Ara sí, un recital de debò amb Lise Davidsen i Freddie De Tommaso

L’endemà del soporífer i anodí recital de Javier Camarena al Palau de la Música, hi havia necessitat de sentir no tan sols grans veus (i recordem i insistim que, malgrat tot, Camarena n’és una), sinó també una vetllada musicalment més que interessant, amb un programa variat, amb parts de risc i amb presència carismàtica a l’escenari. I van acomplir-ho amb escreix Lise Davidsen i Freddie De Tommaso.

La soprano noruega, revelació al Festival de Bayreuth del 2019 amb un memorable Tannhäuser, està cridada a ser una de les grans cantants del segle XXI. Ho va demostrar al Liceu amb Il tabarro el 2022 i aquest recital confirma totes les sospites. Segura, tècnicament impecable, dotada d’un instrument magnífic i prou flexible per abordar en un futur papers molt més dramàtics, va exhibir art en majúscules en passatges extraordinaris com l’ària de sortida d’Elisabeth de Tannhäuser, la de Pikovaya Dama de Txaikovski i, sobretot, en el petit cicle straussià, tot i un lapsus de memòria molt ben salvat i més ben assistit pel pianista, James Baillieu. Ben orientada i amb criteris marcats per la intel·ligència, Davidsen està cridada a fer coses majúscules (ja n’està fent).

Va ser molt satisfactori que es creés la química necessària en els duets amb el tenor angloitalià Freddie De Tommaso, que cantarà algunes de les funcions d’Un ballo in maschera de Verdi al Liceu al febrer. És un cantant interessant, amb un timbre i un color que recorden els dels tenors italians d’abans (especialment Franco Corelli, sense l’elegància del cantant d’Ancona) i amb una robustesa i una emissió viril, ben controlada i projectada.

El repertori del recital no podia estar més ben triat, sobretot la primera part i la meitat de la segona. A partir d’aquí ja va ser el torn de les cançonetes de Tosti (!), de My fair lady de Loewe i de La vídua alegre de Lehár, que van posar el punt festiu a una vetllada senzillament memorable i que molts necessitàvem, tot i que hauria estat bé acabar la breu tanda de bisos amb un duet espectacular. Per acabar, un recordatori per si a algú li falla la memòria: el Liceu ha estat i mai no ha de deixar de ser un teatre de grans veus. Amb recitals com aquests, de debò, la cosa està assegurada.