Fantàstica però escapçada vetllada wagneriana amb Lise Davidsen

Quan toca cal donar la cara (perquè va amb el sou), i Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, va fer-ho, tot i endur-se una sonora esbroncada quan va explicar i justificar el perquè d’un concert del qual tan sols s’oferia una part. El públic del Liceu s’ha trobat al llarg de la temporada amb massa canvis sobre la programació prevista. I massa entrades 2x1 ofertes a darrera hora per a alguns espectacles, deixant amb cara de pòquer els qui molts mesos abans havien comprat les seves localitats individuals al preu que tocava. Els assidus al teatre estan cansats de rebre justificacions de dubtosa credibilitat després de tantes cancel·lacions i alteracions sobre allò que s’ha programat i anunciat a bombo i platerets. Que aquests dies l’orquestra tingui molta feina amb Adriana Lecouvreur, la Consagració de la primavera i el concert Wagner no justifica escapçar un programa que, com va dir Garcia de Gomar, s’havia dissenyat fa un parell d’anys. Suficients per adonar-se, amb temps i abans d’anunciar-lo, que potser no encaixava amb el ritme de treball imposat per aquest calendari. Per dir-ho en termes culinaris: si ofereixes un menú de dos plats, no pots servir els macarrons i deixar el client sense el llobarro al·legant que el cuiner té molta feina.

Per sort, aquesta primera topada no va aigualir una nit que va esdevenir una fantàstica festa wagneriana, amb un primer acte de Die Walküre de barretada en tots els sentits. Començant pel treball de Josep Pons davant d’una orquestra que coneix bé l’obra però que no va sonar rutinària. Al contrari, el director de Puig-Reig va saber extreure de manera profitosa el sensible material que Wagner exposa en aquesta peça magistral, detallant frases, matisant sentits expressius i marcant bé el sentit narratiu. I, tot i alguna fallada puntual, l’orquestra va sonar amb la densitat i el lirisme inherents a aquest primer acte.

S’esperava molt de la Sieglinde de Lise Davidsen i va superar amb escreix totes les expectatives. En boca de la soprano noruega, cada síl·laba és una mostra de pulcritud com a resultat d’un estudi profund del rol, que broda amb un timbre i un color preciosos i una emissió i una projecció generoses, culminant amb frases d’antologia com el Bist du Siegmund, den ich hier sehe del final de l’acte.

El tenor Clay Hilley va exhibir una admirable línia de cant amb dos Wälse! per tallar l’alè i amb una sàvia concepció progressiva en el Winterstürme, que semblava arrencar com un delicat lied de Schubert i concloure’l amb trompeteria de la millor factoria de Heldentenor.

Rotunditat i antipatia és el que va marcar la presència del baix Gábor Bretz com a Hunding, molt expressiu, impecable en l’emissió i el fraseig al servei del detestable marit de Sieglinde.

Més de deu minuts d’ovació a peu dret van demostrar que el públic del Liceu té ganes de festes musicals com aquesta. I de segons plats en el menú anunciat.