Lisabö: "La manera més natural de cantar és en el teu idioma"

BarcelonaNo hi ha gaires grups com Lisabö. I no només per la formació de "doble trio" amb dos bateries. Des d'Irun i en euskera, al llarg de 25 anys han construït un llegat impressionant, fruit de lligar existencialisme, posthardcore i un esperit indomable a l'escenari que amplifica l'impacte de discos com Ezarian (2000), Ezlekuak (2007) Animalia Lotsatuen Putzua (2011) o Lorategi izoztuan hezur huts bilakatu arte (2023), que es poden escoltar al bandcamp del segell Bidehuts, però no a cap altra plataforma d'estríming. Aquest divendres actuen a la Sala Apolo de Barcelona (21 h). Atén l'ARA Karlos Osinaga, guitarrista i cantant del grup que completen Javi Manterola (veu i guitarra), els baixistes Xabi Zabala i Borja Toval i els bateries Eneko Aranzasti i Sergio González.

Quin tipus de concert serà el de la Sala Apolo? Semblant al de Paral·lel 62 de l'any passat?

— Intentem que els concerts no s'assemblin. De vegades, potser ens compliquem una mica la vida i tot, però quan toquem blocs molt semblants tenim la sensació de repetir-nos, tot i que repetir genera automatismes que fan que les coses siguin més senzilles. En qualsevol cas, estem intentant fer llistes diferents per a cada concert, i també mirem de no fer el mateix que l'any passat. A banda de per no repetir-nos, també és perquè pensem que per al públic pot ser avorrit veure el mateix.

Tinc la sensació que el públic dels vostres concerts considera que Lisabö és una mena de refugi, gairebé una reserva natural que ha de ser preservada com és i no pot ser d'una altra manera, perquè no n'hi ha cap altra d'igual al món. I potser el que vol precisament és això: veure Lisabö tal com esperen que sigui.

— Doncs podria ser. Al llarg de la història de Lisabö hi ha hagut moments que hem intentat sortir d'aquest automatisme, però sense perdre el lligam emocional que, al cap i a la fi, és el que et diu si una cançó funciona o no. Moltes vegades fem l'acudit: “Semblem els Ramones, que sempre fan la mateixa cançó”. Però és que sempre hi ha un moment en què tornes més a l'origen, a una base amb la qual entronques i que t'emociona.

Sent just, sí que és veritat que hi ha hagut evolucions i canvis en la vostra carrera. Al principi jugàveu molt la carta del crescendo i la catarsi. Després vau passar per èpoques en què pràcticament hi renunciàveu. I ara ho teniu equilibrat amb més naturalitat.

— Crec que sí, que potser tot és menys efectista. O intentem dissimular una mica aquest truc [riu].

Porteu 25 anys amb Lisabö. En el teu cas en particular, la dedicació al grup i a la música és completa?

— Sí, jo em guanyo la vida gravant discos. El lloguer el pago amb el que guanyo gravant discos. Tocant amb prou feines traiem per arreglar els amplis i poca cosa més, com diu el Javi. Hi acabes dedicant moltes hores, i a vegades hi ha molta incertesa, perquè no saps què passarà demà, com passa amb moltes professions. És una fulla amb dos talls, però saber que et pots dedicar a alguna cosa que sempre has desitjat és un plaer.

La resta del grup està en la teva situació?

— No, la resta del grup tenen feines normals. Bé, n'hi ha un que treballa de tècnic de so, però té uns horaris com més normals perquè treballa en una empresa.

No pengeu els discos en plataformes com Spotify ni teniu xarxes socials, però sí que compartiu el posicionament polític als escenaris i mai heu evitat parlar de la situació sociopolítica de cada moment, fos mostrant la bandera palestina o recordant diferents repressions policials. ¿Tot plegat us ha perjudicat o, al contrari, us ha beneficiat?

— Ni una cosa ni l'altra no ens han preocupat mai. Ni la por que ens pugui perjudicar ni el desig que ens pugui beneficiar. Realment, tant se'ns en fot. No hem buscat mai un benefici polític per intentar enfilar-nos a cap onada i mai no hem intentat rebutjar res, sempre que tots hàgim estat d'acord en alguna història. No som un grup reivindicatiu segons l'ús, però sí que hi ha hagut molts moments en què hem explicat el nostre posicionament. En qualsevol cas, ens hem sentit lliures en molts aspectes. També és cert que com que no som professionals, com que no ens dediquem a això, ens podem sentir més lliures a l'hora de prendre decisions. Aquesta llibertat de poder ser independents en l'aspecte menys cool de l'expressió fa que, per sort, estem més o menys alliberats de moltes cadenes i puguem expressar-nos amb certa llibertat. Si se'ns tanquen portes o se'ns n'obren per les actituds que tinguem, no és una cosa que busquem.

Quan vau descobrir que la doble bateria era un element consubstancial al grup? Molt al principi?

— Al principi va ser gairebé com una mena de repte. Va ser el Javi qui va proposar provar amb l'Aida [Torres], que era la bateria d'un grup que compartia local amb nosaltres. Hi coincidíem sovint quan assajàvem, i gairebé com una broma dèiem que algun dia hauríem de tocar plegats. Finalment, vam aconseguir inventar una mena de codi, però ens va costar molt saber-ho fer. Va ser per tossuderia. Les referències de grups amb dues bateries que teníem eren més jazzeres, molt diferents del que volíem fer. La més propera era Tortoise [el grup de postrock], però estilísticament no tenia res a veure amb nosaltres. Quan vam tocar amb Fugazi [a Bergara, el 1999] sí que vam veure que en algunes cançons feien servir dues bateries, però, així i tot, vam haver de crear un codi propi i a poc a poc les dues bateries van esdevenir indispensables; no era només doblar els cops, sinó una cosa plàstica.

En els primers concerts m'entretenia a comprovar en quants compassos anaven a l'uníson els dos bateries, i de seguida vaig veure que no es tractava d'això.

— És que és molt divertit i hipnòtic. Hi ha gent que m'ha dit: "Vaig als vostres concerts per veure els dos bateries". És molt plàstic, molt coreogràfic.

Amb els anys manteniu "la passió pel soroll", que dirien Barricada. És a dir, en el vostre cas no podem associar treballar amb el soroll simplement a la joventut.

— Potser sí que arrosseguem aquesta passió pel soroll. Hem entès el soroll com un argument artístic més enllà del mateix soroll, com una cosa més harmònica i més musical, gairebé pictòrica. Moltes vegades aquestes parts més sòniques o més sorollistes són les més vives perquè tenen un punt salvatge, indomable, que et posa els pèls de punta. Hem après a fer soroll a poc a poc, i ara fem un soroll més simfònic en què estan involucrats tots els instruments, no només la guitarra.

Una altra cosa estructural de Lisabö és la tria lingüística: l'euskera.

— Al marge d'altres consideracions, hi ha una premissa prèvia: ho volíem fer així per mil motius. A banda de perquè volíem, és perquè la música que ens ha dut a fer música era en euskera. Òbviament, hi pot haver influències de fora o que estilísticament ens han marcat molt, però les més rellevants són les més properes, com Kortatu i Dut. Al cap i a la fi, la manera més natural de cantar és en el teu idioma.

Kortatu sobretot a partir del tercer disc, Kolpez kolpe (1988), va influir molts en els grups que vau venir després per normalitzar l'euskera en gèneres musicals en què no existien referents lingüístics previs.

— Sí, sí, totalment, fins al punt que ara no se li dona importància perquè està normalitzat.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin record t'agradaria oblidar?

— El segon el tinc molt clar: una vegada que ens van tractar molt malament en un festival. L'organització ens va tractar com una puta merda, així de clar. De fet, vaig quedar tan fotut que vaig estar a punt de deixar de tocar. Va ser el 2012. Fastigós. Van tractar malament uns grups del País Basc que havien programat per poder cobrar una subvenció del govern basc. Va ser força humiliant i trist.

I records bons?

— Doncs en tinc dos. Un és el que expliquem sovint: quan vam tocar amb Fugazi, que va ser brutal. Però jo en tinc un altre que mai no expliquem i que em va fer molta il·lusió: el dia que vaig conèixer Fermin Muguruza, que ara som molt amics. Aleshores jo tenia uns 14 anys i era molt fan de Kortatu. El Fermin ha sigut una influència màxima, per l'energia que sents quan tens 14 anys i amb prou feines saps distingir un baix d'una guitarra però veus que pots intentar fer música. Sempre recordaré la il·lusió de la primera vegada que vaig estar amb ell. Va ser molt bonic.

Has vist el Fermin a la gira que està fent ara?

— Sí, sí. L’he vist un parell de vegades, i molt guai. Està fet un xaval.

S'ha preparat físicament i mentalment molt bé. I és molt remarcable la generositat amb què actua. És el líder, però disposa els músics de la banda en una línia molt horitzontal i els cedeix protagonisme cada dos per tres.

— Sí, sí, hi estic d’acord. I ell n'és conscient, ho treballa i es nota.