La Ribot: "A mi m’agrada Berlanga, i m’agraden Peter Sellers i Buster Keaton i Lina Morgan"

PalmaMaria José Ribot, coneguda com La Ribot, serà una de les primeres protagonistes de la Nit de l’Art d’enguany. L’artista, terme que en el seu cas ajunta disciplines com el teatre i la pintura amb el fil conductor de la dansa, interpretarà la performança Pièce distinguée Nº 45 demà a les 19 h a Can Balaguer. Es tracta d'una proposta que forma part d’un enorme projecte que va iniciar fa 30 anys i que actualment inclou una seixantena de ‘peces distingides’ que s’emmarquen en diferents moments de la trajectòria de La Ribot. En concret, la número 45, feta per primera vegada el 2016, va servir de llavor per a nombrosos projectes que ha fet després, i la pintura n’és un element important. Quan li demanam una possible definició d’aquesta obra li costa trobar les paraules per descriure-la, i això que s’hi esforça: parla de relacions amoroses, d’un Romeu i Julieta salvatge i, finalment, d’una obra que “té el poder de la pintura i el vessant sacre de l’escena”, com va dir un amic seu. Deixa clar, per tant, que no són pocs els elements que es conjuguen a totes i cadascuna de les seves obres i que tampoc són poques les voltes que els dona abans, durant i després de fer-les. 

Parlar de la vostra obra és parlar d’una contínua exploració dels límits: els límits del cos, els límits de l’espai, els límits de l’art. Sempre hi haurà límits per explorar o qualque dia s’esgotaran?

— Tenc un amic artista que sol dir que si tu ets aquí (assenyala damunt la cadira on seu) el teu límit és just aquí (assenyala una mica més endavant). I a mesura que tu avances, els límits també ho fan. Els límits ens els hem inventat nosaltres mateixos. Per a un artista, el límit és un horitzó, un horitzó que es mou amb tu. 

En quin moment va aparèixer aquest horitzó davant vós? Quan vàreu començar a perseguir-lo?

— Apareix en el moment en què comences a fer allò que vols fer. Per descobrir el que vols fer, has de mirar lluny, i això implica deixar de mirar a prop, és a dir, deixar de fixar-te en les coses que ja estan fetes, en el que et diuen els professors o les persones que t’envolten. Pots avançar quan deixes de fixar-te en l’art que ja existeix i que pot dur-te a pensar que el que has de fer és allò: quan t’adones que no és exactament això, el que vols fer tu, arriba l’hora de mirar una mica més lluny i deixar-te endur. És en aquest punt on comença realment l’art. 

I no crea una mica de vertigen, mirar sempre tan enfora?

Quan era més jove no en tenia gens, de vertigen. No tens cap consciència dels límits, quan ets jove, perquè potser saps que hi són, però la determinació sempre guanya. Ara sí que de vegades pens que pot ser m’estic ficant en llocs que em generen vertigen, però és quan he de fer l’esforç per trobar la determinació. I sempre la trob.

En el vostre cas, sembla evident, o pot ser és temptador, dir que és inseparable l’obra de l’artista, la persona dels projectes, l’art de la vida. 

He tingut èpoques en què he pensat que sí que es podien separar. I que quan aconseguia separar-los, podia pensar millor. Però hi ha èpoques en què veig clar que és inseparable i que està tot mesclat: que la vida és l’art i no es poden separar. O almanco que la meva vida és l’art i viceversa. De vegades tenc la impressió que el que faig és escriure la meva vida, que he de fer una obra concreta i no puc fer res més fins que la faig. I d’alguna manera les peces distingides són això: 60 peces en 30 anys dividides en set sèries que jo sé, dins el meu cap, com connecten entre elles, com es connecten amb la meva vida. Ara que he acabat la 60a i ja pens en la 61a, puc dir que començ a entendre cap on anirà. No ho sé, encara, malgrat tingui la sensació que ja està tot escrit, perquè en això soc molt borgiana, pens que a mesura que treballes en qualsevol cosa el que fas és descloure-hi elements que ja hi eren. Per això t’hi has de dedicar en cos i ànima, perquè puguin sorgir tots aquests temes, siguin poètics, polítics, climàtics o socials. Amb ells no només fas obres, amb ells continues la teva obra. 

I amb quins temes continua ara mateix l’obra de La Ribot?

— N’hi ha moltíssims, tot i que diria que estic en una fase més poètica. M’interessen la llum, la pintura, la matèria, el cos… Faig feina gairebé en el camp de la ficció i la metàfora, més que no en la política. Sempre he tingut aquestes dues vessants, una més poètica i una més política, que són sempre presents i de vegades tenen més o menys protagonisme. Dubt, en tot cas, que es puguin separar. Ara hem fet la preestrena d’una peça a Saragossa, amb l’orquestra Enigma, sobre la reina Joana de Castella, que va ser manipulada pels tres grans homes de la seva vida. És una peça feminista i històrica, i fins i tot marginal perquè la meva interpretació té relació amb això, la seva situació en un context molt determinat. 

L’humor ha estat també un dels ingredients sempre presents a la vostra trajectòria. Sempre és possible encabir-hi l’humor, a la vida i a l’art?

— És un dels punts on la vida s’uneix amb l’art. L’humor és necessari per viure i a mi m’ho sembla per poder ser artista, tot i que hi ha gent que no en té gens, de sentit de l’humor. Jo en tenc molt, fins i tot en els moments tràgics i dramàtics de la meva obra, i també de la meva vida, l’he tingut present. Supòs que té a veure amb la cultura i la manera de ser, o amb l’herència que has rebut, perquè mon pare i ma mare ja ho eren, així. A mi m’agrada Berlanga, i m’agraden Peter Sellers i Lina Morgan i Buster Keaton. Però molt especialment Berlanga, és un molt bon exemple perquè compartesc la seva visió del món i de l’art. 

I els reconeixements quin paper hi juguen, en aquesta visió que teniu del món de l’art? Perquè heu rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Dansa o el Lleó d’Or a la Biennal de Dansa de Venècia. Han alterat o afectat la vostra trajectòria d’alguna manera?

— Els reconeixements són genials, des de les mamballetes del públic fins als premis passant pels copets a l’esquena. Tots et conhorten i t’engresquen. A ningú li agrada que el rebutgin, veig molts artistes que no han rebut el reconeixement que esperaven i que estan profundament emprenyats amb la vida, i pens que he tingut molta sort. Però la tenc ja a l’estudi, quan veig que el que estam fent ens omple a tots i pot omplir qualsevol persona amb qui estiguem en contacte, fins i tot el responsable de l’hotel on ens hem d’allotjar. L’art ha de ser això: produir moltes preguntes i provocar molta felicitat, en el sentit del plaer que provoca aquesta recerca, aquesta tasca de comprensió de coses que no saps. I és un goig que aquest plaer sigui compartit i que la teva obra sigui reconeguda, sense cap dubte.