Leos Carax: “El cinema s’ha de reinventar perquè està perdent poder"

Nova YorkLeos Carax, l’enigmàtic director francès que està darrere de pel·lícules espectacularment peculiars com Holy motors, hauria preferit parlar d’amor. O de bellesa. O de fantasmes. Qualsevol cosa que no fos el seu nou melodrama musical, Annette, que després d'inaugurar el Festival de Canes al juliol s'estrena aquest divendres als cinemes. “Hi ha alguna cosa boja en el fet que un cineasta, o qualsevol artista, sigui entrevistat just després d’haver acabat un projecte”, diu Carax en una terrassa d’un restaurant de Nova York. “La gent em pregunta de què van les meves pel·lícules i mai sé què respondre. No hi hauria d’haver preguntes i respostes, sinó preguntes i més preguntes i dubtes”, afegeix. 

En un paisatge cinematogràfic desbordat de superherois i idees convencionals, les pel·lícules de Carax són refrescants, desafiants i deliberadament inquietants. “Si penses fer un musical, has de ser o bé ambiciós o bé pretensiós”, subratlla el cineasta. Evidentment, cadascun dels seus llargmetratges ha estat acompanyat d’una brisa de commoció. Carax, de 60 anys, va començar la seva carrera amb 23 anys i la pertorbadora història d’amor en blanc i negre Boy meets girl (1984), una barreja lírica de cinema clàssic que va anunciar la seva arribada a l'audiovisual francès. Les amants du Pont-Neuf (1991), protagonitzada per Juliette Binoche –la seva parella d’aleshores– va patir un procés de producció llarguíssim i infame: aquest drama segueix sent una de les pel·lícules franceses més cares que s’ha fet mai. I Pola X (1999) era una adaptació provocativa de la novel·la Pierre o les ambigüitats de Herman Melville que relatava una relació incestuosa amb una escena sexual sense simulacions. 

Carax s’allunya del soroll mediàtic. Al juliol va saltar-se la cerimònia de cloenda del Festival de Canes, on va guanyar el premi a millor director per Annette. Es tracta de la primera pel·lícula del cineasta en anglès i presenta un cunnilingus artísticament escenificat, un nadó titella cantant i múltiples sepultures fent un esforç descomunal contra la comercialització. Henry (Adam Driver), un comediant maligne, s’enamora de l’Ann (Marion Cotillard), una cantant d’òpera etèria. Els dies feliços de la parella ràpidament deixen pas a una tempesta quan neix el seu nadó (de fusta), un embalum d’alegria que provoca el caòtic declivi de Henry. 

D'una manera típicament caraxiana, Annette també ha dividit la crítica. Al New York Times A.O. Scott la va qualificar de “totalment irreal i completament verídica”, mentre que Stephanie Zacharek, de la revista Time, va dir que la recompensa per al públic era “escassa”. La crítica Amy Taubin va dir que havia caigut “de cul a terra” i, tot i així, va trobar que el film estava “tan ple de culpa masculina agonitzant” que no el tornaria a veure mai més. [A la crònica del Festival de Canes publicada a l'ARA, Eulàlia Iglesias descrivia Annette com "una obra estranyament anacrònica que alhora sap recollir inquietuds plenament contemporànies". "És una pel·lícula extraordinària en un sentit literal, el d'escapar-se de les convencions establertes, en què conflueixen els talents de tres artistes, el cineasta francès Leos Carax i els germans Ron i Russell Mael, Sparks, compositors i guionistes, per donar a llum un musical alhora reconeixible i heterodox, un descens a l'abisme del cantó fosc i tòxic de la figura de l'artista turmentat, a qui dona vida un Adam Driver superlatiu", afegia Iglesias. I a la crítica del film Manu Yáñez assegura que es tracta "d’una desbordant filigrana audiovisual, una obra que projecta la seva visceralitat i indignació més enllà dels límits de la pantalla i la raó"].

"No soc un contacontes"

Escrita per Russell i Ron Mael del duet de pop Sparks, Annette va ser concebuda originalment com un àlbum musical conceptual abans que Carax fos contractat per dirigir-la. “No soc un contacontes. Provo de compondre partitures emocionals, com moviments que flueixen en tonalitats majors i menors. Em sento un impostor quan he de parlar. Per a això serveix la càmera, i sense ella em sento ximple”, diu Carax.

El cineasta recorda haver descobert els Sparks quan era adolescent, en una època en què guanyava diners “robant discos i venent-los”, explica. Al principi va rebutjar l’oferta perquè no volia que la tensa relació entre el pare i la filla de la pel·lícula confongués la seva filla adolescent, Nastya, ni convidés a especular sobre els paral·lelismes entre el film i la seva pròpia vida, tenint en compte la tendència de Carax a transformar els protagonistes masculins en un alter ego. Tot i això, va canviar d’opinió quan ella li va dir que li havien agradat les cançons que Sparks li havia enviat, cosa que va crear l’oportunitat d’aclarir qualsevol malentès. 

Carax admet que les seves pel·lícules intenten interpel·lar els infants que tenim a dins. “El cinema és l’art de la persecució: de ser embruixat i d’embruixar els altres. Té a veure amb els fantasmes i la nostra connexió d’infantesa amb ells. La imatge d’un orfe davant d’una pantalla és una sensació a la qual recorro constantment”, subratlla. Després d’acabar batxillerat als suburbis parisencs, Carax es va traslladar a la capital tot sol i va freqüentar obsessivament la Cinémathèque Française. “És molt poderós estar sol en una nova ciutat i veure pel·lícules mudes”, diu. Malgrat tots els plaers col·lectius, l’experiència cinematogràfica també pot ser íntima i cerebral, un somni vívid –o un malson– que t’arrossega en la seva onada emocional. 

Carax viu el que sembla una vida tranquil·la amb la seva filla i passa el temps llegint i fent passejades nocturnes i tocant l’acordió, un passatemps que va adquirir després del rodatge de Holy motors (2012). “Necessito estar molt sol. És difícil saber a qui vull i qui em vol a mi”, admet. Es conforma amb la companyia de les seves mascotes: dos gossos, dos gats i algunes fures. 

Malgrat que el seu estil està ple de referències cinematogràfiques, Carax ja no té cap interès en veure pel·lícules –a menys que estigui coaccionat per la Nastya–. Quan li pregunto sobre l’estat del cinema contemporani sembla resignat. “El cinema s’ha de reinventar perquè està perdent poder. Vam deixar de sorprendre’ns amb l’arribada d’un tren a l’estació”, diu, en referència al curt de 1895 dels germans Lumière. “Avui en dia els nens veuen explosions i mutants. Ja no és màgic”, lamenta. El discurs a les xarxes socials no hi ajuda. “Tenim gent a Facebook i a Twitter que està intentant liderar discussions reduccionistes sobre què és bo i què és dolent –assenyala–. Tot i això, una pel·lícula intenta plasmar a la pantalla els nostres dubtes i estupideses. Si no fas això has de ser un mestre com Hitchcock o Bresson. I jo no soc un mestre”.

Copyright The New York Times