

És curiós que emprem la paraula ‘llegir’ per referir-nos en concret a la lectura d’un llibre, però llegim cada dia, a totes hores, el mur de Facebook, Twitter… Què diferencia aquesta mena de lectura de la d’un llibre?

Sobretot, la velocitat i l’atenció que hi dediques; pots llegir un tuit en un segon o una publicació del Facebook en diagonal i no passa res, llegir un llibre requereix uns altres elements: concentració, temps, potser silenci... Però és veritat que llegim contínuament, llegim més que mai, ens passam tot el dia llegint a tot arreu, però és un tipus de lectura molt més veloç i superficial. Alhora, tenim al nostre abast quantitats infinites de coneixement, l’entorn digital també pot ser el continent de lectures més pausades.

Quin lloc ocupa l’art a la llibreria?

Petit, la veritat; un dels motius és per temes d’espai i l’altre, per desconeixença personal. El fons de la llibreria respon un poc a les curolles de tots els que hi anam passant, i potser és perquè l’art a mi m’agrada però a un nivell molt bàsic i no en som consumidora de llibres. Reconec que aquesta secció és un poc coixa, però estic oberta a suggeriments [riu].

No podem acabar la conversa sense demanar-vos que ens recomaneu el nom d’una escriptora i un llibre.

Darrerament he descobert Ursula K. Le Guin, una escriptora feminista que escriu ciència-ficció i que té un llibre fantàstic, Els desposseïts, traduït fa poc al català. O també qualsevol llibre de Siri Hustvedt, Els ulls embenats, per exemple, o La dona que mira els homes que miren les dones, una de les darreres lectures que he fet i que em té absolutament captivada.