GastrònomEls mesos d’octubre i de novembre són temps de magranes, caquis, serves, nesples i codonys, entre altres fruites de tardor, però la que potser té un component més esotèric, a més de dietètic, és la magrana, que és el fruit del magraner ('Punica granatum'), arbre procedent del nord d’Àfrica i Àsia que és molt comú a les nostres illes, on trobam els magraners dolços i els magraners agres.
El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i ‘granatum’ perquè té grans, i des d’allà fou conreada a tot el Mediterrani i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica, fou portada al nou continent.
És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i és molt resistent a la secada, per tant és molt comú trobar-lo a casa nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i, com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent fins a arbre medicinal.
Usos medicinals
Normalment se n’utilitza l’escorça de l’arrel i ocasionalment del tronc; també se n’utilitzen els fruits. Les escorces de l’arrel i del tronc contenen alcaloides derivats de la piperidina, sobretot les pel·letierines i derivats de la tropinona, principalment pseudopel·letierina. També contenen sals minerals i abundants tanins (com l’el·lagitanina). L’escorça dels fruits conté abundants tanins.
S’ha fet servir com a vermífug, tot i que de vegades causa intolerància. S’utilitza també com a antidiarreic, antihemorràgic. Tradicionalment s’utilitzava per baixar la febre en processos gripals i contra les angines inflamatòries. Té acció antihelmíntica, sobretot és especialment eficaç per combatre les tènies. Segons la dosi, provoca paràlisi o la mort de la tènia. També té acció astringent, antidiarreica i antihemorràgica.
L’escorça de l’arrel i del tronc presenta toxicitat per la presència d’alcaloides. Pot causar nàusees, vòmits, vertigen i problemes en la visió. S’ha d’evitar en casos de gastritis, úlcera gastroduodenal, durant l’embaràs i la lactància.
Les magranes a la cuina
És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres. És molt vistosa i proporciona un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de les porcelles, capons, gallines i galls d’indi al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.
El suc de la magrana és la granadina molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels.
El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII, el clergue Lindemann, ens diu a la seva ‘Descripció de l’illa de Menorca’ que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que per una banda ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.
La simbologia i l’esoterisme
La magrana té una simbologia que ve des de molt antic. Es diu a veure si l’arbre del be i del mal era un magraner, la poma granata, que van tastar Adam i Eva abans de ser expulsats del paradís.
Els jueus creuen que és un símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. Per això apareix en decoracions religioses cristianes (que van heretar aquesta connotació) i es menja a nombroses celebracions gregues. Persèfone menja una magrana i això li impedeix escapar de l’Hades per a sempre. El color vermell ardent de la seva polpa o dels seus grans és també el foc dels inferns o de les entranyes de la terra, que surten periòdicament a la superfície com el botí que va robar Persèfone per a plaer dels homes, que representa el foc Ctonia que indueix a la vida i la sang vessada en sacrifici dels déus pagans. És també un dels símbols de la deessa Hera.
Simbolitza el poder, ja que oberta té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis. Dona nom al darrer regne musulmà de l’Al-Andalus, el de Granada, i aquesta fruita forma part de l’escut d’armes de l’estat espanyol.
Per als maçons és la seva fruita per excel·lència, la que corona totes les columnes d’entrada als seus temples i forma part de la coronació del ritual, tant de la lògia com d’infinitat d’il·lustracions maçòniques.
Representa també el símbol de la fecunditat a moltes religions, fins i tot a la cristiana, on sant Joan de la Creu porta aquesta fecunditat al terreny espiritual i l’Església fa una comparació entre la duresa de la seva escorxa, amb la seva pròpia estructura que conté centenars de pobles units entre si pel mateix principi sagrat. També era creença a la nostra illa que quan es menjaven magranes, per cada gra que s’ingeria se salvava una ànima del purgatori.