Laia Costa: “Em costa moltíssim fer promoció i porto setmanes de teràpia parlant-ne”

BarcelonaDesprés d'una carrera impressionant que va començar fa només vuit anys amb Victoria, l'actriu Laia Costa (Barcelona, 1985) s'estrena en el cinema català (i en català) amb Els encantats, d'Elena Trapé, que arriba als cinemes divendres. Com a l'aclamada Cinco lobitos, d'Alauda Ruiz de Azúa, Costa interpreta una mare que travessa un moment difícil, aquest cop una separació de la parella. És un treball descarnat i expressiu que omple de veritat una de les grans pel·lícules catalanes de l'any.

La teva experiència com a mare primerenca et va sevir per connectar amb la mare de Cinco lobitos. A Els encantats la maternitat torna a ser-hi molt present, però des d’un lloc diferent. Quina ha estat la clau per connectar amb la maternitat fracturada del teu personatge?

— Vaig fer un mes de feina prèvia molt interessant amb l’Elena [Trapé]. La qüestió és que invertir en un projecte familiar que al final no surt crea una gran decepció i una fractura emocional. El meu personatge desconnecta emocionalment del dolor per no ser-hi present. I això ho fem molt, els éssers humans. El cos desconnecta per continuar avançant, però amb quin cost? Doncs el de la fractura emocional.

Que una parella se separi s’ha normalitzat i ja no és un estigma. Però Els encantats ens recorda que, per molt cordial i civilitzada que sigui, una separació sempre fa mal.

— Sí, a Els encantats no hi ha bons ni dolents, senzillament una separació. El dolor és inevitable, perquè tant el pare com la mare hauran de reestructurar la seva vida. I arrosseguen el fracàs de tot el que els hauria agradat que hagués passat, però que no va ser. La fi de l’amor s'ha explotat molt al cinema, però Els encantats no posa el focus en la parella sinó en l’experiència de la mare i la relació amb els fills. Són temes que no veig al cinema, solen estar vetats.

També fora del cinema? Al teu personatge li costa molt expressar el dolor.

— Està anestesiada emocionalment. Però em sembla molt important parlar-ne. I el cinema, els llibres, la música i les arts et permeten imaginar coses que no has viscut i et donen la llibertat de sentir-les i empatitzar-hi. Al final, és un dolor molt inherent a l’ésser humà.

Els encantats també transmet una sensació de desencant amb la idea de parella, com si la generació que en teoria ha tingut més llibertat i eines per aparellar-se i desaparellar-se descobrís que, després d’una gran ruptura, no és fàcil tornar a estimar.

— Després d’una ruptura necessites temps per plorar, llepar-te les ferides i estar tranquil·la. Ens hem de donar permís per estar tristos. Sigui quin sigui el teu estil relacional o emocional, necessites un temps per estar sol i connectar amb les teves emocions. És una de les clau de la pel·lícula. Però no ens agrada connectar amb el dolor que portem a dins, ho evitem constantment.

Fas teràpia? Sempre que t’he entrevistat he tingut la sensació que estaves molt treballada emocionalment.

— Potser és perquè vaig començar a ser actriu relativament gran. Les actrius que conec porten des dels 10 anys volent ser actrius i treballant en cinema i televisió, però jo vaig començar als 27 anys. Portava un bagatge molt diferent i m'he pogut enfrontar a moltes situacions de la professió des d'un altre lloc. Així i tot, aquesta feina té coses molt difícils de gestionar. I sí, faig teràpia. Em va molt bé, a més. Tu potser em veus treballada, però tinc els meus conflictes, inseguretats i vulnerabilitats. Fer promoció, de fet, em costa moltíssim. I porto moltes setmanes de teràpia parlant-ne.

Tenia la sensació que la premsa et tractava molt bé.

— Sí, però exposar-me em genera molt rebuig i aquesta professió t’obliga a estar en el focus moltes setmanes i que et facin preguntes de molts temes. Estic molt còmoda en un set de rodatge, però molt incòmoda davant una càmera de fotos, em sento molt conscient de mi mateixa. Sento vergonya i no suporto que em demanin posar perquè no ho sé fer. En canvi, amb una càmera gegant, en un rodatge, me n’oblido i no la veig. La promoció l’haurien de fer els directors. Al final, els actors som un element més, el titella, el mèdium que ells utilitzen per explicar el que volen.

Cinco lobitos i Els encantats les dirigeixen dones, i també has rodat amb Isabel Coixet i Patricia Font pel·lícules encara per estrenar. Després d'una etapa internacional, el teu retorn té a veure amb el protagonisme actual de les directores en el cinema català i espanyol?

— No, això ha passat perquè Victoria es va estrenar abans a l'estranger i els projectes de fora em van arribar abans que els d'aquí. Però ara l'agenda professional s'ha posat al dia i estic combinant feina aquí i fora i m'encanta. I sí, em sento molt afortunada de treballar amb aquestes directores i viure com a actriu el seu moment d'eclosió. De fet, Isabel Coixet és una de les grans directores que tenim. Cada vegada que hi treballo al·lucino, és un geni, l'admiro moltíssim.

A Els encantats actues per primera vegada en català. Què ha representat per a tu?

— M'agrada molt haver-ho pogut fer. Va ser estrany treballar tants anys en anglès. La primera vegada que vaig treballar aquí, a la sèrie Foodie love, em resultava estrany parlar en castellà. Tant, que tenia una mica de cantarella americana, i això em preocupava. Però a Els encantats no m'ha passat, potser perquè vam fer una preparació llarga amb l'Elena i vam xerrar molt. Saps que diuen que canviar de llengua et canvia una mica la manera de ser? Jo ho sentia així amb l'anglès. El català és la meva llengua materna i, de fet, amb la meva parella parlo en castellà però a la meva filla, que va néixer als Estats Units, des del primer moment li vaig parlar en català.

La protagonista d'Els encantats també parla en castellà amb l'amant i en català amb la filla.

— Perquè és la realitat que viu l'Elena, que té molts amics i parla en català i castellà aleatòriament. Però si veus pel·lícules en anglès meves com Only you i Newness, al meu personatge li surt el català quan parla amb algú de la família. És una cosa que em surt molt natural.

Quan vaig preguntar a Elena Trapé pel teu treball em va respondre: “Directament, l'estimo”. Què els dones?

— [Riu] M'agrada molt treballar en equip. Penso que em ve dels meus temps de jugadora de bàsquet. El treball en equip no el vaig aprendre a l'escola o la universitat, sinó a l'esport. Soc molt conscient que el partit no el guanya ni el perd mai un sol jugador. Però al cinema es fa el relat contrari, sembla que els actors siguem responsables que una pel·lícula surti bé o malament, i no és així.

La premsa hi té part de culpa.

— Esclar, però això es veu ja a les catifes vermelles, on no conviden els guionistes. Entenc que es necessita una cara davant la càmera i que els actors som la més visible, però el cinema és sempre una feina d'equip. Després, jo tinc el meu mètode, que és com Alícia al país de les meravelles: seguir el conill, que és el director. Si el conill va cap a un forat, jo al darrere. L'Alauda em demana unes coses i l'Elena unes altres, i jo m'adapto al que em demanin.

Ella també diu que has estimat i defensat molt el personatge. És imprescindible per arribar a la seva veritat?

— Si no l'estimes, no hi arribes. Perquè això que fem, al final és un artifici. Una directora, Anna Turpin, em va dir al començament de la meva carrera que els personatges no s'han de jutjar, que s'han d'entendre i comprendre. Si no pots estimar el teu personatge, no podràs defensar la interpretació.

Em diuen que d'aquí a poc comences un rodatge d'onze mesos a l'estranger. Què rodaràs, El senyor dels anells?

— Més o menys. Encara no ho puc dir, però és una sèrie internacional de ficció i fantasia, en anglès, que es rodarà a Praga. De fet, ja en vaig rodar una temporada, però encara no ha sortit, i ara tornarem a rodar. Però no em deixen dir res més.