Lia Kali: "La relació més tòxica que he tingut a la vida ha sigut amb la música"

Barcelona"És la gran estrella internacional de casa nostra. Rosalía no marca el sostre de Lia Kali", va dir el director del Cruïlla, Jordi Herreruela, fa unes setmanes durant la presentació de l'edició del 2025 del festival. Júlia Isern (Barcelona, 1997), més coneguda com a Lia Kali, no coneixia aquest elogi. "Hòstia! No en tenia ni idea —exclama—. Doncs estic molt agraïda que aquest home confiï tant en el meu projecte". L'entusiasme d'Herreruela és habitual quan defensa els artistes que programa, però també és cert que la cantant del barri de la Teixonera va trencar molts sostres de vidre amb el disc Contra todo pronóstico (2023). Rapera d'ànima soul i pintures de guerra urbanes que durant un temps va versionar Amy Winehouse, Lia Kali ha hagut d'assimilar dos anys d'èxit, milions de reproduccions a Spotify i una gira internacional. Ara torna amb el disc Kaelis (2025), que també publica amb el segell manresà Propaganda pel Fet! I abans de compartir cartell amb Gracie Abrams en la primera nit del Cruïlla el 9 de juliol, Lia Kali actuarà al Cartuja Center de Sevilla i el Movistar Arena de Madrid (l'antic WiZink), farà concerts a Londres, Berlín, Hamburg, Buenos Aires i Santiago de Xile, i ja té exhaurides les entrades per a dues actuacions a la sala Razzmatazz de Barcelona els dies 22 i 23 de maig.

El disc satisfà les expectatives que tenies?

— A mi m'encanta. I els comentaris de la gent que l'ha escoltat són molt millors que amb l'anterior, així que em sento molt, molt satisfeta amb la feina feta.

Kaelis és ben bé un àlbum conceptual. Quan vas decidir que tindria un fil conductor?

— Des del principi tenia molt clar quin volia que fos el discurs. Per tot el que estava vivint en aquell moment, per tot el que havia passat amb el primer disc, pel vertigen i les pors que havia sentit arran de l'èxit que m'havia arribat.

Et va sorprendre tant, l'èxit?

— Molt, sí. Porto setze anys fent bars, bodes i batejos. I de cop faig el primer disc, tinc mil persones a l'Apolo, tothom cantant les cançons... I faig vuitanta concerts en un any. Tot això em canvia molt la vida. Canvia molt com et veu la gent del teu entorn i com et veu la gent que no et coneix. Les coses estan passant molt de pressa.

Suposo que el fet que això t'arribés amb 25 o 26 anys ha sigut més fàcil d'entomar.

— Això m'arriba a passar quan tenia 17 o 18 i estaria fatal.

Quina història volies explicar en el disc?

— Volia explicar el que estava vivint. Sempre m'havia imaginat l'èxit com una cosa increïble, com el súmmum, que una vegada hi arribes ho tens tot: una vida fàcil, diners, fama... Però em van sorgir moltes inseguretats, moltes pors i molts vertígens. Tenia moltes ganes d'explicar tot això, el procés per perdre aquestes pors, i també, esclar, que havia aconseguit dedicar-me al que més estimo i pel que he lluitat tota la vida. També pensava que hi havia un paral·lelisme entre com visc la relació amb la música i l'amor.

A propòsit de relacions, hi ha dues cançons són dues cares oposades: Con tu collar i Cantaré. Perquè cadascuna està cantada des d'un lloc diferent. A qui li cantes?

— Són molt diferents, sí. Con tu collar, a una traïció i a una pèrdua que vaig tenir. Quan les coses et van bé, a vegades la gent que tens al costat, per desgràcia, no ho porten bé, i de cop perds algú a qui estimaves molt, perquè no és capaç de processar-ho. I Cantaré, encara que sembla una cançó d'amor, li escric a la música, com un cant d'agraïment per totes les coses positives que sí que m'ha donat la música.

Hi ha algunes rimes que expressen ràbia, o fins i tot desesperació.

— La relació més tòxica que he tingut a la vida ha sigut amb la música, perquè no pots deixar de fer-ne. N'ets completament dependent. M'ha donat les experiències més bèsties i els moments més macos de la vida, però alhora, quan tot comença a anar bé, hi ha com una pressió i una responsabilitat... una sensació que, paradoxalment, només es calma amb la música. Vull dir que és com un cercle viciós: m'ho dona tot i m'ho pren tot.

A l'hora de cantar aquests sentiments, a vegades vas cap al hip-hop de la vella escola, d'altres cap al trap més trist, i també hi ha moments que cantes amb més melodia. Com tries cada estil?

— No el trio, simplement m'agrada fer les coses i que tinguin un punt de puresa i de veritat. A vegades és amb acords majors, d'altres amb menors, o vull anar cap a l'afrotrap o el funk més brasiler. Em deixo portar per la música i el sentiment. I la ràbia de la primera part del disc l'expressa molt bé el hip-hop. Després, cap al final d'aquesta primera etapa, quan accepto aquest viatge, necessitava un cant molt més melòdic.

Amb el primer disc, quan et preguntaven per les influències, parlaves de cantants de soul i raperes. N'has afegit d'altres?

— Sí, he descobert gent. Luz Gaggi, per exemple, una argentina increïble, i Milo Jota. I Eladio Carrión, que no l'escoltava gaire fins que ell em va demanar col·laboració. El vaig escoltar i vaig dir ostres, m'agrada la manera que té de fer música. I, esclar, sempre hi ha les influències que no falten mai: Amy Winehouse, Erykah Badu, Lauryn Hill, Ray Charles, Etta James...

A diferència d'altres cantants de la teva generació i més joves, tu tens influències que venen de molt enrere. Creus que es nota en la teva manera de cantar?

— Sí, es nota molt. A vegades em diuen: "Quina veu més rara". És gent que no ha escoltat mai soul. Crec que el soul m'ha ajudat, perquè m'ha donat aquesta identitat. Vinc de mares que la majoria de gent de l'urbà no tenen.

Què et semblen artistes com María José Llergo i Queralt Lahoz, que també tenen referències antigues com tu?

Totes dues són increïbles. La Queralt em toca més, perquè és com una germana. Ens adorem, i l'admiro profundament des que va treure el primer disc. Em sembla que és una artista completa a més no poder, que et posa la pell de gallina. Té una posada en escena, un magnetisme, un talent per escriure i compondre que és admirable. I a la María José Llergo, m'encantaria conèixer-la personalment, perquè també em sembla una dona que agafa molt de la veritat, a mi això és el que em posa la pell de gallina.

També tens una cançó molt particular, Júlia, no tant perquè sigui cantada en català, com perquè és la cançó on hi ha més enyorança.

— Sempre havia pensat que voldria marxar tan aviat com pogués, i ara que viatjo i passo la meitat de l'any fora de casa, moltes vegades noto aquesta sensació d'enyorança que plasma Júlia. A Barcelona, a Catalunya, hi tinc la meva història, la família, les arrels, i Júlia és un cant a la meva terra, i el sentiment aquest tan gran que tinc de dir-los que vull viure tota la vida aquí, perquè és casa meva.

Et diuen Júlia o Lia?

— Depèn. Fins ara, no portava bé que em diguessin Lia, perquè em generava com una distància, perquè qui m'ho deia no em coneixia. Ara ja sento que cada cop he incorporat més Lia, també d'una manera més familiar i natural.

Com creus que la Teixonera es nota en la teva música?

— Molt, molt. Vinc d'un barri en què la majoria de la població té família andalusa, i també hi ha molts gitanos. Vivia davant d'un parc, i sempre hi havia la Mari, que era l'antiga carnissera i que cantava un flamenc increïble. Amb aquesta música hi he connectat al parc, al barri, perquè a casa el flamenc no era el gènere que més s'escoltava.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?

— Dels millors, sobretot les primeres vegades. Amb els anys vas perdent les sensacions que experimentaves amb el primer petó, aquelles coses que et passen quan ets nen i comences a descobrir el món. I la música me les ha retornat. Per exemple, la perspectiva de fer el primer WiZink [ara Movistar Arena] m'està generant papallones de nou. Com la primera vegada que vaig pujar al Palau Sant Jordi amb Kase.O i vaig fer aquella col·laboració amb un artista que havia escoltat durant tants anys. El millor que m'ha regalat la música és poder tornar d'alguna manera a aquella infància o innocència, a aquelles coses tan boniques que sents les primeres vegades.

I el pitjor?

— Sobretot, quan se t'ajunta la música amb el negoci i comença a trontollar tot. Comences a sentir que és una obligació, en comptes del que sempre ha sigut, una necessitat emocional. I apareixen l'ansietat, la pressa, els bloquejos. Aquesta ha sigut la pitjor part.

Com gestiones que el fet que de la teva feina en depengui també la feina de molta gent?

— Encara no sé com gestionar-ho. Sento una responsabilitat enorme. Al final és el que dius: cada cop hi ha més gent que viu de tu, i si un dia caus, cauen tots. Ara soc molt feliç de poder-los donar tot això, però quan hi penso, uau, és que això no saps mai quant dura. Sento com una pilota gegant carregada l'esquena, la veritat. És la part negativa d’això.

Ara que ha passat un temps des que vas publicar la cançó UCA, sobre la Unitat de Crisis d'Adolescents del psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat, què és el més positiu que has tret de la repercussió que va tenir?

— Es va fer un grup d'afectats per l'UCA de Sant Boi, i això em fa molt feliç perquè vaig sentir que la cançó havia servit d'alguna cosa. M'ha escrit molta gent explicant que és important parlar-ne. Jo vaig ser afortunada, perquè no hi havia de ser; va ser una negligència mèdica absoluta, d'algú que no té ganes de menjar-se més el teu atac d’ansietat i t’envia a l'UCA. Hi vaig estar una setmana, com a molt, però hi ha gent que va estar-hi un any i després es va intentar suïcidar, quan abans no havia pensat mai en el suïcidi. Crec que el millor que he pogut treure'n ha sigut que la gent s'uneixi i que es denunciï. Això sí, jo estic parlant de la meva experiència personal a l'UCA quan tenia 14 anys, i estic segura que hi ha centres psiquiàtrics que són increïbles i amb personal assenyat que realment el que vol és ajudar i que no permet cap violència.