Lana del Rey fa tres quarts d'hora de teatre al Sónar

L'Hospitalet de LlobregatEls directors del Sónar van justificar la presència de Lana del Rey al festival dient que era una bona manera d'analitzar el fenomen. Fins aquest divendres es podien analitzar les seves cançons, les seves declaracions i les seves aparicions televisives. Ara ja es pot fer el mateix amb el seu directe, si més amb els seus 45 minuts de concert.

A l'escenari SonarPub, Lana del Rey es va presentar amb la posada en escena dels grans esdeveniments. La banda, amb una secció de quatre cordes i un pianista, però sense cap concessió a l'electrònica, estava alineada ben bé tres metres darrere de la cantant i davant d'una gran pantalla que anava mostrant diferents filmacions que més o menys il·lustraven les cançons. Aquesta disposició va aconseguir que el públic tingués prou elements de distracció perquè el xou no fos avorrit. Fins i tot hi va haver moments carregats de mala llet, com quan es van projectar unes imatges de la família Kennedy mentre sonava 'Born to die', o d'autoironia quan les imatges eren de Jessica Rabbit, un personatge de dibuixos animats. Aquest joc postmodern és el que millor controla Lana del Rey, com si ella mateixa és reconegués com un personatge de ficció que protagonitza una obra de teatre dins del teatre.

Lana del Rey va sortir amb un vestit curt i uns talons prou alts perquè la seva manera de caminar d'una banda a l'altra de l'escenari no fos precisament fluïda. Tan aviat com va començar a cantar, es va poder comprovar que, efectivament, té bona veu en directe, però que és una veu com la de molts concursants d''Operación triunfo', que afinen sense controlar el que canten i sense establir vincles musicals sòlids amb els instruments. No és res que l'educació musical i el temps no puguin solucionar. La tècnica és important però no necessàriament determinant si la interpretació és versemblant. No cal que sigui autèntic o confessional, però és imprescindible que sigui interpretat amb convenciment, que és just el que divendres no va tenir Lana del Rey.

La cantant nord-americana va escenificar un simulacre historicista, amarat de nostàlgia per un passat filmat en súper 8 que ni ha viscut ni existeix més enllà de la ficció. La decadència del seu pop és massa luxosa per resultar creïble. A més a més, el fet que les imatges projectades es repetissin en més d'una cançó les va anul·lar com a complements específics i tot plegat va anar perdent força, sobretot quan tocava defensar les cançons amb la interpretació i no només amb el recolzament de la banda. Així, desactivat el dispositiu que la va embolcallar, Lana del Rey va quedar despullada, i fins i tot va semblar que les seves cançons no li importaven gaire, tan obsessionada com estava en forçar el posat d'indolència.

Va ser aleshores quan va apostar-ho tot al seu carisma com a diva d'un altre temps, que viu com a pròpia la decadència d'una actriu maltractada pels 'papparazzi' però estimada pel poble. Just després d'acabar la cançó 'Video games', va baixar de l'escenari i es va passejar davant de la primera fila. Es va deixar petonejar, abraçar i fer fotografies, mentre quatre membres de seguretat vigilaven que no ensopegués. Va tornar a l'escenari i es va acomiadar amb 'National anthem', novament amb els Kennedy i la bandera nord-americana a l'esquena, i desenes de 'smartphones' fotografiant-la. I encara va tenir un últim gest de diva, a l'estil 'Sunset boulevard': va marxar de l'escenari agafada a la mà d'un membre de seguretat.