Laura Conejero: "M'agradaria tenir menys por del què pensaran"

BarcelonaLaura Conejero (Barcelona, 1966) ens atén una hora abans de fer la funció al Teatre Nacional després de sortir de maquillatge. Necessitarà acabar amb temps per poder-se concentrar. Com que Desig comença amb molta intensitat necessita posar-se a lloc, i ho fa passant un tros de l'escena amb Carles Martínez. "Intentem mirar-nos molt per connectar, per contestar el que et diu l'altre i no el que saps que has de dir, l'escolta és molt important en teatre, i no és fàcil".

També passa amb les entrevistes. Per cert, que en fas molt poques...

— Pot ser. Soc una mica autista, entre cometes. De tu a tu, amb premsa escrita, estic còmoda, però no m'agrada la velocitat de la ràdio i la televisió. Soc una persona de fàcil estrès, i aquella sensació em posa nerviosa. La velocitat del món ja m'estressa bastant. Hi ha persones que s'han adaptat molt bé al segle XXI, a mi em costa el ritme del món.

Per això no estàs a les xarxes?

— De vegades penso que potser estic massa retirada. El món evoluciona cap a una direcció i els directors de càsting i les produccions busquen això, busquen fins i tot si tens seguidors o no, i jo dec ser un desastre perquè no en tinc cap. Al final no em trucarà ningú! Dic: "Laura, t'hauries d'adaptar". Però si ja el fet de tenir WhatsApp, mail, telèfon... si tot això ja m'atabala! A més, et roba molt de temps, perquè moltes d'aquestes coses són importants però moltíssimes no, i t'has de passar el dia discriminant. A mi em costa.

Potser és que no et cal.

— No ho sé, ja t'ho diré d'aquí uns anys, potser no tinc feina i estic a tot arreu.

Has estrenat Desig a la Sala Gran. Benet i Jornet hi abocava certa frustració de fill d'una educació reprimida. T'hi sents identificada?

— Hi connecto per la part universal, per la repressió dels desitjos, dels que siguin. L'educació ja és repressió, no és que sigui dolent, però pot ser-ho, pot ser fins i tot ensinistrament. Vivim amb una educació que ens cau a sobre, amb un segle, una família, un context, una cultura, tot això pesa molt en el que som. I de vegades alguna d'aquestes coses va en contra de la teva naturalesa. Aquí hi ha un dolor molt fort, que és el que explica l'obra. El que passa és que la versió que n'hem fet, i el que jo he pensat sempre, és que reprimir qualsevol cosa implica un esforç i un dolor molt grans, potser més grans que obrir la porta a allò que tant tems. La por és un tema molt important, com tanquem la porta a moltes coses i ens autolimitem.

Buscant seguretat.

— Exacte. Però crec que la vida t'ensenya que és més dolorós aguantar la porta tancada que obrir-la. Dissimular, fer veure que tens una vida que està funcionant... Aquesta dona té una vida convencional però, com una Emma Bovary, té un buit existencial i una por a una història que li ha passat. Tots tenim una vida normal, però només que gratis una mica la por és universal i adopta formes diverses, la coneixem tots.

A aquesta dona la treu de polleguera el tedi matrimonial.

— Té tota aquesta força, aquesta rebel·lia, aquesta ràbia, aquest caràcter, però no pot afrontar un aspecte de la seva vida i d'ella mateixa. Potser per això està tan enrabiada. Tots dos fan el seu particular teatre, i tot i que s'estimen o es necessiten, això no vol dir que no hi hagi una cosa molt poderosa dins d'ella que l'està cridant. L'obra la convida a fer aquest viatge, que tampoc sabem si és real o no, perquè és un viatge interior. Jo crec que veus l'obra i a vegades penses si passa de veritat o passa dins el seu cap. La meva teoria és que si fas un viatge cap a l'interior de tu mateix, que són els més complexos, et trobaràs molts fantasmes, molts miratges i resistències, i a més ets tu, amb tot a la teva neurosi, un cervell malalt intentant entendre's a si mateix, cosa que és molt complicada.

Hi ha hagut certa polèmica amb el final, que heu fet explícit. Què n'opines? ¿Creus que era el moment de rellegir Benet i Jornet?

— Totalment. Amb els temes que tracta Benet i Jornet, crec que l'opció de Sílvia Munt era encertadíssima, no només plantejar el problema, sinó dir: amb tota aquesta por què fem? Si una cosa existeix dins teu, per què no explicitar-ho? La dona entra en un lloc sense sortida i ja no es pot enganyar més a si mateixa.

Has treballat amb Sergi Belbel, Lluís Pasqual, Calixto Bieito, Pau Miró... ¿Sílvia Munt és la teva primera directora al teatre?

— Ai, doncs no t'ho sé dir. Com que a l'audiovisual sí que he treballat amb directores, no hi havia pensat. És possible, sí. I un gust, tu. No és només que sigui actriu, a més té una mirada tan intel·ligent... Crec que depèn més de la persona que del gènere, però en el cas de la Sílvia hem aconseguit connectar, a vegades es genera una mena de telepatia. És molt exigent, molt càlida, molt positiva, i no he tingut cap sensació d'incomoditat.

L'altre dia l'Oriol Broggi em deia que una sala d'assaig és incòmoda.

— Al principi sempre tens por i estàs mesurant els altres. Una de les primeres coses que vaig dir és: tenim permís per equivocar-nos, oi? Si no, hi ha gent que de seguida t'està reprimint. Jo necessito equivocar-me i si un assaig no va per aquí no en puc gaudir en absolut i a més trobo que et quedes molt curt. Si no explores no pots arribar lluny. Per a mi és la part més bonica del teatre.

Aquest personatge té 40 anys. Pot ser que tingui la crisi de la mitjana edat? Tu la vas viure?

— Crec que sí, que en algun moment pensava: l'he de tenir, perquè se'n parla molt. Sí que em vaig fer la pregunta, almenys vaig pensar: quines portes no has obert? I als 50 torna a passar.

I quines són?

— No et sabria dir una cosa concreta. Sí que tinc molta consciència de la por. Per a mi, la brúixola és: allò que et fa por, ves-hi, almenys intenta-ho, no vol dir que sempre surti bé, però truca a la porta. Això és una teoria, però crec que és el que s'ha de fer. La vida funciona en cercles, vas girant al voltant de tu mateixa tota la vida i tot el que has viscut ho tornes a viure de manera més profunda i madura, i vas agafant algunes cosetes noves si, amb sort, vas evolucionant.

I professionalment, quina porta et falta?

— Potser el cinema. N'he fet poc. M'agradaria fer personatges més complexos, com els del teatre.

L'obra també tracta el que som i el que deixem veure que som. Com a actriu, i personatge públic, ¿tens en compte la imatge que projectes?

— És que és la imatge que puc projectar. Jo soc tímida, i a vegades puc passar per freda o distant. És la por, és aquest autisme subclínic, que en dic jo de broma. Sí que m'agradaria cada vegada poder estar més tranquil·la amb qui soc i com soc i tenir menys por del què pensaran, què opinaran de la imatge que estic donant de mi mateixa, que m'agradaria que fos el més honesta, transparent i sincera possible. Trobo que es pot parlar de qualsevol cosa però amb profunditat. La necessitat d'ensenyar cada pas que faig a la vida no la tinc. Jo necessito una intimitat. Avui en dia sembla que és al revés, que qui té intimitat està mort. Això fa por per la gent jove.

Veient la teva trajectòria es diria que tens ull clínic, perquè no has treballat molt però sí en projectes de pes.

— No he dit a tot que sí, però també he tingut sort. Al teatre em criden per fer personatges interessants. Jo estic oberta a qualsevol cosa, però l'obra m'ha d'agradar una mica. A la televisió de vegades he decidit esperar. Quan era més jove necessitava espai, m'atabalava compaginar teatre i tele. Benet i Jornet va haver de matar el meu personatge de Poblenou perquè havia de fer un Shakespeare. Mira, limitacions de cadascú, jo no podia. Ara tinc un fill i la mirada canvia; a vegades necessites treballar i punt.

Com es fa per mantenir el rol de gran actriu al llarg dels anys?

— L'únic que es pot fer és fer un personatge que agradi, i això farà sortir més personatges. No hi ha truc. També aprendre a triar directors i obres. Amb el temps ja tens una experiència, saps que tens dret a provar i saps les teves limitacions. Jo soc bastant perfeccionista i tinc por a fallar, però a la vegada intento relativitzar. Miro el cel i recordo que estem al mig d'un lloc fosc inenarrable que és l'Univers i recordo que m'he de morir, i em relaxo. Aquí estem jugant a un joc, un joc seriós, i a vegades està bé recordar que potser no és tan important.