La literatura a les Illes troba altres vides al teatre i al cine

PalmaD’aquí a poc més d’un mes s’estrenarà al teatre Principal de Palma Els dies bons, l’obra de teatre basada en la novel·la homònima d’Aina Fullana que fa un parell d’anys recollí, entre d’altres, el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Alfons el Magnànim de narrativa. Serà dissabte 16 de març quan es pugui veure per primera vegada el resultat de més d’un any de feina que l’autora de la novel·la i el director escènic, Joan Fullana, van emprendre amb un objectiu tan clar com sempre complex: convertir una obra literària en una peça teatral. I és que els canvis de llenguatge i format tenen moltes més implicacions que les que certes històries poden suportar.

Els dies bons és el relat d’una família travessada per les addiccions explicades des de diferents punts de vista. “La gent que esperi veure el que s’ha imaginat mentre llegia el llibre no ho trobarà”, explica Joan Fullana, “però és que no ho trobes mai, en realitat. Les possibilitats de la imaginació són infinites, mentre que el teatre està aferrat a la realitat, a l’escena, al pressupost. Mai podràs donar a un lector allò que s’havia imaginat, i per això has de crear coses noves i singulars”.

En aquest sentit, Fullana subratlla la importància de recordar que “el teatre és l’espai del present més absolut”, una idea que pesava molt a l’hora de traslladar a l’escenari tot allò que s’explica a la novel·la. “Hi ha adaptacions que són molt narratives i això no ens interessava”, relata, “i en això n’Aina ha estat molt oberta, ha entès en tot moment que el territori escènic i la tècnica teatral són completament diferents. Tanmateix, partíem d’un llibre que està estructurat en tres monòlegs que havíem de convertir en una altra cosa, i hem fet molta feina amb la idea de collage, de recull d’idees. Hi ha una frase del llibre que ens ha servit molt en aquest sentit, que és que els records són com una pel·lícula que vas veure fa molt de temps. I amb aquesta idea de flaixos, d’imatges soltes i records borrosos és amb el que hem intentat ser coherents”.

Per la seva banda, l’escriptora manacorina Aina Fullana va encarar el repte amb “respecte” i reconeix que ha gaudit i après molt del procés. “Era un repte ja pel fet de fer feina amb una altra persona”, assegura, “perquè quan es cuina una novel·la és quan estàs tot sol, a la taula del teu escriptori, i mai m’havia plantejat com seria fer-ho amb qualcú altre. I jo, sobretot, tenia ganes de veure com els meus personatges i la meva història podien tenir una vida pròpia i transformar-se, viatjar a una altra dimensió”. Fullana, que tenia només 24 anys quan va veure com el seu debut a la narrativa es convertia en un petit gran fenomen, reconeix que en aquests moments la novel·la, que ja va per la seva quarta edició, forma part d’un “conjunt artístic més ampli, fet de moltes coses, i no només de les paraules que jo hi vaig posar”. El cas d’Els dies bons no és, ni molt menys, l’únic que s’ha vist a l’escena balear en els darrers anys.

Del llibre a l’escenari i viceversa

Entre d’altres, les novel·les Les darreres paraules, de Carme Riera, o Lítica, de Lucia Pietrelli han fet el viatge invers a les obres Loquis, de Neus Nadal, i Les Maleïdes, de Sergi Baos, que van passar de peces teatrals a novel·la gràfica. També autors com Sebastià Alzamora i Laura Gost han vist com les seves obres travessaven les fronteres dels formats inicials amb què les van crear. De les novel·les La malcontenta i Reis del món d’Alzamora hi ha hagut versió teatral i s’està preparant una versió cinematogràfica de la seva darrera novel·la, Ràbia, mentre que el debut narratiu de Gost, La cosina gran, també té prevista una possible adaptació fílmica, i el curt que la va dur a recollir el premi Goya a millor curmetratge d’animació juntament amb Jaume Carrió, Woody & Woody, partia d’un text escrit per ella per a una peça de microteatre.

A tot això s’hi ha d’afegir el projecte Literactua, impulsat per Produccions de Ferro i que proposa a diferents dramaturgs i directors l’adaptació d’obres literàries amb segell balear. Si de la primera edició en sortiren peces basades en novel·les com 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens, o Les fures, de Llorenç Villalonga, enguany el repte assumit per Xavier Uriz, Agnès Llobet i Carme Planells ha estat fer pujar a l’escenari Les possessions, de Llucia Ramis; Cap d’hornos, de Neus Canyelles, i ‘El rei de la selva’, de Gabriel Galmés. Aquesta darrera es va estrenar a finals de gener amb una gira per diferents teatres de Mallorca que l’encarregada de l’adaptació, l’eivissenca Carme Planells, confia que tindrà continuïtat. “La situació política actual és molt tensa, o molt apagada, amb el retrocés que estam vivint, i ens fa falta riure una mica”, relata. “I això és el que va fer Galmés a mitjan noranta. Sàtira política, però també cultural i social, i el que hem fet ha estat actualitzar-lo i reelaborar-lo, reduir els personatges al mínim i extreure l’essència de la història per adaptar-nos al format, que són 45 minuts amb tres actors”, puntualitza.

Per a Planells, una de les majors recompenses del projecte ha estat poder compartir-lo amb Lina Forteza, la vídua de l’escriptor manacorí, qui “recordava perfectament com en Biel reia tot sol mentre escrivia, que és el que em passava a mi mentre llegia la novel·la i el que volíem que fes el públic en veure l’obra”, afirma. I afegeix que amb aquesta adaptació ha pogut també reivindicar un escriptor que “havia desaparegut un poc del mapa”. “Va morir molt jove, a 39 anys, i jo pensava en totes les coses que hauria pogut fer si la seva carrera ja havia arrancat així. Em semblava adient recuperar-lo, sobretot perquè desgraciadament els polítics que ell va retratar són els que tenim ara. Estam retrocedint en tot”, sentencia.

Espais únics i propis

Sobre l’auge de les adaptacions teatrals de textos literaris, el director Joan Fullana afirma que té a veure amb l’augment de la capacitat de producció que s’ha viscut en els darrers temps a les Illes. “Ha crescut tant la quantitat de gent que s’hi dedica que necessitam històries per fer-ho, i tot i que la dramatúrgia també s’ha incrementat, encara potser no s’ha arribat a un equilibri”, assegura, “i això passa aquí, però també a Catalunya. L’altre dia llegia un tuit que deia que el Teatre Nacional de Catalunya potser ha de canviar de nom i passar a ser el Teatre Novel·lesc de Catalunya. Crec que és bastant generalitzat, això”. Amb tot, Fullana considera que tot això obre la possibilitat de debatre i reflexionar sobre les característiques pròpies de l’escena, aquelles “indissolubles i imprescindibles”. “Ara que estam tan exposats, que hi ha tant de material i contingut generat constantment, el teatre ha de trobar el seu espai únic i propi, allò que només l’escenari pot donar i que no pots rebre a cap altra banda. Si no és així, té totes les de perdre”, conclou.

Tanmateix, les adaptacions d’obres literàries amb autors de les Balears no només s’estan produint als escenaris. També se n’han fet versions audiovisuals, tant al cinema com a la televisió. La sèrie basada en l’obra Amor de cans, de Maria Antònia Oliver, va tenir fins a tres temporades a IB3 Televisió, cadena que fa poc més d’un any estrenà una altra sèrie basada, en aquest cas, en la novel·la Sicília sense morts, de Guillem Frontera. Pel que fa al cinema, era a principis dels anys 2000 quan s’estrenava la versió que Agustí Villaronga dirigí de la novel·la El mar, de Blai Bonet, que va adaptar conjuntament amb Biel Mesquida i Toni Aloy. I si bé actualment és encara l’única adaptació amb cineasta i autor de les Illes, hi ha diferents projectes en marxa per traslladar tot tipus d’obres a la pantalla gran. A les ja mencionades adaptacions de les novel·les de Sebastià Alzamora i Laura Gost s’hi afegeix la pel·lícula basada en La carn, una peça a mig camí entre el teatre i la performança signada i interpretada pel mallorquí Lluís Garau. Després de passar per ciutats com Barcelona, Dublin o Budapest, la proposta escènica de Garau es convertirà en un llargmetratge dirigit pel cineasta Joan Porcel. Actualment es troba en fase de desenvolupament i la previsió és que es pugui estrenar l’any que ve. “A la pel·lícula hi haurà elements més de thriller, que és amb el que està fent feina ara Pere Sastre, de l’equip de guió. Hi haurà tota una part criminal que no hi era a la peça original, centrada en la intimitat d’una habitació”, explica Garau. Val a dir que a través de la performança de La carn, Garau proposava una investigació que partia del conegut com a Chatroulette, un espai que posa en contacte desconegtus d’arreu del món. La càmera web esdevenia l’escenari per plantejar diferents reflexions entorn de la relació amb internet, l’exposició en temps de xarxes socials i la percepció del propi cos i de la pròpia identitat. “La meva única voluntat és que, com amb la peça, la pel·lícula esdevingui universal i que s’hi pugui sentir identificada gent de moltes altres bandes”, confessa Garau, per a qui la versió cinematogràfica d’una de les seves obres suposarà, sobretot, una oportunitat per arribar a molta més gent. “M’agrada actuar per a públic desconegut i aleatori, i amb la pel·lícula segur que ho farem”, finalitza.