Lildami: "Lildami no és el tio de les rastes que canta en català"

BarcelonaDamià Rodríguez (Terrassa, 1994), més conegut com a Lildami, va fer forat dins el trap català amb el disc Flors mentre visqui (2009). Les rastes i la simpatia pel pop van contribuir a perfilar una personalitat musical pròpia que es consolida a Viatge en espiral (Halley Records, 2021), un àlbum sense rastes i en què la música urbana és una finestra oberta a influències tan diverses com el hip-hop d'Anderson Paak, el reggaeton romàntic i l'havanera.

Ets dissenyador industrial, encara en fas feina?

— No, fa tres anys que vaig deixar l'última feina. Per al disc el disseny l'hem encarregat a Vanila, que és l’estudi que va fer el primer disc. Volia que fos un ecosistema en què cada tema tingués la seva personalitat, perquè en el disc els temes són molt diferents entre si. A Vanila se’ls va ocórrer que fos com una muntanya russa, amb les fitxes de quan anàvem a la fira de petits.

El colors recorden la pel·lícula Drive, de Nicolas Winding Refn.

— Sí, i el tema 2080 n’és la banda sonora: synthwave, música dels 80, El cotxe fantàstic... Però és l’únic tema que sona així. Volia demostrar que som un equip bastant versàtil. A vegades escoltes discos de trap i hi ha dotze temes que sonen igual, que parlen del mateix i amb bases que semblen la mateixa tota l'estona.

¿Tenies por que el trap s’estanqués en unes coordenades poc permeables a altres músiques?

— A molts grups els passa això. Però també depèn del que hagis escoltat, del bagatge i d’on vols arribar. Jo tinc clar que no vull estancar-me; m’és igual que em diguin que faig pop o que faig rap. Una de les coses guais del projecte és que Lildami tampoc és un estil en concret, és tots alhora, però quan escoltes un tema nostre pots dir: "OK, aquesta gent fa la seva història". Tenim un estil propi.

Cada vegada hi ha més grups que ja no entenen el trap com si fos una cosa monolítica com el hardcore rap.

— Em fa molta mandra, això que el rap ha de ser bombo i caixa a 90 bpm. Si em ve de gust un tema que soni més reggaeton és que el faré. És el meu disc i faig el que vull.

¿Ja no t’enfades per tot com abans?

— Va haver-hi una època, sobretot entre el primer disc i el segon, quan de cop els mitjans et comencen a observar, que et cau una pressió a sobre. Quan treus el primer disc no tens por a perdre res, no hi ha res en joc. És en plan: el trec i a mamar-la. Amb la pressió dels mitjans i dels seguidors pots arribar a creure que has de fer coses que els agradin. Però amb aquest disc hem arribat a la conclusió que he de seguir fent el que vulgui. Ja no m’enfado, és que ja no m’hi capfico quan trec un tema i la gent diu que molava més el que feia abans. T’has d’alliberar d’això i fer el que tu vulguis.

I ho estàs aconseguint?

— Sí. 100%. També et dic que porto molts mesos embrancat amb aquest disc, que ha comportat un treball gairebé obsessiu de revisar i revisar, i hem fet un producte 100% meu, que l’escolto i dic: "No hi ha res que desentoni, no hi cap barra [vers] que estigui fora". Si fes cas als comentaris que m’arriben... La gent no vol que avancis perquè sempre es quedaran amb allò dolent que coneixen abans que amb allò bo per conèixer. La feina de l’artista és una mica arriscar i intentar explorar coses noves.

¿Tallar-te les rastes també forma part d’aquest procés?

— Bé, Lildami no és el tio de les rastes que canta en català. Lildami és un tio que té una carrera, una trajectòria musical. Puc seguir sent igual de bo tingui rastes o no en tingui. Però potser sí que ha coincidit el canvi de fase i tallar-me les rastes: nou any, nou jo. Però tampoc ha volgut tallar-me les rastes perquè simbolitzin l’etapa anterior, ni de lluny.

Tornes a fer lletres bastant llargues. Això et permet fer una cançó com Multipla amb un material que dona per fer-ne dues.

— Multipla és el yin i el yang. La idea era fer la típica vacil·lada de raper, però a la primera part et dic la pasta que suposadament tinc i a la segona t’explico la realitat, que no estem per tirar coets, i encara menys amb l’any que hem passat. El concepte és el de no necessitar un Ferrari per ser tan xulo; soc tan xulo que puc vacil·lar-te fins i tot amb un Fiat Multipla, que és el cotxe que està considerat el més lleig de la història.

És lleig, però no és un mal cotxe.

— És increïble. A nivell de disseny industrial és molt curiós, perquè normalment els cotxes estan fets de fora cap endins; et fan la forma de fora i a dins el que hi entri. I el Multipla és al revés: són sis places, és supercòmode de conduir per viatjar...

A Multipla tires rimes com que et fa mal el coll de portar la cadena d’or. Fas una sàtira del raper.

— Saps que em fa molta mandra del rap? Que sempre està tothom molt enfadat. De fet, tots els temes estan envernissats d’ironia, de riure’m de mi mateix, perquè si no estaria tot el dia trist i enfadat. Només viuràs un cop, pren-t’ho amb calma.

Xmi és una història...

— D’una relació tòxica.

Per què tries el reggaeton romàntic per explicar aquesta història?

— I a l'inici hi ha amb el sample de Ninguna chavala tiene dueño de Violadores del Verso, que de fet és l'I feel a song de Bob James. Estava amb el Sr. Chen a l’estudi i vaig dir que molaria samplejar algun grup clàssic d’Espanya. Jo havia tingut la samarreta de Rap Solo Universidad de Violadores quan tenia 15 anys, així que vam decidir samplejar Ninguna chavala tiene dueño, que parla tangencialment de l’amor lliure. Per tempos, que eren 90 bpm, ens entrava fer un reggaeton. No va ser calculat fer un reggaeton romàntic, simplement va sortir així.

El reggaeton acabarà generant un estàndard de cançó romàntica.

— Sí, si t’hi fixes les que ho peten són això, i les menys romàntiques ja són trap-reggaeton, amb bateries del trap. T’ho compro. També passa que estem més romàntics.

Com t’ha afectat la pandèmia econòmicament?

— Ha sigut una merda. Bé, som aquí, de salut la família està bé i hem pogut anar tirant, que ja és molt. Seria superlleig queixar-me quan més o menys he pogut anar tirant i hi ha molta gent que està pitjor. Era l’objectiu, sobreviure aquest any i passar-lo. Però també m’ha servit per alliberar-me. Abans el discurs era "necessito fer diners, fer més projectes", i aquest any m’he adonat que amb menys he viscut igual. No m’he pogut permetre cap luxe, però he pogut anar al súper i comprar el que volia per menjar. M’ha servit per alliberar-me i dir "OK, tranqui, mentre puguis anar tirant no et ratllis per la pasta; mentre puguis pagar el lloguer, OK".

Projectes com el Festival Maleducats de Terrassa com queden?

— Estem lluitant per tirar-lo endavant. Està projectat per al juliol d’aquest any, dos dies, però, clar, el problema és que estem pillant artistes internacionals amb la incertesa de no saber si al juliol es podrà viatjar. Jo soc positiu, tinc màxima esperança que al juliol d’una forma o una altra ho podrem fer.

Creus que ser de Terrassa es nota en la teva música i en la teva manera de fer?

— Crec que sí, però no crec que sigui tant el fet de ser de Terrassa com el fet de no ser de Barcelona. Per exemple, el meu cercle d’amics són els meus col·legues de tota la vida de Terrassa, i això sí que és important. No estic amb els cercles dels famosets de Barcelona, sinó fent vermuts i pollastres a l’ast amb els meus col·legues a Terrassa els diumenges. Crec que això m’afecta al nivell que tot el que parlem en el disc és superquotidià, no estic parlant d’una alta esfera ni de mira que guai que soc; t’estic parlant de tu a tu.

Tampoc simules el que no ets. A Criminals queda clar que expliques una ficció, una realitat delinqüencial que no és la teva.

— Clar. 100%. En aquest disc volia que el títol de cada tema fos una paraula, perquè no volia fer títols llargs. En aquest cas potser el títol més adient era tipus Bonnie & Clyde. Pot ser que tingui coses de la sèrie Crims, que vaig estar mirant-la a l’estiu. Forma part de l’imaginari Lildami imaginar-me universos com aquest en què la Mariona [Emotional G] i jo som dos atracadors que som parella i que al mig d’un atracament un diu que si seguim per aquest camí un dia algun dels dos la palmarà. I es pot traslladar a una relació: he d’agafar una direcció contrària a la teva encara que em faci ràbia perquè si no em farà mal.

Com tries les col·laboracions que et proposen? Últimament has col·laborat en discos de Miki Núñez, Yung Rajola...

— Primordialment, que la música m’agradi i que sigui bona onda. Per a mi és molt important veure les intencions de la persona: "Tu vols fer una col·laboració amb mi o vols posar Lildami al títol?" En el cas del Miki, tots dos som de Terrassa, ens coneixem, tenim una amistat personal d'abans de fer el tema. I amb el Rajola, el Chen l’estava produint, li va molar el tema i me’l va passar... La clau és que la música moli i que li vegi bona vibra.

Negocieu molt els drets?

— No sabria dir-te les condicions, però és que hi ha temes que, si veig que l’artista és guai, tio, queda-t’ho tu, això és per a tu. No em poso en mode escanyapobres. Al final a mi el que m’agrada és fer música.

T’ho pregunto també per si tenies la sensació que hi ha gent que et crida per legitimar el seu projecte.

— Potser ha passat alguna vegada, però vaig amb compte amb qui col·laboro.

Passem a l’altra banda: les col·laboracions d’altres que hi ha en el teu disc: Guille Milkyway (La Casa Azul), Albert Pla...

— És un projecte tan versàtil que en un tema hi pot haver Lildami i Albert Pla i encaixen. O el Guille i jo. L’Albert Pla li va enviar un missatge al Marc [Isern, de la discogràfica Halley Records] dient-li que s’estava fent fan de Lildami. Així que li vaig trucar, em va convidar a casa seva, hi vaig estar un parell de dies, li vaig ensenyar el disc i després li vaig dir si li molaria fer alguna cosa. Al Guille el vaig conèixer quan estava presentant el disc a RAC1. A mi La Casa Azul em molava, i quan estava fent el segon disc l’hi vaig proposar. Ha sigut un gust treballar amb ell. M’agrada fer coses diferents. Que jo fes un tema amb 31 FAM seria molt guai, però del 0 al 10 quant et sorprendria que jo fes un tema amb 31 FAM? Zero.

La de Mi.Amargo tampoc sorprèn...

— Sí. A part que soc fan seu des de fa anys, m’ha ajudat a escriure diverses coses del disc. Per a mi és molt important: és un dels tios que escriu millor, i tenir-lo al disc em fa molt content. Que l’Amargo avali el meu projecte és increïble.

Un dels avançament del disc va ser Ramiro, l’havanera que fas amb Arjau. D’alguna manera et relaciones amb una música popular catalana, com ho fa C. Tangana amb les arrels populars espanyoles.

— De fet, em va fer ràbia i enveja sana quan C. Tangana va treure Demasiadas mujeres, que crec que sampleja una saeta, perquè jo ja tenia l’havanera feta. Em fa una mica de cosa quan veig els xavals que estan fent trap, rap, el que vulguis, que s’estan emmirallant amb Atlanta, i està guai, jo escolto molta música d’allà, però aquí tenim una cultura popular tan potent i tan pròpia que si l’explotéssim enriquiríem molt més la nostra escena. No cal anar a 10.000 km per veure referents. I quin referent més real que les havaneres que escoltaven els meus avis i que escoltava jo al cotxe quan anava amb ells. Trobo que és un debat molt interessant, un raper fent una havanera. Que faci un tema com Laripse és el que tothom d’espera, però una havanera no. En l’art, en la música, és molt important tensionar, generar aquest debat, perquè al final, si no estàs fent res que remogui la gent per dins, planteja’t el que estàs fent.

La part més sobrada del disc és quan dius que dones el que volem però que encara no sabem que ho volem?

— Sí, però és que és una de les reflexions més importants. Em passarà sempre: quan vaig treure el primer disc, hi havia gent que deia que el Dami que molava era el d’abans del disc, el de la mixtape. Si la gent sabés el que vol, serien ells els artistes, serien ells Lildami i estarien fent les cançons, així de fàcil. La gent no pot pretendre que jo sigui el mateix del 2016 o el 2017. Crec que ho van dir els Manel pel tema de l’ukelele, quan els deien que tornessin a l’ukelele. Tu no trobes a faltar l’ukelele, trobes a faltar com estaves quan ells tocaven l’ukelele. La gent troba a faltar la seva persona del 2017, jo també en alguns moments, però el que no puc fer és estancar-me i seguir fent el mateix, perquè no té sentit.

Com seran els concerts de presentació del disc?

— Vivim en un núvol d’incertesa, però si tot va bé comencem la gira al març, primer per sales, i també tenim confirmats festivals de cara a l’estiu. Tant de bo es pugui fer. Poso espelmes perquè la gira pugui començar el 27 de març al Clap de Mataró. En tinc unes ganes... L’any passat, just abans de la pandèmia, vam invertir en so i llums nous, vam fer un bolo i ens van xapar. I a l’estiu els quatre bolos que vam poder fer... Com sonaven! Ho estem portant a un altre nivell. 2080 en directe et despentina.