Laia Costa: "Ens haurien d'educar emocionalment per aprendre a parlar de la mort i conviure-hi millor"
BerlínEl 2015 el món va descobrir Laia Costa a la Berlinale. Set anys després hi torna amb una pel·lícula petita i sentida de la debutant Alauda Ruiz de Azúa, que participa en la secció Panorama. Cinco lobitos comença parlant del repte de ser mare però acaba sent una pel·lícula sobre la dificultat de ser filla. Costa hi interpreta l'Amaia, una mare novella plena de dubtes que recorre als pares quan el seu company ha de marxar per feina. L'entrega i profunditat emocional de l'actriu marquen un punt d'inflexió en la seva trajectòria; si el món és una mica just, ella i Susi Sánchez, que interpreta la seva mare, es faran un tip de guanyar premis aquest any.
Com l'Amaia, has sigut mare fa poc, durant la pandèmia. Com t'ha influït l'experiència a l'hora de fer aquest paper?
— Ha sigut màgic. El projecte em va arribar quan estava embarassada de tres mesos i va anar creixent en paral·lel a la meva filla. Quan ella va fer un any el rodatge va començar. I, justament, el període que recull la pel·lícula és des que neix la filla de l'Amaia fins que ja té dotze mesos. Per tant, va ser clavat, com si l'Alauda m'hagués demanat que em quedés embarassada perquè així, un any després de tenir el fill, rodaríem la pel·lícula [riu]. És cert que la meva maternitat no és la de l'Amaia, hem pres decisions molt diferents. Però l'experiència ajuda molt. Quan vaig llegir el guió, encara embarassada, no entenia una escena en què l'Amaia es posa a plorar sense motiu aparent quan els pares marxen. Però després de viure el que és un postpart t'adones que les hormones són incontrolables i que ets una muntanya russa. I entenia perfectament el que li passa a aquesta noia.
La nena que apareix a la pel·lícula podria haver sigut la teva filla real.
— No, jo no volia que ella fos al rodatge. Un set és un lloc de feina i si hagués tingut a la nena a prop no m'hauria pogut concentrar. Però al rodatge vam treballar amb nens de debò i va ser molt especial: teníem dos nadons de menys de vint dies i dos de tres mesos. Recordo un moment en què un dels de tres mesos agafa una cullera i jo m'oblido del guió i dic: “Mira, està agafant la cullera!”. I és que era la primera vegada que aquell nen agafava una cullera, i va passar davant la càmera. És molt difícil treballar amb nadons, perquè ploren quan no han de plorar, dormen quan han d'estar desperts... És un repte, però dona molta veritat a la pel·lícula.
L'Amaia es replanteja la importància que té la feina per a ella. ¿Has connectat també amb aquesta part del personatge? Últimament no havies parat de treballar.
— Jo he sigut mare durant la pandèmia, que és en si un fet tan extrem que molta gent s'ha replantejat coses. Sí, he connectat amb aquesta part de l'Amaia. El primer any el vaig passar dedicada a la meva filla, sense treballar en res, i va ser una decisió de la qual no em penedeixo. Però el tema és per què ens costa tant prendre aquestes decisions. La societat no et dona gens de suport i no té present que la gent que cuida els altres també necessita ser cuidada. Algú ha de cuidar els grans, els petits i els malalts perquè el món segueixi girant i sent productiu. I d'això no se'n parla.
Des de Victoria havies rodat molt poc a casa i mai fent cinema. Per què ara?
— Em preocupava molt en quin moment tornaria a treballar i en quin tipus de projecte. Per exemple, no em veia capaç de fer una pel·lícula d'època en anglès, m'hauria obligat a fer molta preparació prèvia a casa. Però Cinco lobitos era un bon primer pas per tornar a treballar i l'equip de producció em va cuidar molt i em van ajudar a conciliar la família i la feina. Això va ser molt bonic i, pel que m'han explicat, no passa sovint al cinema. Així que vaig rodar molt a gust, amb moltes hormones!
“En aquesta família la gent no es diu que s'estima”, diu l'Amaia. És la clau per explicar la relació amb la mare que interpreta Susi Sánchez.
— És una família que sembla freda i tancada. Són dues mares amb tantes capes que era molt interessant buscar-les al rodatge. Cadascú té una relació diferent amb els pares però tots tenim llocs comuns, tots ens volem sentir estimats. Però què passa quan et costa tant comunicar els sentiments? Quan llegia el guió semblava que no passava res, però és perquè la conversa serveix per amagar el que està passant realment. I això és molt interessant per a un actor.
Cinco lobitos és també la història d'un adeu, una lliçó sobre la importància d'acomiadar-nos.
— Dir adeu és molt difícil. La mort encara és un gran tabú. No sabem com reaccionar-hi perquè no ens hi trobem sovint i perquè no en parlem mai. Últimament es diu molt que hem d'educar els fills en la mort, d'introduir el tema d'una manera delicada i respectuosa. I jo penso: “Per què no ens fan el mateix als adults?”. Ens haurien d'educar emocionalment per aprendre a parlar de la mort i conviure-hi.
Al final, el que fa créixer l'Amaia no és que la seva filla la necessiti, sinó que la necessiti la mare. És el ritual de maduració definitiu?
— El primer any com a mare és dur, però més o menys t'imagines el que t'espera. Però si s'ajunta amb la malaltia d'un pare, et col·lapses. Ser mare ja implica una crisi d'identitat, però ocupar-te de cuidar un pare n'és una altra. I l'Amaia ha de gestionar les dues coses alhora i renunciar a la seva productivitat. Quan fa el canvi de xip és amb la segona crisi, perquè no se l'esperava. Al final, té 9 mesos de preparació per a la crisi de la maternitat, però que la mare la necessiti li arriba sense esperar-s'ho. A les classes de prepart fan servir molt la paraula surrender, que vol dir acceptar el que t'està passant i no lluitar-hi. I quan la mare necessita l'Amaia és quan ella s'ha d'abandonar a la realitat que li ha tocat viure, perquè no té cap més opció. I aquí és quan fa el canvi i creix.
Què sents tornant a la Berlinale set anys després de l'èxit de Victoria?
— És l'altra cosa que fa que Cinco lobitos sigui tan especial per a mi. Jo vaig néixer professionalment aquí, a la Berlinale, gràcies a Victoria. I ara torno amb una pel·lícula que ha sigut com néixer un altre cop, la primera després de ser mare, i a més una pel·lícula petita i de casa. Que sigui aquí és, a nivell personal, com tancar un cercle.