Gabriel Janer Manila: "Li vaig dir a Matas que si el Govern qüestionava la unitat de la llengua, deixaria l'IEB"

PalmaGabriel Janer Manila (Algaida, 1940) no ha deixat mai d'escriure, ni de llegir. No ha planyut temps a aquestes dues tasques ni quan ha ocupat càrrecs de gestió al Govern o a la UIB. Aquest dimarts rebrà la Medalla d'Or de la Comunitat, en reconeixement a la seva dedicació a la docència, a la divulgació de la cultura popular i a la creació d'una prolífica obra literària.

Aquest guardó, el més important que concedeix el Govern, arriba dos anys després d'haver publicat el darrer volum de les vostres memòries. Com reaccionàreu quan us ho feren saber?

— Sí que és ver. Vaig publicar les meves memòries, que són molt extenses. Per això, quan em telefonà Francina Armengol per dir-me que al cap d'unes hores farien saber el nom dels guardonats, vaig pensar "això és com si em fessin un funeral!" [riu]. Però bé, bromes a part, he de dir que n'estic molt content, perquè consider que aquest és un reconeixement molt gros a la feina que sempre he fet. Jo no sé estar aturat. Tota la vida he fet feina amb afany i il·lusió.

Això deu voler dir que teniu qualque cosa entre mans...

— Vaig dedicar molts d'esforços a les memòries. De fet, quan vaig començar a preparar-les, no sabia quina extensió tindrien. Finalment tingueren 1.313 pàgines, que ocuparen tres volums. Em fa gràcia que el nombre de pàgines siguin dos tretzes, que és un número simbòlic. No era una cosa cercada. Senzillament va sortir així. N'estic satisfet, perquè consider que no són unes memòries covardes. Almanco això és el que n'han dit alguns. I també n'hi ha hagut que han trobat que he fet curt. Al volum que fa referència a la meva infantesa i adolescència parl de moltes de persones que ja no són en aquest món i, per tant, no es poden ofendre. La situació, en canvi, és diferent en parlar dels darrers 25 anys de la meva vida. Idò en aquests moments faig feina en una novel·la, que gairebé ja està enllestida. Jo l'encasellaria com una novel·la de l'absurd o sense sentit. Tot i que la seva forma s'entronca amb la literatura popular i les cançons desbaratades, acabarà revelant drames i veritats impressionants.

Quina és la vostra rutina de feina?

— Som molt vetlador, jo. Faig feina fins tard i no me'n solc anar a jeure abans de la una.

Per això em diguéreu que us telefonàs devers les 12.30 h...

— Sí. Així és. No m'aixec fins devers les 10.30 o les 11 h. Com t'he dit, faig feina fins tard, i quan som dins el llit, hi ha qualque dia que encara llegesc un parell d'hores més. Dedic molt de temps a l'escriptura, però en dedic encara més a la lectura. A més de dedicar-me a enllestir la novel·la, també prepar el pròleg dels dietaris de mossèn Alcover. M'ho va demanar Pilar Perea [professora de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, especialitzada en dialectologia]. Tot d'una vaig dir que sí, i ara me'n penet un poc, perquè m'he de llegir més de 2.000 pàgines. Això no lleva, però, que passi molt de gust de fer aquesta feina.

Durant dècades heu publicat amb regularitat, va ser així quan éreu president de l'Institut d'Estudis Baleàrics?

— Vaig ser president d'aquella institució entre els anys 2003 i 2007. Varen ser uns anys de feina molt intensa, i durant aquell temps vaig publicar la novel·la Tigres, que va ser Premi Ramon Llull. Vista amb perspectiva, la gestió d'aquell organisme em va xuclar moltes de forces i ara dubt de si valia la pena.

Va ser precisament un Dia de les Illes Balears d'aquells anys, quan Jaume Matas va fer un discurs anticatalanista durant l'acte oficial, que prèviament li havia escrit el periodista Antonio Alemany.

— Sí, però jo això no ho sabia. Quan vaig assumir el càrrec de president de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB), vaig posar dues condicions a Jaume Matas: que es dotàs l'organisme del pressupost necessari per fer les accions que volíem dur a terme i que, si algun membre del Govern feia qualque declaració qüestionant la unitat de la llengua, l'endemà mateix jo deixaria el càrrec. Crec que, amb la nostra feina, Jaume Matas quedava impressionat, però alhora també pens que ens considerava innocents, de veure com les adversitats no ens llevaven les ganes de fer feina. Record de manera especial el muntatge de dues exposicions a la Llotja. Radiacions va estar dedicada a fer un repàs d'autors literaris de les Illes, des del segle XIX fins a l'actualitat, mentre que L'esplendor de la festa es dedicà a les manifestacions de la cultura popular. En aquests moments ja no voldria estar al capdavant de la gestió d'un organisme. Amb l'experiència de l'IEB i de l'ICE (Institut de Ciències de l'Educació de la UIB), que vaig dirigir durant uns anys, don per complerta la meva experiència en aquest àmbit.

Com veis el contrast entre el nombre de creadors en llengua catalana i la pèrdua de l'ús social de la llengua?

— És una situació complicada, perquè mentre la nostra economia estigui abocada al turisme serà necessari que vingui gent de fora. Pens que en qualque moment ens hauríem d'aturar de créixer. També és veritat, però, que no hi havia hagut mai tanta de gent com ara que sabés llegir en català. A les Balears hi ha creadors en català amb molta d'anomenada, però pens que allò que sempre ens ha mancat són manifestacions de caire més popular en català. Ara fa 75 anys de la creació de la companyia teatral Artis, que moltes vegades va ser criticada per fregar el costumisme i de fer un teatre considerat popular i en mallorquí. Als anys cinquanta l'alta societat mallorquina criticava que les seves obres es representassin al teatre Principal. Pens que això és una manifestació d'autoodi, una actitud que encara perviu a la societat mallorquina. Hem de tenir en compte que sense Artis, autors com Pere Capellà, per ventura no haurien fet mai teatre.