Latif al-Ani, el fotògraf que embellia l'Iraq i que Saddam Hussein va arraconar

BarcelonaLa història del fotògraf iraquià Latif al-Ani (1932-2021), considerat com el pare de la fotografia iraquiana contemporània, és digna d’una novel·la: de formació autodidàctica, va començar treballant com a ajudant d'un fotògraf judeo-iraquià i després va ser-ho del fotògraf britànic que treballava per a la companyia petroliera iraquiana. "De seguida van veure que Latif al-Ani no era un fotògraf convencional", diu Pedro Azara, el comissari de la primera exposició a l’Estat de Latif al-Ani, a La Virreina, titulada Latif al-Ani: Bagdad, «Un lloc modern» (1958-1978), oberta fins al 10 de juliol. 

Latif al-Ani va arribar a ser el director de l’agència de notícies iraquiana, però la seva trajectòria va quedar interrompuda a finals dels anys 70 quan Saddam Hussein va desmantellar el ministeri d’Informació i li van prohibir treballar públicament. Tot i que tenia contactes internacionals per fer-ho, Latif al-Ani va decidir no marxar del país, va haver de malviure i a poc a poc va caure en l’oblit. Una gran part del seu llegat va desaparèixer quan els Estats Units van envair l’Iraq el 2003 i els arxius municipals i la Biblioteca de Bagdad on hi havia els seus treballs van ser saquejats. Sí que es conserven 3.500 imatges gràcies a la fotògrafa marroquina Yto Barrada, que el va convèncer perquè donés una part del seu arxiu a la Fundació Àrab per la Imatge, a Beirut, un centenar de les quals es poden veure a La Virreina. 

Com indica el títol de la mostra, les fotografies arquitectòniques i urbanes d’Al-Ani documenten els afanys per modernitzar el país del rei Faisal II amb una campanya molt forta d’industrialització i la construcció d'infraestructures com carreteres i pantans. “En la fotografia de Latif al-Ani hi ha un intent de mostrar una determinada imatge de Bagdad que evidentment no coincideix amb la que tenim ni amb la que existeix avui dia –afirma Azara–. Latif al-Ani evidentment va mostrar la cara més amable de la modernització. No deixa de traspuar una certa nostàlgia per unes maneres de viure tradicionals que inevitablement s’estan perdent, però va ser conscient que no havia de mostrar el cantó més fosc d’aquesta modernització”. El que no apareix a les fotografies de Latif al-Ani és que els afanys del rei es van concentrar en Bagdad i no van arribar a la resta del país. La pobresa del sud es va veure agreujada per una sequera i les onades de gent que es traslladaven a Bagdad vivien en condicions “infrahumanes”, explica el comissari.

Documental, però no real

Malgrat tot, Latif al-Ani sí que es va permetre una mirada “irònica”, com diu Azara, sobre l’obertura del país i els turistes adinerats que hi començaven a arribar. “Els turistes anaven a fer-se fotografies als recintes arqueològics gairebé com si fossin trofeus”, diu Azara. “Vaig fer fotos per tot l’Iraq, de nord a sud, sobretot imatges relacionades amb l’artesania popular, la vida quotidiana, la indústria, l’educació... Vam fotografiar tot l’Iraq”, va dir Al-Ani en una de les dues entrevistes conegudes. També va retratar els monuments de diferents civilitzacions antigues amb els quals es podia relacionar la imatge moderna de l’Iraq.

Una de les curiositats de la feina d’Al-Ani és que el to documental de les seves imatges no és del tot real, ja que formen part d’una llarga sèrie de fotografies entre les quals ell en selecciona i en retalla una. En altres casos va fer recreacions: “Ell té al cap una imatge, una idea que vol transmetre, i la compon”, diu Azara. “No és una fotografia pictorialista ni documentalista –afegeix–, sinó que està a prop dels artistes contemporanis que fan servir la fotografia per transmetre una determinada idea sense alterar la imatge aparent de la fotografia documental”.