L'elefant a l'habitació: Larry Gagosian, el galerista d'art del turbocapitalisme

Nova YorkEl prestigiós setmanari The New Yorker va publicar el 24 de juliol un article de Patrick Radden Keefe sobre el marxant d'art Larry Gagosian que posa els pèls de punta a més d'un mortal dedicat a l'art en qualsevol de les seves facetes professionals. M'ha costat, sent artista, però després de llegir l’article de l’autor de No diguis res i L’imperi del dolor, al final m'he decidit a escriure sobre el tema.

Val a dir que ja fa molt de temps que intento reconciliar-me amb el fet que la professió que vaig escollir, més com a manera de ser al món que com a activitat professional pròpiament dita, ha acabat sent un lloc tenallat per unes contradiccions absolutament insostenibles sobre les quals, paradoxalment, ningú involucrat seriosament no bada boca, començant pels qui són la clau de volta de tot l'edifici de l'art: els qui el fan. No jutjo, simplement exposo. Es considera que és suficient dir que sempre ha estat així. Bé, segons sembla, tot canvia profundament, fins i tot el clima, menys el món de l'art, que es manté fèrriament amb unes estructures econòmiques i organitzatives de tres-cents anys d'antiguitat, amb molt d'èmfasi en la discreció i l'opacitat desregulada pròpia del capitalisme corporatiu més voraç. Hi ha excepcions, esclar, però no són les que marquen el to.

A tall d’exemple, tornem a l'article del New Yorker i al seu centre d'atenció, Larry Gagosian, un californià de 78 anys nascut al si d'una família modesta, instal·lat ara a Nova York, que va començar venent pòsters a Los Angeles a principis dels anys 70 després d'haver fet de tot. Avui té divuit galeries repartides arreu tot el món, cadascuna amb director/a i staff complet que cobren en funció del que venen. Les sobrevola Gagosian amb el seu propi avió de 60 milions de dòlars. Controla en total 20.000 metres quadrats de propietat immobiliària dedicada exclusivament a l'exposició d'art –més que molts museus–, a més de propietats residencials privades que esquitxen el planeta. Només la seva segona residència als Hamptons de Long Island està valorada en gairebé 20 milions de dòlars, mentre que la mansió principal a Nova York va costar 36 abans de les obres de renovació.

Una galeria d'art en un aeroport

Gagosian representa més de cent artistes vius i morts, entre els quals hi ha Anselm Kieffer, Jenny Saville, Cy Twombly, Donald Judd, Richard Serra, etc. Factura més de mil milions de dòlars cada any, sense socis, ni accionistes ni família involucrada. Munta extravagàncies del calibre de presentar, per exemple, una exposició de qualitat museística d'una sola nit a la llegendària casa de Curzio Malaparte a Capri per a un grup selecte de convidats amb comptes corrents bilionaris. El 2012 va obrir una galeria a l'aeroport de Le Bourget, a prop de París, perquè els seus clients poguessin arribar amb els avions privats i fer les compres sense abandonar la terminal. Tot això, venent art. Però un detall important és que, a banda dels ingressos generats pel seu estable (terme eqüestre perfectament acceptat en el context anglosaxó per referir-se als artistes d'una galeria), el seu plat fort és el mercat secundari, l'espai de les possibilitats infinites, difús, opac i misteriós de l'obra que ja ha estat venuda per primer cop i per la qual l'artista ha percebut el seu percentatge únic del preu de venda. Aquí és on són els diners de veritat, al mercat de revenda, que són el paradís de l'especulació, i del qual l'artista no veurà ni un cèntim tret que tingui prou múscul per negociar un tortuós i dificilíssim acord vinculant que li garanteixi un percentatge de cada transacció durant un temps determinat. Passa poc.

És en aquest terreny esmunyedís on Larry Gagosian no té comparació. És capaç de vendre fins i tot allò que no està en venda perquè, afortunadament, tot té un preu, encara que inicialment ho hagi de pagar ell per poder-lo vendre a continuació a qui està salivant per posseir-lo i no té problemes de liquiditat. El poder de Gagosian resideix en el fet que comprar-li a ell sigui un plus de garantia perquè la mera transacció dona legitimitat al preu, que ha de ser necessàriament estratosfèric per ser considerat de debò. Resumint: en un context en què la crítica i la teoria de l'art han perdut pistonada, credibilitat i poder avalador real a favor del turbomercat –l'únic que crea precedent i que regna com a incontestable filtre avaluador de l'obra d'art i la seva importància–, Larry Gagosian és el rei del mambo.

En aquest vendaval de milions en què, com en la política, la realitat és menys determinant que la seva mal·leable percepció, obres que haurien de ser en col·leccions públiques no hi són perquè els museus ja no disposen dels recursos econòmics per adquirir-les a uns preus de mercat de vertigen, i acaben desaparegudes durant dècades als búnquers a prova de tot de les àrees lliures d'aeroports internacionals, com el molt notori de Ginebra. Aquest art ja no existeix per al gaudi de la ciutadania ni per aprendre d'on venim ni qui som, només existeix com a actiu per ser venut pel doble o el triple de la darrera transacció. Al mercat secundari ja surt més a compte vendre simplement i directament per una tona de diners i pagar impostos, o esquivar-los amb una mica de mà esquerra mitjançant una convenient cornucòpia de bucles legals.

Defensar el museu públic per imperatiu moral

Davant d'aquesta conjuntura s'hauria de defensar el museu públic per simple imperatiu moral. La gran pregunta sense resposta, atès que de moment ningú no la fa, és si aquest estat de les coses no és el petó de la mort per a l'art entès com un instrument immemorial de coneixement i d'interpretació del món. Una cosa és treballar, els artistes, com a decoradors del poder real, que és el que hem estat tradicionalment, i una altra és fer-ho per alimentar directament l'especulació borsària. A mi em sembla que l'art queda compromès, sobretot el polític, si la seva funció es redueix a ser un simple actiu d'inversió, capaç de donar més i millors resultats financers que els diners mantinguts en fons voltor o els pelotazos perpetrats al mercat de valors amb informació privilegiada. La informació privilegiada, sigui dit de passada, és l'instrument il·legal més important dins el mercat especulatiu on amb la connivència de col·leccionistes i cases de subhastes pot quadruplicar els preus d'un artista en una tarda.

¿On vull anar a parar, amb aquesta història? A posar sobre la taula la suposadament inimaginable possibilitat que el món de l'art tal com el coneixem no sigui una malaltia incurable i es pugui treballar, crear, pensar i legitimar la producció d'art d'una altra manera. A proposar, també, que allò que representa Larry Gagosian no és ni necessàriament ni precisament el paradigma d'excel·lència de res ni el model a seguir per calibrar el valor de l'art ni el mèrit de determinats artistes que són triats per la lògia del capital. No és acceptable ni moralment legítim que l'únic filtre determinant del valor de l'art sigui el preu. No ho és, però és el que passa actualment. No discuteixo el dret de ningú a guanyar-se la vida venent art, en absolut, però qüestiono enèrgicament que l'objectiu final de l'art sigui folrar-se, i més si es fa en un context monopolista, secret, desregulat i controlat per un grup reduïdíssim de persones dedicades a la creació d'escassetat (sí, ho han llegit bé, escassetat, que és la condició sine qua non que hi ha rere els preus siderals) que no tenen res a objectar al capitalisme més selvàtic.

Obrir un debat

He escrit aquest text per obrir les portes a un debat que s'hauria d'haver produït fa molt de temps a partir de la base que el món de l'art que coneixem no és l'únic possible ni ho hauria de ser, particularment quan ja portem un període molt dilatat en el temps (la modernitat) en què s'ha qüestionat absolutament tot a l'hora de definir l'art del temps que ens ha tocat viure, però no s'ha qüestionat res sobre la base econòmica, el sistema de distribució i el filtratge de rellevància estètica i històrica quan la cultura del segle XXI no té res a veure amb la del XVIII.

La galeria d'art es va concebre amb tota la lògica del món al voltant de la pintura i per a la pintura, però no es pot pretendre que serveixi per a tot. S'ha arribat a l'extrem, forçant les coses fins a l'absurditat, d'acabar venent, per exemple, vídeo com a peça única o en sèries reduïdíssimes quan allò que es pretenia originalment amb aquesta disciplina era normalitzar un art horitzontal, econòmicament democratitzat, perquè qualsevol interessat en pogués gaudir amb molt pocs diners.

La raó del despropòsit? Demanin-li a Larry Gagosian i els dirà que res que valgui res no pot ser barat perquè l'única cosa que garanteix el valor (moral) de tot, sigui art o excrements reciclats, és la seva demanda i el preu de mercat corresponent. La majoria dels artistes, per desgràcia, ens ho hem cregut i ja sabem que amb les coses de menjar no s'hi juga. Prou difícil és tot per posar-se ara a embolicar la troca, em diran alguns. D’aquí venen el silenci i les cares d’incomoditat quan algú s’atreveix a aixecar la llebre.

Caldria afegir les acusacions de ressentiment: li diries que no a Larry Gagosian si et prometés fer-te milionari? Com que no t'ho proposa, et poses en pla fantàstic a qüestionar el sistema in toto… Bé, al començament del moviment feminista també s'acusava les militants de ser dones frustrades perquè no agradaven suposadament a ningú, recorden? El temps sempre posa les coses al seu lloc. Penso que és el moment de resetejar l'art redescobrint-ne les premisses antropològiques i les funcions socials, altrament només s'aconseguirà convertir-lo definitivament en decoració de luxe (hi ha qui pensa que no és sinó això), sense la poca credibilitat que li queda al concert general de les idees i sense autoritat moral per a una crítica realment radical del model de societat on, sota la cortina de coloraines d'una democràcia d'aparador, es treballa sense parar perquè la desigualtat no sigui excepció, sinó regla. Al capdavall –ens donen a entendre–, tots i totes naixem iguals, però a partir d'aquí espavila't, amic, que no està la cosa per repartir caramels. Doncs bé, a contracorrent del sentit comú capitalista, sense aquest rearmament intel·lectual i ideològic fora dels dogmes de fe de l'economia de mercat, l'art passarà a existir en uns llimbs de buida irrellevància amb la qual ja fa massa temps que coqueteja.