Lear, a la fi

'El rei Lear' a la fi ha arribat als escenaris espanyols. Ho varen intentar tota una guarda d’il·lustres compositors, començant ni més ni menys que per Giuseppe Verdi. Però foren més els que provaren de treure profit a la més terrible de totes les tragèdies que va escriure Shakepeare. És la que segurament toca més de prop el públic, a tot tipus de públic. És a dir, la reialesa del protagonista no resta ni un gram de proximitat a la història que conta. Potser mancava un punt d’epopeia al context, ves a saber. El que és clar és que el rei rebutjat per les seves filles i convertit en un foll captaire no quallava musicalment. Tot això va succeir fins que Dietrich Fischer-Diskau va engalipar Aribert Reimann per encarar el repte que fins aleshores semblava impossible. Una peça clau per aconseguir-ho i demostrar que no era així va ser el llibret de Claus Henneberg, sobre el qual el compositor va edificar aquesta monumental partitura.

Una composició que molt probablement necessita una infraestructura operística, però és que no hem d’oblldar que va néixer amb aquesta intenció. Llibret i música conformen una equació amb un sol resultat. Impecable. La història i la música van de bracet com poques vegades dins la història de l’òpera. Cada moment i circumstància sonen adients, de la mateixa manera que descriuen amb eficàcia cada situació que es va produint.

A tot això hi hem d’afegir una posada en escena de Calixto Bieito, més estètica que narrativa, una direcció impecable d’Asher Fisch per fer sorgir tants colors i contrastos i una interpretació majúscula. El protagonista, el baríton danès Bo Skovhus, va ser un Lear contundent, amb totes les evolucions que pateix al llarg de la narració. Les tres filles, interpretades per Ángeles Blancas com a Goneril, Erika Sunnegardh com a Regan i Sussanne Elmark com a Cordèlia van exhibir el dramatisme i potència que requereix tan alambinada partitura. Però qui va fer una autèntica exhibició de talent i versatilitat, amb molts pocs precedents, fou Andrew Watts, el qual canta com a tenor quan interpreta Edgar i com a contratenor quan fa de Tom, el foll, que fa difícil decantar-se per un registre o un altre. Tot plegat, un espectacle majúscul en tots els aspectes, encara que destacaria la fidelitat i eficàcia amb la qual sorgeix tota la història i les seves circumstàncies, que no són poques, i cap d’elles gens ni mica senzilles.