Lartigue i Kertész, fotògrafs i alhora artistes de la modernitat

PalmaA un carrer d’una ciutat qualsevol, una filera de persones camina sota la pluja com si fossin un únic organisme. Cadascú du el seu paraigua i tots són exactament iguals, negres i de la mateixa mida, tot i que per les diferents alçades dels seus portadors conformen una espècie de joc de composicions que acaba en un element més que sorprenent: a terra, just a la part de davant de tots ells, s’hi troba una fletxa blanca marcada a l’asfalt que sembla indicar-los el camí per on anar. Més que la fotografia d’un fet curiós i inesperat, aquesta instantània d’André Kertész sembla gairebé una acció performativa, un acudit o un microrelat. I és probablement per això que Matthieu Rivallin, comissari de l’exposició Lartigue & Kertész: Un pas al costat, que tot just s’ha inaugurat al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, la qualifica com una de les millors fotografies que ha vist mai.

“Una de les coses que tenien en comú Lartigue i Kertész, i que veig també en Catany, és que entenien la fotografia com una forma més d’art. Se sentien artistes, per damunt de tot, com bé demostren les seves trajectòries”, argumenta Rivallin, membre de la Médiathèque de Patrimoine et de la Photographie del Ministeri de Cultura francès. Juntament amb Marion Perceval, de la Donation Lartigue, s’ha encarregat de comissariar una exhibició estrenada l’any passat a l’Espace Richaud de Versailles, a París, i que ajunta l’obra del conegut com a “mestre de la instantània”, Jacques Henri Lartigue, amb la d’un dels inventors del fotoperiodisme, André Kertesz, dos pioners que van destacar per tenir una mirada moderna, lliure i singular envers el món que tenien davant.

La modernitat concentrada en un instant

Així, entre les 150 fotografies que es podran veure fins al pròxim 29 de setembre al CIF Toni Catany de Llucmajor s’hi troben retrats de personatges com el també fotògraf Richard Avedon, els cineastes Sergei Eisenstein i Federico Fellini o Piet Mondrian, que es mesclen amb instantànies captades a concursos de bellesa, balnearis i festivals de mitjan segle passat i que serveixen per construir, de manera conjunta, una radiografia d’un temps en què tot estava per fer i semblava que tot era possible. Totes les imatges es troben repartides en 13 àmbits temàtics, des dels inicis d’ambdós fotògrafs fins a l’arribada del seu reconeixement internacional passant per la relació de Kertész amb les avantguardes o la de Lartigue amb la contemporaneïtat.

“Hi ha un punt de màgia a algunes de les imatges”, continua el comissari de l’exposició, “i que resulta inevitable vincular amb les avantguardes. Són imatges amb moltíssim de moviment, que de vegades deriven fins i tot cap al surrealisme, sense deixar de banda un component etnogràfic que és visible a moltes d’elles”. I és que, efectivament, la mostra també serveix per deixar constància de fragments de la vida quotidiana de persones anònimes que constitueixen, per si mateixos, una espipellada d’alguns dels canvis socials viscuts entre els anys 30 i els anys 80 del segle passat: el pas a la modernitat concentrat, una vegada i una altra, en un sol instant.

Una mirada contemporània i internacional

“Ells, juntament amb Cartier Bresson, per exemple, foren com els Rolling Stones de la fotografia. Durant els anys 60, 70 i 80 van anar arreu del món i mentre els britànics feien els seus concerts, els francesos es dedicaven a fotografiar des d’un carrer de Tòquio fins a un passeig en cotxe per Tunísia o uns peus que caminaven per Saint Tropez”, relata Matthieu Lavillan, “i tot va començar, per Lartigue i Kertesz, amb les dues exposicions que van protagonitzar a principis dels 60 al MoMA, que va ser des d’on es van donar a conèixer al món”.

Lartigue, nascut a França el 1894, tenia quasi 60 anys quan l’any 1963 va ser qualificat com “el precursor de la modernitat fotogràfica” gràcies a l’exposició que li dedicaren al Museu d’Art Modern de Nova York, una exhibició que va marcar un abans i un després a la seva trajectòria i que el va dur a col·laborar, entre d’altres, amb Richard Avedon i Bea Feitler, la directora artística de la revista Harper’s Bazaar.

Per la seva banda, Kertész, d’origen hongarès, feia gairebé 30 anys que residia als Estats Units quan va ser redescobert gràcies a la citada exposició, que en el seu cas va tenir lloc l’any 1964, però també per una altra exhibició que li dedicaren a la Biblioteca Nacional de París just un any abans. Cal dir, en tot cas, que un dels elements que més sorprenen de la seva trajectòria és la diversitat de temes que va arribar a explorar: des de les primeres instantànies captades al front després d’haver estat reclutat durant la Primera Guerra Mundial fins a la sèrie Distorsions, feta a principi dels anys 30 i en què els protagonistes eren els cossos nus de dues models que es reflecteixen en un mirall distorsionador. L’arquitectura, l’urbanisme i la vida de les persones desfavorides, entre d’altres, formaren també part dels seus interessos.

Camins alternatius cap al reconeixement

Amb tot, el subtítol de l’exposició, Un pas al costat, fa referència a una de les característiques principals d’aquests camins paral·lels que van recórrer els dos fotògrafs: l’absoluta llibertat amb què van fer feina sempre, evitant els “camins més directes cap al reconeixement”, segons s’explica al mateix dossier de l’exhibició. “No va ser fins als anys 70 que aquestes dues personalitats independents van ser percebudes com a referents sense escola”, s’hi llegeix, en una reivindicació d’aquesta capacitat de renovació constant que per a Matthieu Ravillan demostra també l’obra de Toni Catany, qui tenia fotografies de Kertész a la seva col·lecció i una ampla representació bibliogràfica dels dos fotògrafs francesos a la seva biblioteca.

“Catany forma part, com ells dos, d’una generació molt interessant en què resulta difícil trobar semblances entre els seus representants; són tots singulars”, explica Ravillan, “tots eren únics en la seva manera de fotografiar”. En aquest sentit, per al comissari resulta gairebé impossible identificar les influències que han pogut tenir en els fotògrafs que han arribat després d’ells, si bé no hi ha dubte que han deixat petjada en molts d’ells. “En el cas de Kertész, per exemple, la seva influència potser no és tan clara i evident com la de Robert Capa o Henri Cartier Bresson a l’hora d’entendre el fotoperiodisme, perquè la majoria de fotoperiodistes actuals tenen molt d’ells dos, i resulta més difícil establir lligams amb Kertész, que fou sempre tan original, tot i que òbviament també n’hi ha”, relata. “I pel que fa a Lartigue… Potser sí que es podria observar un vincle amb un fotògraf contemporani com és Martin Parr, per exemple, per aquesta recerca constant de composicions diferents, per retratar paisatges humans des d’una naturalitat que de vegades resulta incòmoda, que no cerca el somriure constant, i pels llocs per on es mou. Sigui com sigui, però, tant Lartigue com Kertész són fotògrafs molt singulars, absolutament únics”.

Així ho demostren, de fet, els autoretrats dels fotògrafs que també formen part de l’exposició. El de Lartigue és, en realitat, un triple autoretrat: en una imatge captada enmig del camp hi destaca una figura central, Lartigue, que, d’esquena a la càmera, mira el seu reflex en un mirall just devora el llenç on l’artista s’està pintant a esi mateix. Al de Kertész, fet només uns anys més tard, el protagonista és un joc d’ombres en què la silueta del fotògraf resulta inseparable de la de la càmera fotogràfica que sosté entre les mans. Tant una com l’altra es van fer fa aproximadament 100 anys, moment en què Lartigue i Kertész iniciaven la seva recerca al voltant dels camins de la modernitat.