Lídia Pujol: “Faig una crida a treure el Nobel a Alice Munro"

BarcelonaLa cantant Lídia Pujol (Barcelona, 1968) diu que, per parlar de música, cal parlar de moltes altres coses: de la bondat, de la responsabilitat envers l'horror i, sobretot, del misteri de la vida. El 2023 va guanyar el Premi Espai Ter de Música, que li va permetre assajar i gravar el disc Babel: Dels fems i les flors (Satélite K, 2024) a l'Espai Ter de Torroella de Montgrí. Envoltada d'arbres i d'ocells, Pujol busca la complicitat de grans músics del nostre país, com Dani Espasa, Òscar Roig, Pau Figueres, Xavi Lozano, Dídak Fernández, Carlos Montfort i Miquel Àngel Cordero. Com a complement del disc, la cantant condueix a YouTube una sèrie de converses que aprofundeixen en les lletres de les cançons.

Amb aquest disc pretén celebrar dues dècades de trajectòria musical, oi?

— Més que una celebració, és la presa de consciència d'un camí personal. Sempre he cantat perquè tinc el desig de comunicar-me amb els altres, crear vincles de qualitat que donin sentit a la meva vida, tenir un pensament orientat cap a la llum i cap a l'amor. Fa vint anys vaig publicar el disc Iaie (2003), que vol dir "crit", i ara publico Babel, que significa "balbuceig". Abans em sortia un crit, un no-saber i no estar-hi d'acord. Ara, en canvi, és un no-saber i mirar les coses tal com són. Formar part d'un misteri que depassa el coneixement. El misteri de la vida, que és meravellós. I per anar fent aquest camí, tinc dues eines importantíssimes: el dubte i el perdó.

El subtítol del disc, Dels fems i les flors, convida a mirar les dues cares de la naturalesa: la més desagradable i la més bonica.

— Els fems i les flors no són una disjuntiva, sinó una copulativa. Per treballar el meu hort, primer necessito una muntanya de fems treballats. Els fems són flors potencials, però només es convertiran en flors si ens arremanguem i ens impliquem en el nostre ecosistema. Dels fems, o en fem alguna cosa o ens ofegarem en els nostres propis detritus.

Com a músic, necessita que el seu art sigui coherent amb el seu pensament?

— Sí! De fet, la dissociació entre l'obra i la persona és un gran problema. Com deia Cecilia –a qui vaig dedicar el meu últim disc Conversando con Cecilia (2021)–, no només m'importa l'obra sinó la persona que hi ha al darrere. Alice Munro, que era una de les grans intel·lectuals del nostre món, no va compostar els seus fems. Va triar deixar sola una criatura, i això és molt greu, perquè tots tenim una responsabilitat envers la innocència. Sembla que, com que li ha tocat un talent, li hem de perdonar tot. I no és així, perquè el talent no es tria. Això sí, si tens un talent, tens la responsabilitat de triar al servei de què poses la teva veu.

Creu, per tant, que hem de deixar de llegir els contes de Munro?

— El que hem de fer és condemnar-la a l'ostracisme. Faig una crida a treure-li el Nobel. Ja no només per la filla, sinó per nosaltres. Per la qualitat del nostre sistema. Estem propiciant un sistema que valora més l'obra que la persona, i això ens retrata com a societat. El cas de Munro ens interpel·la a tots nosaltres: com ens posicionem davant un horror com aquest?

"Qui sap més d’amor: aquell que en té plaer o aquell que en té treballs i llanguiments?", es pregunta a la cançó Babel. L'amor és el gran misteri de la vida?

— Aquest fragment és del Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull. I continua així: "L'un sense l'altre no pot tenir coneixença d'amor". Què vol dir estimar? Que l'altre et desitgi com tu el desitges a ell? Que et diguin que no poden viure sense tu? No ho crec... Els músics hem de vigilar quins missatges compartim, perquè algunes cançons arriben a sonar moltes vegades cada dia. Estan entrant per les nostres orelles missatges que normalitzem en el nostre inconscient i que després, quan ens arriben de veritat, ja no ens semblen tan greus, perquè els tenim integrats. Ramon Llull deia que els joglars i els trobadors s'havien de fer càrrec que la seva música, la seva literatura, les seves arts, potenciessin el millor de l'ésser humà.

Creu que la societat actual viu una certa decadència en termes de valors humans?

— L'altre dia vaig quedar per sopar amb una amiga i, per fer un petit parèntesi, vam decidir deixar els mòbils a casa. Total, que vam arribar al restaurant i no podíem llegir la carta, perquè s'havia d'obrir amb un codi QR. La cambrera ens la va haver de llegir en veu alta i va ser brutal, perquè arran d'això ens vam acabar fent col·legues, ens vam donar els números i tot. L'espai del miracle existeix. Gràcies a haver deixat a casa un aparell que em faria la vida més fàcil, còmoda i ràpida, vaig fer amistat amb una noia molt maca. A partir d'ara no vull que em passi un miracle per davant i que jo estigui mirant el mòbil. Vull conservar la mirada de dos ulls, en comptes d'una mirada reduccionista d'un sol ull.

"Farem la revolució i la tornarem a fer", canta en el disc. Reivindica l'esperança, malgrat tot?

— Ramon Llull té una frase molt potent: "Durant 45 anys he intentat moure l'Església i els prínceps cristians a actuar pel bé públic. Ara soc vell i pobre, però continuo amb el mateix propòsit, i hi continuaré fins a la mort". Això és donar sentit a la teva vida. No m'agrada gens quan la gent diu que tots som el sistema. No, jo no soc el sistema. Jo soc una possibilitat infinita dintre d'un cos finit, que estic en un sistema que no em permet desplegar el meu potencial real. Desitjo parlar a cor obert i compartir la meva vulnerabilitat. Un dia ens n'anirem i no ens podrem emportar res, encara que acumular i conquerir siguin les grans fites del neoliberalisme. El sistema ens ha fet tornar apàtics, ens ha robat l'espontaneïtat i les ganes de denúncia. M'agradaria convidar la gent a lluitar fins al final, perquè ens morirem igualment. Estimant o de quatre potes, però ens morirem tots.

El disc inclou versos de Maria Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, Emily Brontë, Sergi Belbel, Jacques Prévert, Tracy Chapman, Enric Gispert, Ramon Llull... Li agrada amarar-se de la veu d'altres artistes?

— Molt! Perquè, com deia Walt Whitman, continc multituds. De Maria Mercè Marçal he triat el Pare-esparver, un parenostre que representa el desig de tallar el cap al patriarcat, que segueix la lògica de la dominació. La història de la humanitat encara no s'ha començat a escriure, perquè ha de ser una història d'amor. Fins ara hem anat a peu coix, perquè el patriarcat és una torre sense fonaments.

Dedica el disc a l'economista català Arcadi Oliveres i l'artista irlandesa Sinéad O'Connor. Per què els considera inspiradors?

— Són dues persones que van morir poc després de la pandèmia i que, per a mi, són referents de vida. A Sinéad O'Connor l'haurien de fer santa: va trencar la foto del papa de Roma, que simbolitzava la jerarquia de l'Església, i va denunciar públicament la corrupció que hi ha dins aquesta paradeta que fa negoci en nom de l'amor. Si anem als Evangelis, veiem que Jesús entra al temple i precisament critica la corrupció eclesiàstica. I l'Arcadi deia que estem en un sistema assassí i hem de dir prou; assenyalava que el neoliberalisme impedeix que la llavor humana pugui florir segons el seu veritable potencial. Maria del Mar Albajar, l'abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, deia que els humans som finitament infinits: tenim un cos finit, però un desig infinit d'estimar.

També dedica algunes cançons a l'escriptor Brian Dunning, el químic James Lovelock i la biòloga Lynn Margulis.

— La biòloga Lynn Margulis va defensar que la forma de relacionar-nos més productiva no és la competitivitat, sinó la simbiosi. I va denunciar que no podem fer la vida a la nostra mida, sinó que hem d'acceptar les coses tal com són. També dedico cançons a tres amics que em semblen referents: la periodista cultural Anna Pérez Pagès, que amb la seva qualitat humana ens feia treure el millor de nosaltres i ens feia sentir que la nostra feina té sentit; l'actriu Itziar Castro, que era una gran amiga i estava implicada en totes les causes, i el cantautor Ramon Muntaner, que va propiciar la meva qualitat artística i humana, i també estava molt compromès amb els valors.