Literatura per desmuntar els clixés de la maternitat

PalmaHi ha pocs personatges més influents a la vida de Joana E., la protagonista de l’obra homònima de Maria Antònia Oliver, que aquella mare enyorada a qui definí com “el pensament d’un instant, una dolçor infinita que estava adormida i es despertava de tant en tant”. La mare... A gairebé tots els llibres n’apareix almanco una, de mare. Apareixen mares als relats d’Antònia Vicens, recentment recollits a l’aplec Quasi un miracle; com és també una mare que té problemes amb la seva filla una de les protagonistes de Contra el món, la nova novel·la de Pere Antoni Pons. En els darrers temps, però, la maternitat ha esdevingut per ella mateixa focus d’atenció literària, tant que no només se’n publiquen novetats que hi reflexionen, sinó que fins i tot se’n recuperen textos escrits fa més de trenta anys.

Absència de referents

“Ara ha fet 37 anys que vaig escriure el diari que conforma Temps d’una espera”, explica l’escriptora Carme Riera, “perquè la meva filla en té 36 i el vaig escriure durant l’embaràs. En aquell moment jo no en coneixia cap, de diari de maternitat, i ara tampoc és que en conegui gaires, però tampoc és un tema en què estigui tan interessada com llavors. Ara bé, que no n’hi hagués demostra que un fet que és extraordinari, perquè donar a llum ho és, com que té a veure amb les dones, durant molt de temps ha semblat que no tenia interès”. Ara, la reedició d’aquest llibre, que va ser publicat originalment a finals dels anys 90, serveix per confirmar que en aquests moments la maternitat és un tema que interessa, també, en l’àmbit editorial. Segons Carme Riera, no es pot dir que torni a estar de moda, perquè no hi havia estat mai abans. “Jo vaig haver d’anar molt enrere per trobar referents en aquesta matèria, com Simone de Beauvoir, perquè tot el que hi havia eren manuals edulcorats, de color rosa o blau, que són bàsicament guies d’autoajuda. Ara, però, ja no som només objecte, sinó que ens consideram a nosaltres mateixes subjecte i per això en parlam”, afirma Riera.

La reedició de Temps d’una espera ha arribat poc després de la publicació de la segona novel·la de la mallorquina Alejandra Parejo, Una madre, en la qual la maternitat és un fil que teixeix diferents lligams entre les protagonistes, entesa com una relació que Parejo espluga des de diferents perspectives. “El punt de partida va ser el paper que, com a fills, tenim amb els nostres pares i com en un determinat moment és possible que es girin els papers i hàgim d’experimentar aquesta maternitat estranya, no triada, envers ells”, conta la mateixa autora. “A partir d’això, em vaig adonar que, tot i no ser mare, la maternitat tenia un paper molt important a la meva vida i a la societat, el pes que té en tot: la feina, els plans de futur, el cos, les pors, la genètica… I que continua sense ser prou present a les nostres converses, com ho són tants altres temes com per exemple la menstruació. I la maternitat continua idealitzada, encara, en molts aspectes”.

Noves mirades

I és que en fer una cerca de títols relacionats amb la maternitat trobes que molts dels llibres reprodueixen tota una sèrie de tòpics tradicionalment associats al fet de ser mare: “el poder de crear vida”, “el millor regal”, “ets una mare meravellosa”... Tanmateix, si bé tradicionalment el lligam entre llibres i maternitat anava associat a guies i manuals dirigits a donar pautes relacionades tant amb l’embaràs com amb el naixement i posterior educació dels fills, ja fa un parell d’anys que han aparegut tota una sèrie de llibres que plantegen altres mirades. Títols com Maternidades subversivas, de Maria Llopis, i Mamá desobediente, d’Esther Vivas, serviren per plantejar interrogants a la definició habitual del concepte de maternitat, molt en la línia d’allò que plantejava el Club de Malas Madres, una comunitat digital amb més d’un milió de participants.

“No vull dir que sigui un tema tabú, però sí que es dona per fet, crec, que les dones hem d’estar preparades per ser mares i sembla que ja no hi hagi res més a dir sobre això. I no, han passat coses a la societat que ho han convertit en un tema que s’ha de tractar: no totes les dones volen ser mares, no totes les que ho volen ser poden ser-ho i no totes les que ho són ho duen bé sempre”. Així ho veu la dramaturga Neus Nadal, autora de l’obra de teatre Loquis, que es va estrenar fa uns mesos al teatre Principal de Palma. El text de l’obra, que posa la maternitat a l’epicentre, ha sortit publicat en format llibre i ara Tomeu Pinya n’ha fet la novel·la gràfica, que veurà la llum amb l’editorial Dolmen. “És només si la gent en parla que es poden desmuntar els clixés”, afirma, “però no se’n solia xerrar. Ara que forma part de la conversa, poden sortir aquestes veus femenines que hi reflexionen i ho fan visible. No hem d’oblidar que les veus femenines eren poc presents, en general, a la literatura, i jo crec que les que ho aconseguien evitaven els temes ‘massa femenins’ per tal de poder equiparar el seu talent al dels homes”. I tot i els canvis que han permès que la maternitat entri dins la conversa literària i cultural, l’escriptora Carme Riera reconeix que rellegir el diari que va escriure fa quasi 40 anys li ha deixat una sensació agredolça. “Jo no torn a llegir els meus llibres mai, ho pas malament quan ho faig. I amb aquest em vaig témer que no estava desfasat, que es podia llegir, cosa que com a escriptora ja m’està bé, però que fa evident que hi ha coses que en tot aquest temps haurien d’haver canviat i no ho han fet. Només hi hem hagut d’afegir dues notes al peu, a la versió inicial”, confessa.

Un conte poètic

Escrit també durant un embaràs que va tenir lloc fa ja un grapat d’anys és el conte Mare, d’on venen els infants, signat per Caterina Valriu, il·lustrat per Toni Galmés i publicat per Disset Edició. Rebé el Premi Mallorca de Literatura Infantil l’any 2020, ha estat traduït al gallec i al castellà i és, cada any, un dels més venuts per Sant Jordi a Palma. “Hi ha poca literatura sobre aquest tema, i a la literatura infantil en català és gairebé inexistent. N’hi ha que ho exploren des del coneixement, o des del vessant fisiològic o fins i tot des de l’autoajuda, però no n’hi ha tants que tinguin aquest enfocament més poètic o sentimental”, afirma Caterina Valriu. Les protagonistes del conte són una dona embarassada i la seva filla gran, que li demana, per mor del seu embaràs, per la procedència dels infants. En una trentena de pàgines d’il·lustracions plenes de color i fantasia, la mare li proposa un recorregut per diferents cultures del món i les llegendes de cadascuna en referència al naixement d’un infant. “És que aquest és un tema universal”, diu Valriu, “i ho vàrem tenir molt en compte a l’hora d’il·lustrar-ho i publicar-ho. Volíem que fos un conte que cadascú es pogués fer seu i que reflectís aquesta multiculturalitat”.

Publicar aquest conte, a més, va servir a Valriu per continuar investigant sobre aquesta temàtica. “No tenia cap voluntat antropològica a l’hora de publicar aquest conte, però sí que en fa pinzellades que estan fonamentades, és clar. I, de fet, temps després em varen convidar des de la Fundació Mallorca Literària a fer una conferència sobre la maternitat i, en lloc d’enfocar-la a les diferents cultures del món, la vaig centrar en les nostres creences i tradicions”. En aquest recorregut panoràmic que va fer pels territoris de parla catalana a la recerca dels mites vinculats a les dones embarassades, la predicció del sexe, l’alletament i la complicitat entre les dones, es va trobar amb més d’un fet curiós. “Una cosa que em va sorprendre molt i que vaig trobar molt moderna és que hi havia llocs on era costum que, hora de parir, l’home s’asseia en una cadira i la dona paria asseguda damunt ell. Era una manera d’agombolar-la i donar-li força, m’imagín”. Veurem si qualque dia aquest fet apareix reflectit en un llibre, sigui una novel·la, un conte o un assaig.