Lee Unkrich: “El Ken de 'Barbie' no existiria si no fos pel Ken de 'Toy Story 3'”

SitgesEl cinema d'animació no entrava en els plans de Lee Unkrich (Cleveland, 1967) i, tanmateix, va acabar treballant a Pixar i dirigint la pel·lícula més taquillera de la companyia (Toy Story 3, més de 1.000 milions recaptats) i d'altres com Coco, Monstres S.A. o Buscant en Nemo. El Festival de Sitges l'ha homenatjat aquest divendres amb el premi honorífic Màquina del Temps, però Unkrich també ha aprofitat la visita per presentar al festival el seu últim projecte, en el qual ha treballat 10 anys: un llibre monumental i exhaustiu sobre la pel·lícula de la seva vida: La resplendor, de Stanley Kubrick.

Dedicar 10 anys a estudiar una pel·lícula que adores és el somni d'un cinèfil.

— És el que fa interessant el llibre, penso. No sé si hauria fet el llibre si hagués sabut que em portaria deu anys, però dedicar-li tant de temps és el que ha permès que el llibre sigui una de les immersions més profundes que existeixen sobre una única pel·lícula. Els llibres com aquest solen fer-se en poc temps, sobretot quan són pel·lícules noves. Els publicistes controlen amb qui pots parlar i amb qui no, i només et donen accés a la gent de perfil alt. Però per a mi era important parlar amb tothom que encara estigués viu. Fins i tot vaig entrevistar el xef personal de Jack Nicholson, que va cuinar per a ell durant el rodatge; sabia que tindria històries interessants a explicar.

Dijous va oferir una xerrada molt interessant sobre el procés d'escriure el llibre, però em vaig quedar amb ganes de saber una cosa: per què l'apassiona tant La resplendor?

— És una pregunta que m'he fet un munt de cops i la resposta ha anat canviant. De jove no me n'adonava, però com el nen de La resplendor, jo també soc un fill únic amb pares que no tenien un matrimoni feliç. I com que tots dos treballaven, passava molt temps sol a casa i m'espantava fàcilment, tenia una imaginació molt vívida. Veure la pel·lícula als 12 anys em va deixar una empremta psicològica molt profunda, es va convertir en part de mi. Però La resplendor també va marcar un altre punt d'inflexió a la meva vida: de viure el cinema només com a entreteniment a començar a pensar en la creació de les pel·lícules i en les persones que feien les pel·lícules. Va ser l'inici d'un viatge que em va portar, en última instància, a voler fer les meves pel·lícules. Que una pel·lícula ocupi un lloc tan important a la teva vida sembla una mica estúpid, ho sé, però he intentat treure alguna cosa productiva de la meva obsessió: aquest llibre.

A mi no em sembla estúpid. Tothom hauria d'estimar alguna cosa tant com vostè estima La resplendor.

— Sí, potser sí. Tothom hauria de tenir almenys una obsessió boja a la seva vida, i resulta que la meva és La resplendor.

Per cert, com va arribar a Pixar? Els seus treballs anteriors no eren d'animació.

— Sí, dedicar-me a l'animació va ser totalment inesperat. No és que no m'agradés l'animació, però no era la meva passió. I vaig estudiar en una escola de cinema tradicional. El que passa és que, a mitjans dels 90, durant la transició entre el cinema analògic i el digital, em vaig convertir en una de les poques persones en el món que dominava el sistema de muntatge digital d'Avid, i vaig anar a treballar unes setmanes a Pixar per ajudar-los en el muntatge del primer Toy Story.

I ja no va marxar d'allà.

— No, perquè em vaig adonar que tots érem cineastes, no importava que fos animació. I era molt emocionant formar part d'una cosa nova que el món no havia vist mai. Quan vaig haver de decidir si tornar a Hollywood a fer pel·lícules tradicionals o quedar-me a Pixar, em vaig quedar perquè sabia que les pel·lícules que estàvem fent durarien en el temps i les veuria molta gent. I per damunt de tot hi havia la llibertat creativa que teníem a Pixar: era genial poder fer el que volíem i no estar sotmesos al dictat dels executius dels estudis, seguir el nostre instint i el nostre gust. Era molt gratificant treballar en aquell ambient.

Pixar ha crescut molt en les últimes dècades. Què troba a faltar d'aquells primers temps?

— En aquella època es va donar, quasi diria que màgicament, la barreja perfecta de persones que permetia fer grans coses. Però res dura eternament, almenys aquella alineació de gent i la dinàmica particular que teníem. Ja va canviar una mica en el moment en què ens vam posar tots a fer pel·lícules per separat. I és normal que les coses evolucionin. A Disney han tingut sempre alts i baixos, és inevitable per a qualsevol estudi. Ara, a Pixar s'està produint un canvi de guàrdia: hi ha un munt de joves cineastes a qui s'està donant oportunitats, i alguns tindran èxit i d'altres no tant, però no serà per falta de passió o esforç. De vegades es jutja Pixar injustament per culpa de la ratxa de pel·lícules brillants, revolucionàries i populars que vam tenir al principi. Però sabíem perfectament que allò no podia durar per sempre.

El seu primer crèdit com a director va ser Toy Story 2, la primera seqüela de Pixar. Vostè ha dit que la producció va ser un infern. Com van aconseguir, doncs, que la pel·lícula fos tan bona, quasi millor que l'original?

— Va ser un miracle. Originalment, havia d'estrenar-se directament a vídeo, que era el model de negoci de Disney amb les seqüeles. Així que vam elevar de rang alguns animadors i els vam posar a fer la pel·lícula mentre nosaltres fèiem A bug's life, i quan per fi vam poder dedicar temps a Toy Story 2,vam topar amb dos problemes: que s'havia d'estrenar en cinemes i que no era prou bona per estrenar-se en cinema. Ens vam posar a pensar com bojos per intentar salvar la pel·lícula i vam tenir idees molt bones, però no hi havia temps per posar-les en pràctica. Toy Story 2 es va convertir en l'únic focus d'atenció de tothom a l'estudi, i va ser dur per a molta gent, fins i tot destructiu. Molta gent va patir lesions per treballar de manera salvatge set dies a la setmana, tot per intentar que fos una gran pel·lícula.

I no es podia endarrerir l'estrena?

— Es veu que no. Steve Jobs, que aleshores dirigia Pixar, em va cridar a la seva oficina i vaig explicar-li que sabíem com fer una gran pel·lícula, però que no teníem el temps necessari per fer-la i que hauríem d'endarrerir l'estrena. I l'Steve va dir: “No, això no passarà. Sortirà quan vam dir que sortiria”. Jo vaig respondre que no sabia com ho faríem, i ell em va dir que, mirant enrere, les coses de les quals se sentia més orgullós de la seva carrera s'havien fet sempre en condicions extremes en què tothom deia que era impossible fer-ho. No ho sé, hi ha alguna cosa en aquestes situacions de gran pressió que provoca resultats brillants, és l'única explicació que tinc per al miracle de Toy Story 2.

També és gairebé un miracle que Toy Story 3, que vostè va dirigir en solitari, fos millor que les entregues anteriors. L'escena de les joguines a l'incinerador és una de les més terrorífiques que he vist en animació comercial. ¿N'eren conscients, d'estar forçant els límits?

— Sí. Pensàvem que Toy Story 3 seria el final de la saga i ens semblava important que hi hagués un moment de gravetat al final de la història. Al cap i a la fi, què és la vida d'una joguina? Què és la mort? No és tan clar com amb la gent. Per a mi, no és que et llencin a les escombraries o a les golfes, sinó ser incinerat. Després d'una cosa així, no hi ha res més. Però era important gestionar emocionalment la situació d'una manera autèntica. No volia que Mr. Patata fes una broma en un moment així. I em vaig imaginar amb la meva família en un avió a punt d'estavellar-se. No ens veia cridant com bojos, sinó agafant-nos les mans, potser plorant. Sabia que l'escena de l'incinerador seria intensa, i pensava que ens posarien una qualificació d'edats més dura, però no ho van fer. I sí, després vam rebre crítiques que deien que era massa dura per als nens. Però és curiós, els nens no la veuen tan intensa: ells saben que les joguines estan en perill, però no pensen en la mortalitat. A qui afecta més el realisme emocional de l'escena és als adults. I em sembla un bon exemple de com les pel·lícules de Pixar funcionen de vegades a diferents nivells en nens i adults.

Per cert, sembla que la pel·lícula Barbie hagi descobert al món que el Ken pot ser un personatge divertit i amb un punt fosc, però tot això ja hi era al Ken de Toy Story 3.

— Així és. De fet, estic sorprès que no s'hagi comentat més. Però es comenti o no, jo sé que vam posar una de les primeres pedres de Barbie, perquè quan vam fer Toy Story 3 el Ken no era res. Fins i tot per a Mattel. Vam tenir una reunió amb Mattel i els vam dir que el Ken seria un gran personatge a Toy Story 3 i ens van dir: “Per què?” De debò, ells veien el Ken com un altre accessori de la Barbie, com unes sabates o una casa. De fet, un Ken costava la tercera part que una Barbie. Afortunadament, ens van deixar fer la nostra versió del Ken, i vam incorporar el menyspreu de Mattel a la seva personalitat, el vam fer insegur perquè només era un accessori. I no sé si el Ken de Barbie existiria si no fos pel Ken de Toy Story 3. No ho dic per apuntar-nos el crèdit, això tant me fa, però em fa sentir molt bé formar part d'una cosa que va contribuir a convertir el Ken en el personatge fort que és a Barbie.

—