Laura Poitras: "La família Sackler hauria de ser tractada com a criminal i pagar pels seus crims"

BarcelonaDesprés de filmar el gran documental sobre el cas Snowden (Citizenfour), Laura Poitras posa el focus en Nan Goldin, la fotògrafa del costat salvatge i de l’underground novaiorquès. Però La belleza y el dolor, Lleó d’Or de Venècia, no és un biopic documental més, sinó que combina la biografia descarnada d’una artista que va viure al límit i la seva guerra contra la nissaga farmacèutica dels Sackler, mecenes d’art i responsables de l’epidèmia d’addicció als opiacis de la qual Goldin va ser una de les víctimes. Un documental poderós i emocionant que divendres arriba als cinemes i dilluns podria guanyar l'Oscar.

Què la va atreure primer de la figura de Nan Goldin? L’art, la vida o l’activisme polític?

— Coneixia el treball de la Nan des de feia anys i era una gran inspiració, però si vaig voler dedicar-li una pel·lícula va ser per l’activisme polític contra la família Sackler. Jo no soc una cineasta de retrats biogràfics, el que vull és fer cinema polític.

Però, a banda de la lluita contra els Sackler, retrata la vida de Goldin amb profunditat. Com es va guanyar la seva confiança? Relata moments molt íntims.

— Perquè vam crear una gran intimitat a les entrevistes. No hi havia ningú més a l’habitació i vaig crear una xarxa de seguretat perquè ningú més les escoltés fins a tenir un muntatge acabat, com si fossin documents secrets, perquè el contingut era profundament personal. I la Nan va confiar en mi perquè respectava el meu treball. Però, així i tot, era un gran risc per a ella obrir-se i confiar-me totes les seves intimitats i el seu treball. Així que vaig mirar de ser molt respectuosa.

Al documental Goldin revela que durant una temporada va ser treballadora sexual en un bordell. No ho havia explicat mai.

— Jo ho hauria eliminat del muntatge si m’ho hagués demanat, però va ser ella qui va dir que això havia d’aparèixer. I no era fàcil, va ser dur parlar d’això. Però ella vol lluitar contra els estigmes: els de la gent que consumeix drogues, el dels treballadors sexuals, etc. Així de valenta és la Nan, i per això connecta tanta gent amb el seu treball i amb la pel·lícula. La gent carrega amb estigmes tota la vida, i el fet que ella els mostri i en parli fa que la gent se senti bé.

Goldin va sobreviure a l’abús psicològic de la seva mare, a l’abús físic d’un nòvio i a l’addicció a les drogues. D’on creu que ve la seva força i decisió?

— Del seu treball, és la seva taula de salvació. Fer art li permet expressar l’amor i la bellesa de la gent que s’estima, alguns dels quals ha perdut tràgicament. Però l’art també li dona una veu brutal per lluitar contra les pressions de la família i la societat. Com dius, la Nan és una supervivent, però no es considera una víctima. Rebutja aquesta condició.

En aquest sentit, resulta pertorbador el relat dels abusos que va patir a mans d’una parella, sobretot perquè abans d’explicar el brutal episodi de violència subratlla la tendresa i la dolçor del seu maltractador.

— La primera vegada que la vaig entrevistar només vam parlar del que va passar en aquella habitació d’hotel a Berlín. I en el primer muntatge de la pel·lícula només es feia esment a la violència i el maltractament. Però ella va dir: "Hem d’aprofundir més, és més complicat que això". I va voler parlar de la història d’amor i una relació, no només de l’acte de violència. I això diu molt del treball de la Nan. Li agraden les coses complicades, no vol respostes simples. I em sembla un acte de generositat, perquè la Nan podria limitar-se a explicar el que li va fer, però també vol parlar de la seva amabilitat i tendresa.

Li anava a preguntar per què ha triat com a títol del film una frase de l’informe clínic de la germana de Goldin que diu "la bellesa i el dolor", però em sembla que ja m’ho ha contestat.

— Sí, no em podia limitar al dolor. Hi ha molta tragèdia a la vida de la Nan, però al seu treball hi ha molta bellesa també. I aquest és el poder de l’artista a la societat, ser una força moral i traçar un camí. I quan vaig llegir aquestes paraules a l’informe de la Barbara, el cor se’m va aturar. Encara no teníem un títol i em vaig adonar que era aquest.

El documental està nominat a l’Oscar. Si el guanya, ¿serà la culminació de la lluita de Goldin contra els Sackler? Fins a quin punt els ha perjudicat?

— Quan ens van nominar, la Nan va dir: "Avui és un mal dia per als Sackler". La seva reputació s’ha vist molt perjudicada per l’activisme de la Nan. Ells volien ser percebuts com uns grans filantrops que celebraven grans festes amb les institucions més exclusives, però tot això s’ha acabat. No crec que els convidin a gaires festes ara, tot i que encara tenen els seus reductes de poder i influència. Tanmateix, encara no s’ha fet justícia amb ells. La família Sackler hauria de ser tractada com a criminal i pagar pels crims que ha comès. Així que, d’una banda, la seva reputació s’ha enfonsat gràcies a la Nan, però, de l’altra, se n’han sortit prou bé. I això és una tragèdia per als Estats Units. Com és possible que algú prescrigui i promogui drogues altament addictives com els opiacis a persones amb dolor moderat? És una bogeria.

El documental mostra l’escena en què els Sackler són obligats per mandat judicial a escoltar el testimoni de víctimes i familiars de la pandèmia dels opiacis. En el film els vèiem impertèrrits, sense cap reacció. Van dir alguna cosa al final?

— No, no van dir res. Va ser tal com es veu, com si estiguessin morts. No sembla que els corri la sang per les venes.

Està treballant en algun nou projecte?

— Sí, però l’únic que et puc dir és que no farà feliç al govern dels Estats Units. I que estic molt emocionada i contenta amb el projecte.

Per cert, segueix en contacte amb Edward Snowden?

— Sí, estem en contacte. Fa poc em va felicitar per la pel·lícula.

Snowden va obtenir el passaport rus fa uns mesos després de fer un jurament de lleialtat. Com viu la situació provocada per la guerra d’Ucraïna?

— Mira, encara estic esperant la resposta d’Europa a la seva petició d’asil. Ell va demanar asil a tots els països europeus, però els Estats Units van pressionar perquè no l’acceptessin. Espero que algun dia Espanya o Alemanya li concedeixi asil, però mentrestant estic molt contenta que no estigui en una presó dels Estats Units, que és on el vol el meu govern.