Laia Ventayol: “Tots tenim una línia que dibuixa i acota el nostre territori”

PalmaLaia Ventayol (Artà, 1984) no ha estudiat la carrera de belles arts una vegada sinó dues. La primera, a la Universitat de Barcelona; després, a la de Nuremberg. Dues experiències que l’artista mallorquina qualifica de “molt diferents, però complementàries”. Són experiències cercades per aquesta dona a la qual sembla que li agrada prendre’s les coses amb el temps que calgui per pensar-les i aprofundir-hi. Laia Ventayol viu ara a Berlín. Va passar uns dies per Mallorca per inaugurar l’exposició Si vaig fins a la punta de la llengua, a la galeria Maior de Palma, i fer la performança En el moment en què s’uneixin, en la qual dibuixa en directe la línia que marca la mar en banyar la platja. Ho fa sobre una projecció d’hores (a Nuremberg la va fer durant sis hores) i, com que les onades mai no marquen la mateixa línia, l’artista comprova que, finalment, entre la mar i la terra queden infinites línies, una taca negra. És un dels treballs d’investigació de Laia Ventayol sobre la identitat. En parlam.

Un títol estrany. Què és Si vaig fins a la punta de la llengua?

És un treball d’investigació sobre la identitat. L’estiu de 2015 vaig caminar durant 15 dies per les costes d’Alcúdia, tan familiars per a mi. Volia comprovar si la forma que delimita la separació entre la mar i l’illa és tan clara com la que ens mostren els mapes. Mentre caminava arran de mar, vaig anar demanant a les persones que em trobava on acaba per a elles l’illa i on comença la mar. Qualsevol treball em serveix per interrogar i interrogar-me. I jo, que m’interessa la línia com a fenomen, volia saber si realment existeix aquesta línia que coneixem i que, d’alguna manera, marca el perímetre de la nostra identitat.

Què us contestaven? Quina visió tenen dels límits del territori?

Després de preguntar a moltes persones i d’enregistrar-les, t’adones que la majoria tenen referents visuals. Tot i que la resposta més freqüent és que l’illa acaba on comença la mar, la percepció canvia depenent del que fa cadascú. És curiós que els navegants posen la línia a la mar, i quan ja veuen Menorca senten que han traspassat la línia i han deixat enrere l’illa de Mallorca. Particularment, em va interessar molt la resposta d’un alemany que, segons em va dir, fa dues dècades que passa temporades a Mallorca. Aquest home em va dir que aquesta era una qüestió relativa, perquè si ell se situava “a la punta de la llengua de terra”, i d’aquí ve el títol, i mirava cap a la mar, sentia com si fos a la mar. En canvi, si des del mateix punt, es girava i mirava terra endins, sentia que era a l’illa.

Com lligau els resultats d’aquesta recerca a la identitat?

La gent de les illes tenim la delimitació del nostre territori molt marcada. M’interessava explorar-la. En tot cas, siguem illencs o no, tots tenim una línia que dibuixa i acota el nostre territori, el territori amb el qual ens identificam, el que ens dona identitat. Aquesta delimitació pot estar marcada per unes muntanyes, per la mar, per uns edificis o per uns carrers, però existeix. Aquest voltant, el teu territori, no es pot separar de tu, i el que hi passa configura o ajuda a configurar la teva identitat. A través d’aquesta obra estic parlant de mi, de la meva identitat com a persona d’una illa, tot i que parlar d’un mateix és parlar dels altres.

De quina manera defineix la vostra identitat el fet de ser d’una illa?

Diria que la limitació del territori i de la mobilitat fa que les persones de les illes tinguem també una tendència a la insularitat interior, en el sentit de tancar-nos. No ho dic ni ho veig com una cosa negativa. De fet, ara que visc a Berlín, m’adon que respecte de Nuremberg, on vivia fins fa poc, tinc més inputs o un altre tipus d’ inputs però també tinc menys temps. A Nuremberg em sentia a la perifèria, sense l’efervescència que es percep a Berlín, però tenia més temps per llegir, per pensar, per treballar. I em fa por no disposar d’aquest temps.

Sou filla d’artista. Us ha marcat aquest fet?

És clar que marca. Som deixeble del meu pare i això és inevitable. Va ser el meu primer mestre, ens entenem molt, encara que d’un temps ençà seguim tendències o tenim interessos diferents. He viscut el seu interès immens per l’art, per la literatura, per la música. Per força això et deixa empremta.

Vàreu ser una de les guanyadores d’una convocatòria oberta de residències per a artistes, en el vostre cas a Lanzarote, que va ser un dels motius esgrimits per la Regidoria de Cultura de Palma per destituir el director de la Fundació Palma Espais d’Art, Fernando Gómez de la Cuesta. Com ho vàreu viure?

Amb molta tristesa. Per mi, que visc a Alemanya, va ser molt fort i em vaig adonar un poc de com són les polítiques culturals a Palma. L’experiència de Lanzarote va ser enriquidora. Les intencions amb les quals es va organitzar només eren positives. Resulta lamentable que els tràmits administratius predominin per sobre de les iniciatives benintencionades. Des del meu punt de vista, costa molt dur l’art endavant, hauríem d’estar tots units. És trist veure lluites d’egos i abusos de poder que no ens duen enlloc. Encara ara no ho puc entendre.