Laia Martínez i López: Una passa més enllà

PalmaLa idea de retrocedir està renyida amb la manera de pensar i amb l’esperit de Laia Martínez i López (Berga, 1984), també coneguda com a Laia MaLo, una poeta, compositora, cantant i traductora (de l’anglès i del rus) catalana de naixement i mallorquina per amor i per convicció. Dels seus poemes, de la seva música i de la seva conversa se’n desprèn una pregunta fonamental, i és per què anar cap enrere si es pot anar cap endavant. En la literatura, en la música i en la vida. És una bona pregunta, en uns temps en què les forces retrògrades i reaccionàries estiren més que mai per fer-nos tornar a tots a la foscor abans de les llibertats i els drets fonamentals.

Laia Martínez i López és autora dels llibres de poesia L’abc de Laia Martínez i López (Edicions Documenta Balear, 2009), L’estiu del tonight tonight (El Gall Editor, 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Editor, 2015), Afollada (LaBreu Edicions, 2016) i Venus volta, publicat fa uns mesos per Lleonard Muntaner i del qual ara acaba d’aparèixer la segona edició, com a conseqüència de l’èxit que ha obtingut entre crítica i lectors. I èxit (internacional) és el que obté Jansky, el duet de música electrònica que formen ella i Jaume Reus i que aquests dies presenta també el seu tercer treball discogràfic, This is electroverse, que representa també una passa envant i un aprofundiment en l’electrovèrsia, un punt de trobada entre màquines, instruments analògics (flauta, principalment) i poesia en català i en anglès, que ja són la marca de la casa.

Ens trobam a la gran cafeteria Los Patines, a la plaça dels ídems i a tocar de la llibreria Drac Màgic, on al capvespre, juntament amb les també poetes i traductores Rosa Maria Llabrés, Anna-Lisa Marí i Lucia Pietrelli, faran un recital de poemes escrits per dones de diferents literatures i traduïdes per elles, per proposar a continuació el debat i la reflexió entorn de la realitat queer i transgènere. “Continuar parlant de l’home i la dona, de l’un i de l’altra o de l’una i de l’altre no té gaire sentit, és una barrera mental de la qual no s’escapa tampoc la dita revolució feminista, que de vegades em pregunto si va ben encaminada. La dualitat de gènere és la pròxima frontera a traspassar”. Sempre cap endavant.

-La reivindicació feminista ha quedat superada?

-No, però també ha de fer un esforç d’ampliar la mirada. A la nostra societat les dones ja tenim els mateixos drets, és cert que hi ha moltes coses encara a millorar però les reivindicacions històriques del feminisme s’han assolit. El maltractament i els assassinats de dones són una cosa terrible, però també hi ha molta violència contra els infants i se’n parla molt poc. Hi ha un reflex religiós en la dualitat de gènere que crec que és necessari deixar enrere: el bé i el mal, l’home i la dona. Sovint es parla de “la dona” com si fos un col·lectiu minoritari, quan en realitat parlem de tota l’espècie, de la humanitat sencera.

-Els poemes d’amor, com els de Venus volta o d’altres llibres teus, també poden ser una arma política?

-M’agradaria que fos així. Penso que només recuperant la llibertat en l’amor, desinstitucionalitzant l’amor, recuperarem el ple control sobre nosaltres mateixos com a individus. Damunt l’amor hi pesen pautes, normes, modes, que el desvirtuen i que li fan perdre allò més essencial que comporta, que és l’alliberament de les persones.

-A mi em sap greu que de l’amor cursi, o avorrit, o castrador, se’n digui amor romàntic.

-[Riu]. Amb el romanticisme hi ha hagut una paradoxa, i és que se li ha modificat el significat a la paraula, o si més no el significat més popular. És cert, el romanticisme no té res a veure amb el que se sol dir “romàntic”. Al contrari, l’amor segons els romàntics eren grans tempestes interiors, desequilibris emocionals i mentals, sovint la mort d’almenys un dels enamorats. El capitalisme s’ha apropiat de l’amor romàntic i l’ha convertit en aquesta caricatura que coneixem per la publicitat i moltes pel·lícules i cançons dolentes.

-El capitalisme es fa seu allò que en principi li va en contra i ho retorna en forma de producte de mercat. Va passar amb el moviment punk, que no deixava de ser una forma de romanticisme del segle XX.

-Sí, l’altre dia comentàvem amb un amic que, si Kurt Cobain aixequés el cap, s’hauria de tornar a suïcidar en veure el que ha passat amb la seva música. És el que sempre passa amb la contracultura, que acaba retroalimentant la cultura oficial, i també passa el mateix amb els moviments socials. Tot es pot banalitzar i convertir en una marca. Al sistema li van bé les propostes radicals i les manifestacions populars, perquè en el fons no acaben de trencar l’estat de les coses. I a alguns artistes els passa que treballen des d’un marge i de sobte els duen cap al centre, i això els deixa en una contradicció. A mi, que es faci una segona edició de Venus volta em fa molt contenta, però també em fa pensar que si de debò tanta gent compartís el que es diu al llibre, les coses haurien de ser una mica diferents.

-Comprar un llibre no sempre vol dir llegir-lo.

-Ni llegir-lo vol dir sempre entendre’l. A Rayuela, de Julio Cortázar, hi ha un moment que diu que la Maga voldria haver llegit en dos anys tots els llibres que recomanen als tallers literaris de la ciutat. A molta gent els passa això, cauen en la voracitat lectora, en una certa bulímia. I el que importa no és llegir molt, sinó llegir d’acord amb el caràcter, la personalitat, el ritme de cadascú. De petita, com que a casa no hi havia llibres (la meva mare s’enfada quan dic això, perquè diu que sembla que fóssim uns bàrbars), tenia mitificats els llibres, viure envoltada d’una gran biblioteca. Però els russos em van fer veure la llumeta. Molts grans autors russos del XIX i del XX llegien molts pocs llibres, perquè passaven moltes penúries i l’accés als llibres era molt difícil, però en els pocs que llegien hi aprofundien molt, i ells mateixos eren gran escriptors. Llegien estimant el que llegien, crec que aquesta és la clau.

-La teva vessant com a traductora té a veure amb el fet d’escriure lletres en anglès per a algunes cançons de Jansky?

-Potser sí, però sobretot és un homenatge o un reconeixement al públic del Regne Unit, que ha valorat molt bé la nostra música i mostren molt d’interès per les cançons, també per saber què diuen les lletres. Marina Tsvetàieva deia una cosa molt bonica, i és que escriure poesia és traduir d’una llengua materna a una altra. I jo tinc la música, que en el meu cas és com una tercera llengua. A més, és curiós però quan cantes en un altre idioma també canvies aspectes de la veu, com el timbre, i explores altres possibilitats vocals.

-Per tant, és diferent el recital de poesia del concert.

-Jo els visc com a coses diferents. Dels recitals de poesia no sé fins a quin punt n’hem arribat a abusar, en el sentit que hi veig un punt de trampa: se suposa que t’ofereixes als que t’escolten, però en realitat també busques la xarxa social, el màrqueting. Vendre el producte, en una paraula, quan en teoria es tracta d’una altra cosa molt diferent. A més, a força de recitar em canso de mi mateixa: després de mig any recitant els versos de ‘Venus volta’ tinc ganes de llegir coses diferents. Al concert, en canvi...

-...desencadenes una energia?

-Una cosa així. En un concert sents que crees una cosa nova, encara que les cançons ja estiguin compostes prèviament. Hi participen més elements que tu mateixa, començant per una altra persona, que en el cas de Jansky és en Jaume. A més, fem molta improvisació. Seguint amb el que dèiem dels idiomes, fer música és xerrar una llengua més, amb un llenguatge no verbal sinó musical que té uns altres recursos. Per altra banda, l’electrovèrsia, com en diem, consisteix a posar al mateix nivell la veu i la lletra que el ritme i la composició musical electrònica. Intentem evitar la pobresa de llenguatge habitual del techno i l’electro.

-Què diries que hi va, de L’abc de Laia Martínez i López a Venus volta?

-D’entrada, més de deu anys d’escriure molt, i diria que amb disciplina. Quan es va publicar L’abc... jo tenia 25 anys, però la majoria de poemes eren escrits entre els 18 i els 20. Aleshores escrivia gairebé sense motiu, o potser amb una finalitat una mica terapèutica, era una mica escriure perquè no podia no escriure. Ara tampoc no puc no escriure, però a més escric amb consciència de fer-ho. I també hi ha moltes lectures al llarg d’aquests anys, als poemes Venus volta s’hi filtren obsessions literàries que se superposen amb altres obsessions que són vivencials. Ara estic escrivint una novel·la, i per primera vegada això em permet ficcionar les vivències, construir-les o reconstruir-les des d’altres punts de vista. Al poema el que intento és comprendre la pròpia vivència, i també transformar-la a través del fingiment del poeta.

-Allò que deia Pessoa, que el poeta és un fingidor.

-La veritat és que no puc amb els poemes, ni amb les lletres de cançons, que tracten sobre les petites coses de cada dia, tipus L’Amic de les Arts o els anuncis d’Estrella Damm, aquest tipus de coses. Crec en l’automanipulació del propi record, per aconseguir que l’experiència que expliques pugui ser interessant per a algú, fora de tu mateix. Si expliques un polvo, que sigui un polvo absolutament inoblidable, o absolutament ruïnós, el que sigui però que tingui algun interès per als altres. Ara, a molta gent els agrada que els regalin les oïdes, la identificació immediata amb el que escolten o llegeixen. Tenim tan apreses les lliçons sobre el que ens ha de passar, el que hem de voler, el que hem de fer i fins i tot el que hem de sentir, que molts necessiten emmirallar-se en un artista per sentir-se reconfortats amb el seu estil de vida: “Mira, li passa com a mi...”. I això no va enlloc.