Un al·legat feminista amb càrrega sexual
'Teoria King Kong' és una proposta que colpeix amb un text que llisca bé malgrat algunes decisions de la direcció
Teoria King Kong Autora: Virginie Despentes
- Dramatúrgia: M. Àngels Cabré
- Direcció: Isis Martín
- Interpretació: Mari Pau Pigem
- Heartbreak Hotel Teatre. Fins al 23 de març
Això no va de micos. O potser sí, perquè els homes tenim una mica de micos (m’agrada la cacofonia). En qualsevol cas, segons la novel·lista francesa Virginie Despentes, el gran mico de Hollywood “està més enllà de l'home i més enllà de la dona". El mico, diu Teoria King Kong, "està enganxat al vincle entre l'home i la bèstia, l'adult i el nen, el bo i el dolent, allò primitiu i allò civilitzat, el blanc i el negre. És híbrid, abans de la imposició del binari”.
El llibre, editat el 2008 a França i el 2018 a Espanya, és una barreja de referents biogràfics dramàtics de l'autora i reflexions crítiques sobre el sexe, sobre la societat patriarcal en la qual vivim i sobre la reivindicació de l'alliberament de la dona. "El feminisme és una revolució", crida l'autora. A la fi, un alliberament que ella va viure des de l'adolescència amb goigs i drames i del qual M. Àngels Cabré ha fet una eficaç dramatúrgia/compendi tot seguint les set parts del llibre. Diria que ho ha fet prioritzant els apartats biogràfics: el seu pas durant dos anys per la prostitució i la violació grupal que va patir als 17 anys, quan feia autoestop. Sobre aquest fet s’aixequen les reflexions més íntimes i interessants d’una proposta que colpeix en el que ja ha estat parlat i discutit en els últims anys.
La paraula directa, lleugera i col·loquial de l'autora (traduïda per Marina Espasa) llisca bé en la veu vellutada de Mari Pau Pigem, confrontada amb algunes decisions de la direcció que la limiten. Em refereixo, sobretot, al protagonisme incòmode d’un espai sonor o partitura que recorre al seu aire quasi tota la funció i obliga l'actriu a fer servir un micròfon sense fil. Sort de la seva magnífica expressivitat. No acabem d’entendre el perquè d'algunes de les accions que la directora, Isis Martín, ha imaginat per omplir visualment un relat sense acció. Pur artifici. En canvi, una d’elles és francament interessant, fins i tot colpidora: Pigem, càmera en mà en un llarg primer pla que aguanta magníficament i, tot seguit, un passeig per la malla de puntes que cobreixen el seu cos.
