L’ego de Franco viu desfermat al Pazo de Meirás

Sada (la Corunya)Parets entapissades amb mirades d’animals morts: n’hi deu haver més de mig centenar, alguns amb el lloc i l’any en què van ser abatuts. Molts quadres amb Franco d’uniforme i en posició de llançar-se a la conquesta; de la seva dona, Carmen Polo, tota enjoiada i seriosa, com si estigués a punt de renyar algú, i un virolat bodegó de flors que va pintar el dictador. Si tanco els ulls aquestes són les primeres imatges que em venen després d’haver visitat per primera vegada el Pazo de Meirás, la residència d’estiu dels Franco. El nostre guia és Carlos Fernández Barallobre, un convençut franquista de la Fundación Francisco Franco. Després de la visita, Barallobre m’explica que admira profundament el Caudillo -en cap moment parla de dictador - i que Carmen Polo era “extraordinària, fantàstica, d’una cultura exagerada, sempre pendent dels altres”. Fernández ho té clar: “Franco va salvar Espanya de la fam i va convertir-la en la desena potència industrial del món”.

Les visites, que organitza la Fundación Francisco Franco des del 22 de setembre, es fan els divendres al matí. Se’n fan quatre, una cada hora, i Fernández acostuma a ser-ne el guia. Em diu que tothom en surt encantat i que mai li fan preguntes. Entrem un grup de periodistes, els eurodiputats Ana Miranda, del BNG; Miguel Urbán, de Podem; Izaskun Bilbao, del PNB; Jordi Solé, d’ERC, i Jill Evans, del Plaid Cymru de Gal·les, i entitats i associacions gallegues que fa temps que batallen perquè el Pazo de Meirás sigui públic. I li fem preguntes. Fernández és poc explícit quan es tracta d’explicar com algunes peces d’art van anar a parar a mans dels Franco. L’acompanyen dos treballadors que vigilen que ningú es quedi despenjat ni tregui el mòbil per fer fotografies de l’interior. Hi ha certa tensió. Els eurodiputats porten una pancarta que es queda a fora: “No a la impunitat del franquisme. Pazo de Meirás, devolució”.

Veiem poques sales i no podem accedir al despatx de Franco, que sí que havia estat obert al públic abans. Fernández diu que les sales on no es pot entrar tenen poc interès perquè el mobiliari és modern. No el creiem. Les finestres que donen a les habitacions estan amagades per unes cortines espesses. La visita, però, és suficient per quedar saturat d’imatges del dictador traient pit. Miris on mirs, te’l trobes. No es devia cansar d’autoadmirar-se.

I el llegat de Pardo Bazán?

Durant la visita, Fernández parla molt de la poeta i assagista Emilia Pardo Bazán (1851-1921); en altres visites es glorifica més la figura del dictador. A les sales, però, la presència de Pardo Bazán ha estat ofegada per l’ego del dictador. Pràcticament no en queda res. Ella va ser la intel·lectual que va crear el Pazo de Meirás per escriure i llegir. Hi convidava artistes i intel·lectuals i agafava forces per enfrontar-se a un món que no deixava que les dones accedissin a les institucions acadèmiques. Ella va col·locar les muses en un dels murs, on després el dictador va estampar l’escut franquista. Pardo Bazán va morir el 1921, el seu fill gran i el seu únic net no van sobreviure a la Guerra Civil, i les seves vídues es van haver de vendre la finca. El 1938 es va convertir en la residència d’estiu dels Franco.

“L’Emilia va crear aquest lloc per poder-hi tenir tots els seus llibres, les seves pedres, tot és Emilia”, m’explica Xulia Santiso, la directora de la Casa-Museu Emilia Pardo Bazán, a la Corunya. L’escriptora gallega va arribar a acumular al Pazo de Meirás més de 18.000 llibres, molts d’ells dedicats, que Santiso va catalogar. Aquests llibres mai van poder sortir del Pazo. Ni tan sols quan els va anar a reclamar la Carmen, la filla d’Emilia Pardo Bazán. “No la van deixar entrar. Li van dir que ella ja no era la senyora d’aquell lloc -explica Santisa-. Els Franco ens van voler vendre els llibres, però no tenim diners per comprar-los”. Un dels únics vestigis de la intel·lectual gallega és un sarcòfag buit i un Quixot esculpit en una de les xemeneies que mira directament a Franco. “Carmen Polo era molt puritana i havia d’eliminar tot allò que fos pecaminós o que fos indici de modernitat”, diu Santiso. Polo es devia escandalitzar molt davant una Pardo Bazán que es descrivia a ella mateixa com a “combatent i amazona”.

Literatura i gestes militars

Quan durant la visita entrem a la biblioteca, Fernández ens assegura que l’ha creat la família Franco. Però el cert és que a les prestatgeries hi ha llibres de Pardo Bazán. La literatura contrasta amb els quadres exposats: n’hi ha un d’immens de Mariano Bertuchi , amb un Franco a cavall liderant les tropes rebels en el moment de travessar l’estret de Gibraltar. Fernández dona molts detalls de la gesta. Sota el quadre hi diu: “ Volverán banderas victoriosas. El año triunfal ”.

No hi ha cap indici d’austeritat, al Pazo de Meirás. A la capella, on es van casar dues de les netes del dictador, hi ha l’Abraham i l’Isaac del segle XII del Mestre Mateo. Eren de l’Ajuntament de la Corunya i ara hi ha un litigi per recuperar-les. Fernández diu que són dels Franco des dels anys 60, però no sap com les van “adquirir”. Hi ha moltes altres peces valuoses que constaten que les antiguitats eren una de les debilitats de Carmen Polo. Carlos Babío és fill i net d’una família a qui li van prendre la casa perquè els Franco van voler ampliar la finca. Una seixantena de famílies es van quedar sense la terra que treballaven. Babío, amb Manuel Pérez Lorenzo, ha escrit Meirás. Un pazo, un caudillo, un espolio (Fundación Galiza Siempre). “Van deixar la meva àvia al carrer amb els fills, i el capellà va haver d’intercedir i li va dir a Carmen Polo que donava molt mala imatge deixar una dona en la misèria al costat de la dilapidació que es feia al Pazo de Meirás”, explica. A la família de Babío al final li van donar una indemnització: “El Pazo s’ha pagat tot amb fons públics”, afegeix.

L'oci de Franco

El nostre guia diu que el Pazo és casa dels Franco. Que la família, sobretot Luis Alfonso de Borbón, encara hi va. No és l’única propietat que encara conserva la família Franco. A la Corunya hi ha una altra finca de 800 metres quadrats: Casa Cornide. L’historiador Manuel Monge explica que Carmen Polo se’n va encapritxar anant a missa -l’església és al davant- i es va fer una subhasta fictícia. L’edifici era de l’Ajuntament, i en aquesta subhasta se la va quedar Pedro Barrié de la Maza, propietari del Banco Pastor i a qui Franco va donar la gestió de Fenosa. Barrié de la Maza va ser també qui va gestionar la recol·lecta (més obligatòria que voluntària) entre la població i els ajuntaments per comprar el Pazo de Meirás i regalar-lo a Franco. Com dèiem, d’austeritat poca. I molt temps lliure. Sumeu hores: Franco dedicava dues tardes a la setmana a veure pel·lícules, pescava, caçava -una afició que han continuat els nets, perquè al Pazo de Meirás hi ha animals morts del 2005- i pintava flors.