Langlois de Swarte i Le Consort: els escollits

PollençaJa ho explica perfectament Bàrbara Duran en el programa de mà. El concert de Le Consort va més enllà d’una audició per convertir-se en un viatge en el temps i l’espai. Per una banda, es tracta de retrocedir quatre segles i, per una altra, de traslladar-nos per un instant al venecià Ospedale della Pietà en comptes del no menys històric claustre de Sant Domingo, on tingué lloc el quart concert de tan memorable temporada. Memorable també podria ser un adjectiu que definiria perfectament el que va succeir al concert de dissbate i amb Théotime Langlois de Swarte al capdavant de Le Consort, la seva formació, de tan recent creació com ja encimbellada a la peanya dels escollits. Sorprenent, també, entre molts d’altres, podria ser un altre qualificatiu adient amb el qual explicar tota una allau de sensacions que copsaren un claustre ple de bell nou. Dir que es tractava d’un grup jove seria un eufemisme gairebé inadequat, ja que tots els integrants de Le Consort no són joves, són increïblement molt joves. Una circumstància que sobta de valent, però quan Théotime, de vint-i-vuit anys, i els seus dotze acompanyants començaren a fer sonar els instruments, el resultat es multiplicà exponencialment, oblidant de seguida tan petits detalls i circumstàncies, fins a convertir la vetllada en una autèntica translació sensorial sense necessitat de cap màquina que ens desintegri, ni possibilitat posterior de trobar ni els morlocks ni els elois de Wells.

Langlois de Swarte inicià la intervenció, tal com ho va fer Pérez Floristán, del Trio Vibrart, dient que era un honor actuar al claustre pollencí i que era el primer cop que ho feien, tot i que el mèrit de ser-hi és seu i de la pipella de qui ho ha propiciat. I a partir d’aquí l’inici musical, amb què ens traslladaren cap als canals venecians de la mà de Le Consort i la música de Claudio Monteverdi, l’Adoramus te, en una transcripció per a cordes. Per què Monteverdi, si la resta era tot Vivaldi, ens demanà en veu alta el timoner de tan excelsa tripulació. Idò perquè aquest va ser l’origen de tot plegat, explicà. Era el mestre de capella de Sant Marc, on tocava el violí el pare d'Il Prete Rosso. Monteverdiva ser com l’Introito de tot el que vindria a continuació, dedicat per complet a Vivaldi. Naturalment no hi podien mancar Les quatre estacions, la seva obra cabdal i també més coneguda i reconeguda. Amb aquesta es va complimentar tota la segona part, però amb un valor afegit, entre cada estació el grup introduïa diferents petites composicions amb les quals propiciaven una lectura diferent, una altra dimensió, tant interpretativa com receptiva, que, tot al contrari, evitava la sensació de déjà vu. El programa de mà deia que a La primavera havia de seguir Il Ciaccona en si bemoll; rere L’estiu, Timpesta di mare i Sinfonia al Ballo; i a continuacióde La tardor, havia de sonar Il Ciaconna en sol menor, que donaria pas a L’hivern. Però la partitura d’una de les xacones s’havia oblidat a dintre i per això hi va haver una sèrie de canvis i combinacions que no alteraren en absolut el resultat final, ja de per si una mica desconcertant, però no per això menys brillant ni mancat de virtuosismes que varen fer acte de presència tot just des del principi del concert. A la primera part, poguérem escoltar des del fastuós Adagio del concert per a violí en la major fins al Concert per a violí en re menor sencer,juntament amb el Concert per a violí en la menor i el fascinant Preludi improvisat i segon moviment del Concert per a violí en la menor amb una no menys esplèndida Nora Darganzanli al clave. Tot plegat, una gran orgia “vivaldiana”, un acurat recorregut de tan prolífic i famós compositor, interpretat per Le Consort senza errore, que deia Vasari de Il Sarto i ho va rubricar el mestre Brunet, referit a Le consort.

P.S. Théotime Langlois de Swarte toca un violí Jacob Stainer de 1665 cedit per la Fundació Jumpstart i un Allessandro Gagliano de 1700 cedit per l’associació Zylber.