Lars von Trier torna a casa

Enviat especial a CanesCom l’hem trobat a faltar. Finalitzada la seva condemna com a persona non grata al Festival de Canes, Lars von Trier va tornar ahir al festival i amb ell van retornar també la controvèrsia, els debats encesos i la sensació d’estar vivint un dels esdeveniments que definiran el festival. I, aquest cop, el danès ni tan sols ha hagut d’obrir la boca. Tot el rebombori l’ha causat una pel·lícula, The house that Jack built, que dilluns a la nit va provocar desercions en massa durant la seva projecció de gala (fora de competició) i que mitjans nord-americans van qualificar immediatament com a “repugnant” i “tòxica” per les horribles escenes de violència brutal contra dones i nens. Irònicament, el rebuig dels tres o quatre periodistes que van accedir a la gala de nit -una contradicció més de les absurdes noves regles del festival amb la premsa- va disparar les expectatives d’una crítica que, en general, arribava amb moltes reserves a la cita amb Von Trier, sobretot després d’una entrevista recent en què el director apareixia envellit, sense energia i parlant obertament dels seus problemes amb l’alcohol.

La primera sorpresa de The house that Jack built, doncs, ha sigut comprovar que les impressions que equiparaven la seva violència amb la de Saló o els 120 dies de Sodoma (Pier Paolo Pasolini, 1975) o El centpeus humà (Tom Six, 2009) eren com a mínim exagerades. El nou Von Trier té moments de crueltat i sadisme, cert: és, al cap i a la fi, la història en primera persona d’un assassí en sèrie que es recrea en els seus crims perquè els considera una forma d’art. I la violència explícita i les mutilacions, tot i que brutals, no destacarien especialment en el maremàgnum d’atrocitats que conté qualsevol edició de Sitges.

En qualsevol cas, la pel·lícula és un artefacte fascinant, a estones narcisista i pretensiós, però també genial i provocador. En resum, una esponja d’adjectius que descol·loca l’espectador i genera aquella sensació gloriosa de no saber exactament què estàs veient ni si t’està agradant. Von Trier retorna a la forma dialèctica de Nymphomaniac i estructura el film a partir d’un diàleg entre les veus del Jack -un convincent Matt Dillon- i un home gran, una mena de guia cap a l’altre món del qual només coneixem el nom, Verge (Bruno Ganz), a qui el protagonista relata els grans èxits de la seva carrera com a assassí. “Has de saber que tot el que em diràs ja ho he sentit altres cops”, li diu Verge al Jack, i a l’espectador li passa una mica el mateix: la figura del psicòpata amb trastorns obsessius que s’acarnissa amb les dones i els nens amb un sentit de l’humor negríssim no és estranya al cinema de terror de les últimes dècades. La reconstrucció dels crims tampoc és per tirar coets i peca de monòtona i allargassada -les dues hores i mitja pesen- amb diàlegs més aviat vulgars. Algú li hauria d’explicar a Von Trier, a més, que parodiar el clip de Subterranean homesick blues ja s’ha fet 253 vegades.

La gràcia, en realitat, està en com Von Trier aprofita els diàlegs entre Jack i Verge per reflexionar sobre la relació entre art i moral, sobre la naturalesa de l’impuls de mort i sobre si l’artista sublima les seves fantasies a través de la ficció, un moment que Von Trier puntua significativament amb un muntatge d’escenes de pel·lícules seves. “Quins són els límits de l’horror?”, es pregunta el director, jugant amb la incomoditat que provoca en nosaltres compartir el punt de vista de l’assassí. ¿La venjança del director per l’exili que li va imposar el festival? El millor arriba amb la monumental coda del film, un descens literal als inferns que recupera el Von Trier poètic i visualment impactant de Melancolia. Lars, no ens tornis a deixar.

‘This is America’

Si The house that Jack built va polaritzar les reaccions de la premsa, la nova pel·lícula de Spike Lee va obtenir una de les ovacions del festival, sis minuts d’aplaudiments d’un públic entregat. Era l’única reacció possible al brutal epíleg documental de BlacKkKlansman, que després de dues hores i mitja de ficció culmina la pel·lícula amb un muntatge d’imatges d’arxiu de les marxes supremacistes de Charleston i les famoses paraules de Trump criticant els “dos bàndols” enfrontats. L’ovació, esclar, era un crit de ràbia però també d’emoció per la capacitat del cinema d’unir denúncia i entreteniment per revisar la història d’un país i explicar les arrels del racisme als Estats Units.

BlacKkKlansman és potser irregular i imperfecta, però qui necessita la perfecció davant d’una pel·lícula tan poderosa i divertida, tan vibrant i vital. El nou film de Lee està basat en la història real de Ron Stallworth, el primer policia negre de Colorado Springs, que a principis dels 70 es va infiltrar en la secció local del Ku Klux Klan. La cosa té truc, esclar, i és que Stallworth (John David Washington, el fill de Denzel) fa les trucades i és el seu col·lega blanc -i jueu- (Adam Driver) qui dona la cara. Stallworth va posar contra les cordes el Ku Klux Klan, destapant les seves connexions amb l’exèrcit i una trama per atemptar contra les activistes negres de la ciutat. La seva investigació va ser tan efectiva que, quan la va acabar, els seus superiors li van demanar que destruís l’expedient del cas. Spike Lee s’encarrega de donar a la història la notorietat que mereix.

La pel·lícula funciona a dos nivells: com a relat de suspens policíac i com a il·lustració gairebé pedagògica de l’arrelament de la cultura racista i els seus símbols als Estats Units. Un exemple és la cita inicial del famós pla d’ Allò que el vent s’endugué que s’eleva per mostrar els centenars de ferits de la Guerra Civil i acaba en la bandera sudista; en una altra escena, el focus es posa en el clàssic del cinema mut El naixement d’una nació, de D.W. Griffith, celebració explícita del naixement del Ku Klux Klan. Però també es pica l’ullet al nostre present quan la retòrica del KKK evoca en l’espectador la de Trump, cosa que provoca les rialles més sonores de la pel·lícules.

Spike Lee no ha sigut mai un cineasta subtil, i encara menys a l’hora de traslladar al cinema el seu discurs polític. Tampoc ho és a BlacKkKlansman, pel·lícula emfàtica i vehement que creu a mort en la causa que defensa. El més criticable en aquest sentit és la visió caricaturesca que ofereix dels rednecks del KKK i el més positiu és l’humor que impregna tot el film, de la relació de Stallworth amb els seus col·legues a les converses telefòniques que el policia té amb David Duke, director nacional del KKK.

Lee no competia a Canes des que Steven Soderbergh va robar-li la Palma d’Or amb Sexe, mentides i cintes de vídeo. Ara és la seva oportunitat de pujar al palmarès del festival amb una pel·lícula que tot i estar ambientada als anys 70 és rabiosament del 2018. En poques setmanes, un videoclip ( This is America, de Childish Gambino) i aquest film han demostrat que la tragèdia de l’Amèrica racista és un tema viu, palpitant, de plena actualitat.