Laura Andrés: "No responc a cap mena de clixé"

BarcelonaLa sabadellenca Laura Andrés té un llarg recorregut com a pianista i educadora musical. Va ser professora de música dels fills de Shakira i Gerard Piqué. Ha acompanyat espectacles de dansa i de teatre musical. També actua arreu d'Europa en concerts d'homenatge a Coldplay i Ed Sheeran, entre d'altres, i arran de la pandèmia va compondre un primer disc com a solista, Blanc (2021). Ara ha enllestit el segon, Kintsugi, que presenta aquest dijous al Centre Artesà Tradicionàrius (20 h).

Què és el kintsugi?

— És la tècnica o l'art japonès de la ceràmica en què els japonesos agafen un objecte que s'hagi trencat i en lloc de llençar-lo, com faríem a la cultura occidental, el reconstrueixen amb una pasta de resina vegetal i or. I llavors aquest objecte esdevé més fort, perquè les resines que fan servir són molt resistents, i a la vegada únic, perquè no n'hi ha cap altre que tingui les cicatrius iguals. Aquest concepte es pot extrapolar als éssers humans, perquè viure és una trencadissa constant: anem trencant i recomponent constantment.

I com ho relaciones amb la música?

— Doncs perquè aquestes cançons han nascut a pedaços. Vaig fer Blanc, que dura 33 minuts, 33 segons, però vaig pensar: hi ha tan poca música que no em contractarà ningú. Així que vaig començar a fer més temes. Quan en vaig tenir quatre o cinc vaig tenir clar que hi hauria un àlbum i m’hi vaig posar, a acabar de compondre. És un àlbum que ha vingut per peces, i l'he muntat per peces.

Tens una formació clàssica i una influència de la feina al teatre. Com compagines les dues influències?

— Vinc de tot, no responc a cap mena de clixé. Com a pianista clàssica soc un fake en el sentit que tocar Beethoven no és el meu món, tot i que m’encanta. És que m'agrada el heavy, la bossa nova, el blues, el rock; m'agrada tot. Vinc de l'època del grunge, i tot això al final m'acaba conformant. El que passa és que quan m'assec al piano em surten aquestes idees que no et puc explicar d'on surten, i aquí per a mi hi ha la màgia, perquè no és que escolti molt minimalisme musical, que evidentment que n’escolto, però no en soc una superentesa.

¿Després d’anys de trajectòria tenies ganes de fer discos com aquests? També en vas fer un acompanyant la Beth, i el teu paper no era tan protagonista.

— És una cosa molt estranya. En teoria m'he format com a pianista i per ser professora perquè m'encanta comunicar-me i apassionar la gent. Vaig començar a fer classes i m'he especialitzat en una pedagogia suïssa que barreja la dansa, la improvisació, la música... Vaig anar a petar a l'Institut del Teatre perquè m'encanta la dansa i vaig començar a acompanyar espectacles de dansa. Però arriba la pandèmia i decideixo que vull fer de guarda forestal. En el confinament, em passava el dia pujant i baixant escales, perquè ves què havia de fer vivint a Barcelona en un quart pis sense ascensor i amb un balcó egipci, d’aquells que només hi caps de costat. I vaig decidir fer-me guarda forestal... fins que vaig veure que em fan por les arnes i que podia ser molt ridícula com a guarda forestal. Aleshores em vaig posar a fer temes, perquè trobava a faltar la família, i d'aquí va néixer el primer disc, però amb tots els dubtes del món perquè jo sempre he sigut secundària. Sempre he sigut la professora de o la pianista de. Sense voler-ho, la vida ha anat m'ha anat posant el focus a sobre i al fer aquest disc va ser "Doncs ara vaig en primera persona i amb música instrumental".

I el presentes tota sola?

— Només tinc un acompanyant que és la Roser Loscos, que ha estat violinista de Las Migas molts anys.

A banda d’això, també fas concerts d'homenatge a Coldplay i Ed Sheeran.

— Hi ha una empresa internacional que s’hi dedica. Són concerts per acostar el món clàssic a gent que potser no aniria mai a veure un concert de clàssica. A mi em tenen com a pianista i arranjadora. Amb els dedicats a Coldplay l’any passat vaig fer una gira europea amb aquests arranjaments que ara s'estan tocant a tot arreu, des de Singapur fins a Europa. També vaig fer un de tribut a Daft Punk amb la Roser tocant el violí amb efectes.

Parlaves abans de la docència. Fas servir una metodologia de sensibilització.

— Sí, la rítmica dalcroze, d’Émile Jaques-Dalcroze. És una tècnica pedagògica que va just en contra del món, una mica com la meva música: primer sento i després sé. Primer es passa per la sensació física; sents, preguntes, compares, jugues i improvises amb el cos i la veu, que són els primers instruments que tenim. Treballes molt la coordinació i tot plegat, i un cop l'has experimentat de moltes maneres, et diuen: això és una blanca, et donen el concepte analític. Això queda impregnat en el cos i saps perfectament que una blanca té una llargada que dura dos temps i que mesura dos negres.

Això deu ser molt pràctic per als nens.

— Sí, per als nens va superbé, però també amb la gent gran. Hi ha estudis que constaten que la gent gran que practica dalcroze cau menys, perquè tenen millor l’equilibri. És molt interessant per a totes les edats perquè treballa tres paràmetres, l’espai, el temps i l’energia, que també estan a la música.

Això és el que feies a les classes que donaves als fills de Shakira i Gerard Piqué?

— Exacte.

Vas arribar a tocar amb ella?

— Vaig fer la presentació del seu disc, El Dorado, a Miami, on vam fer dos concerts, i també a Barcelona. I vaig continuar sent professora dels seus fills.

Com és la relació amb una artista com Shakira?

— Ella és superpropera. Fins fa poc encara m'enviava algun vídeo dels nens tocant. Vaig ser-ne professora un temps, però vaig haver de deixar-ho, i de tant en tant enviava missatges per saber com anaven. La seva assistent, la Sofía, sí que em va venir a veure a Madrid quan vaig presentar el disc. Hi he mantingut una petita relació, però és una altra òrbita.