Òpera

El Liceu recupera l''Adriana Lecouvreur' de Cilea segons David McVicar

Roberto Alagna, Aleksandra Kurzak, Freddie De Tommaso i Valeria Sepe encapçalen el repartiment que donarà vida a l'òpera de Francesco Cilea

BarcelonaEntre bambolines, als camerinos dels teatres poden passar coses tant o més dramàtiques que damunt dels escenaris. Adrienne Lecouvreur, una de les actrius més aclamades de la Comédie-Française durant el segle XVIII, va veure's embolicada en un triangle amorós amb el seu amant, el mariscal Maurici de Saxònia, i la duquessa de Bouillon, que va desembocar en un final més tràgic que el d'algunes de les tragèdies de Jean Racine que ella mateixa havia representat. El compositor Francesco Cilea (1866-1950) va immortalitzar aquesta tragèdia a Adriana Lecouvreur, el clàssic del verisme italià que tancarà la temporada d'òpera d'enguany del Gran Teatre del Liceu, amb set funcions entre el 16 i el 29 de juny.

"La relació del Liceu amb Adriana Lecouvreur ve de molt lluny", explica el director artístic del teatre, Víctor Garcia de Gomar, que recorda que aquesta òpera de Cilea va aterrar a Barcelona el 1903, només un any després de l'estrena oficial a Milà. De fet, el muntatge que es podrà veure aquest final de temporada, signat per David McVicar, recupera la coproducció internacional que ja va estrenar-se a Barcelona el 2012, fruit de l'aliança del Liceu amb la Royal Opera House de Londres, l'Òpera de París, la Wiener Staatsoper i l'Òpera de San Francisco. Es tracta d'un muntatge ambiciós, molt fidel al llibret original i amb una posada en escena d'època, amarada del refinament dels alts cercles parisencs del segle XVIII. "És el testimoni de les emocions i la manera de fer d'aquella època", diu el director Patrick Summers, que n'ha assumit la direcció musical.

Cargando
No hay anuncios

Adriana Lecouvreur no és gaire habitual en les programacions, potser per l'exigència vocal que requereix. És una òpera que "va molt més enllà del fil argumental; destil·la les emocions dels personatges i té una partitura increïblement poètica", explica Summers, que ressalta que Cilea s'avança als "inicis de la gran era de Hollywood". Segons Justin Way, el responsable d'aquesta reposició, es tracta d'una "celebració del romanticisme i de la vida teatral". "Cada cop que la interpreten nous artistes, es reinventa des de zero", afegeix. Independentment de si Cilea va viure a l'ombra de Giacomo Puccini, Summers considera que "els trenta anys que van des del Parsifal, de Wagner, fins a la Primera Guerra Mundial van ser l'Everest de la música, ja que s'hi van concentrar una sèrie de compositors extraordinaris".

Un repartiment accidentat

La producció ha tirat endavant malgrat "canvis dramàtics", segons Garcia de Gomar. "Jonas Kaufmann va descartar el compromís amb nosaltres per anar a Viena, cosa que lamentem molt; Sònia Iontxeva està cantant Norma a Múnic i, tot i que en el seu moment va preveure que podria venir, després va adonar-se que era impossible fer els dos rols, i Rachvelishvili ha hagut de parar per problemes de salut", explica Garcia de Gomar. Tot i això, el nou elenc de solistes, encapçalat pels tenors Roberto Alagna i Freddie De Tommaso i les sopranos Aleksandra Kurzak i Valeria Sepe, "és una feliç benvinguda", amb "grans veus" que podran defensar "un títol en què els cantants són especialment importants", segons el director del teatre.

Cargando
No hay anuncios

"Maurici és un personatge molt divertit d'interpretar –diu Freddie De Tommaso, que aquesta temporada també ha actuat en la producció de Carmen–. D'una banda, és un home de guerra, amb línies en què parla de l'honor i la glòria, però, de l'altra, és un amant molt dolç, que està enamorat d'Adriana". De Tommaso sent una connexió especial amb la ciutat de Barcelona: "Va ser on vaig néixer com a professional. Quan vaig participar en el Concurs Tenor Viñas era un mer estudiant a Londres i, d'un dia per l'altre, vaig entrar al món professional".

"Jo també vaig participar en el Tenor Viñas –diu Aleksandra Kurzak–. Quan van proposar-me per al rol d'Adriana em va fer molta il·lusió, perquè des de petita havia volgut cantar aquest repertori. El que m'agrada del verisme és que et dona més possibilitats d'actuar que el bel canto". "Adoro el Liceu, vaig cantar-hi per primer cop abans de l'incendi", afegeix Roberto Alagna, que celebra poder compartir escenari amb Kurzak, que és la seva esposa. A més, fent referència a la polèmica de Tosca de la temporada passada, Alagna i Kurzak aclareixen que no tenen cap problema amb el teatre barceloní. "La prova és que avui som aquí", diu el tenor. "A vegades la premsa fa molt soroll per no res", afegeix la soprano.