Bertrand Bonello: "Léa Seydoux ja no té por de deixar-se anar"

CinemaLa novel·la La bèstia en la jungla de Henry James és només el punt de partida del laberint de sentiments, èpoques i gèneres cinematogràfics que Bertrand Bonello (Niça, 1968) recorre a la fascinant The beast, adaptació lliure i mutant on el pes del passat s'enfila per les vides d'una parella maleïda (George MacKay i una extraordinària Léa Seydoux) marcada per una premonició terrible i encaminada a un futur distòpic sense emocions ni conflictes. El director de Casa de tolerància, Saint Laurent i Nocturama estrena aquest dimecres la seva pel·lícula més imaginativa i sorprenent.

The beast és una adaptació molt lliure de La bèstia en la jungla de Henry James. Què el va interessar d’aquest relat?

— El vaig llegir fa uns quinze anys i em va encantar, però no vaig pensar a adaptar-lo fins que vaig voler fer una pel·lícula barrejant diversos gèneres, un dels quals el melodrama, i vaig recordar el llibre. Com a melodrama, l’argument és imbatible: commovedor i brillant. Així que vaig agafar els dos grans sentiments de la novel·la, que són l’amor i la por, i els vaig portar tan lluny com vaig poder en diferents èpoques i edats. Però fins i tot quan m’allunyo més de la novel·la hi ha coses que romanen, perquè la por d'estimar és atemporal.

Fa només unes setmanes es va estrenar una altra adaptació de la mateixa història de Henry James. Què té aquesta novel·la del 1903 per inspirar dos films d’aquest any?

— Són dos, però en podrien ser deu, i tots serien ben diferents gràcies al misteri de la novel·la de James. El sentiment del protagonista que "alguna cosa terrible ha de succeir" és més contemporani avui dia que en l'època en què es va escriure: ara tenim la crisi climàtica, terrorisme, guerres a Europa i l'Orient Mitjà... Estem envoltats per la catàstrofe.

Ha dit que The beast és gairebé un documental sobre la seva protagonista, Léa Seydoux. Què vol dir exactament?

— Durant dues hores i 25 minuts ella està sempre en càmera, des del primer pla fins a l'últim, i s'entrega sense límits. En certa manera, és com si es despullés, especialment en les escenes de 2014 i 2044 en què està sola amb la càmera. Òbviament, és una actriu que actua en una ficció. Però hi ha alguna cosa molt íntima de la Léa que es manifesta en la seva interpretació.

Potser per això, tot i no haver-hi cap nu de l'actriu, un amic crític fan de Seydoux diu que la pel·lícula és pornogràfica.

— Sí, entenc el que vol dir. I hi estic d'acord.

Ja va treballar amb Seydoux al principi de les seves carreres, a De la guerre (2008), i uns anys després a Saint Laurent (2014). Com veu la seva evolució com a actriu?

— Ja no té por de deixar-se anar. Ara s'ho passa molt millor als rodatges. Ja no és una noia, sinó una dona, i no té aquella por d'entregar-se al personatge i cometre errors. Abans era molt més tímida. Encara és tímida a la vida real, però als rodatges no.

Gaspard Ulliel, a qui està dedicada The beast, havia de ser l'altre protagonista, però va morir sobtadament. Quin impacte va tenir aquesta tragèdia en la pel·lícula?

— Quan va morir estàvem a punt de rodar, faltaven tres o quatre setmanes. Vaig decidir posposar la pel·lícula i no reemplaçar el Gaspard per un actor francès. Sense ell, la pel·lícula havia de ser diferent, i amb un actor estranger ho podia ser. Uns mesos després vaig trobar el George [McKay] i em vaig adonar que era molt bon actor, i que tenia una relació molt íntima amb el personatge i les escenes. El George va fer possible una pel·lícula que tres mesos abans, al meu cor, semblava un projecte impossible.

Les escenes ambientades a l'alta societat francesa del segle XIX em fan pensar en L'edat de la innocència, de Martin Scorsese, basada en una novel·la d'Edith Wharton, contemporània de James. Però si aquella era una història sobre la repressió dels sentiments, a The beast són les escenes en què els personatges expressen les emocions més obertament.

— M'agrada que citis L'edat de la innocència, perquè és una de les dues pel·lícules que vaig veure preparant el rodatge. Però no va ser per aquesta lectura que en fas, sinó simplement perquè adoro la pel·lícula. És molt difícil intentar ser modern i, al mateix temps, filmar la repressió d'una època, especialment en les dones i les parelles.

Quina és l'altra pel·lícula que va veure? El crit final de Léa recorda el final de la tercera temporada de Twin Peaks...

— No ets el primer que hi veu influències de David Lynch, així que deuen ser-hi, però són inconscients. L'altra pel·lícula que vaig veure és Quan truca un estrany (Simon West, 2006), un thriller de terror sobre una mainadera i el telèfon trucant tota l'estona.

En el futur que explora la pel·lícula, la intel·ligència artificial (IA) ha eliminat els grans problemes de la societat, però també les emocions. És un món inert, sense conflictes, terrible a la seva manera. Li preocupa que la IA canviï el món a pitjor?

— És una por que tenim molts des de fa temps. La IA és una eina molt poderosa. Què farem, amb ella? Si tens un martell, pots fer-lo servir per penjar un quadre, però també per matar algú. En termes ètics, morals i polítics, tothom està amoïnat perquè encara no sabem si utilitzarem la IA o si la IA ens utilitzarà a nosaltres. La relació entre tecnologia i humanitat és un dels grans temes del moment.