“La literatura, si no és vera, no ho és”

PalmaSebastià Portell (ses Salines, 1992) és un d’aquells joves que transmet pura sensibilitat en els seus actes i les seves obres. Acaba de publicar El dia que va morir David Bowie (La Breu Edicions), una novel·la que “és un camí, un fil, un garbuix de pensaments i de textos, meus i d’altri, literaris i no tan literaris, que volen ser un retrat d’un personatge. Volia dibuixar la decadència d’una societat, d’una generació, d’un jove que ben bé podria ser jo o qualsevol altre jove gai que visqui a Barcelona. Un jove que surt de festa i menja malament, com la majoria, i que té una feina i una vida personal que l’incomoden”.

Aquesta setmana Portell és a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, on, entre tot el caramull de llibres exposats, hi trobam el seu darrer. “De tots els que he publicat fins ara, aquest és el primer que he escrit sense filtres, aquesta vegada tinc la sensació d’haver-me llançat al buit de l’escriptura sense paracaigudes i una mica sense consciència. La literatura, si no és vera, no és. I amb això no vull dir que el que es narra hagi de ser autobiogràfic: no, però viscut sí, i molt. Aquesta novel·la conta una veritat i, potser per això, podria ser incòmoda”.

La banda sonora de Portell

“No he escrit ni una pàgina dels meus llibres sense tenir música de fons. És una mania que tinc. M’agrada escoltar-ne perquè la música m’ajuda a centrar-me en l’emoció que vull tenir per a cada text en concret: una cançó pot ser un conte, un personatge, una actitud, un gir. Una paraula, fins i tot. I si no l’escoltàs, no arribarien a existir mai. El dia que va morir David Bowie, per exemple, és plena de referències musicals. I sovint són cançons que escoltava en el moment d’escriure la novel·la, o que em tenien obsessionat. El lector hi podrà trobar peces molt eclèctiques, des del mateix Bowie fins al cant de la Sibil·la, des de Lady Gaga fins a música popular com el Quizás, quizás, quizás. Últimament, per exemple, escolt moltíssim la banda sonora de Les Hores, de Philip Glass, amb aquell rerefons tan woolfià. Música en què pareix que no hi passa res, però que si l’escoltes bé t’esmicola l’ànima”.

Estudis de gènere

Portell està molt interessat en la literatura de gènere, per aquest motiu, és a punt de començar un màster sobre Construcció i representació d’identitats culturals, “vivim en una societat dominada pel model patriarcal, que han imposat els homes heterosexuals sovint amb la complicitat de les seves víctimes: dones, gais, lesbianes, persones trans, persones que senten de manera diferent i dissident. I això també es pot veure en la manera amb què hem llegit la literatura i com ens l’han contada. Ja fa molt temps, alguns estudiosos es varen adonar que a la literatura universal també hi havia autores magnífiques, com Virginia Woolf, Anne Sexton i Sylvia Plath que, a més de ser magnífiques, eren dones. I pràcticament les havien ignorat. El mateix passaria a ca nostra, amb figures brutals com Víctor Català, Mercè Rodoreda -no tan ignorada-, Maria Mercè Marçal i Antònia Vicens. O obres d’alta volada que han estat silenciades perquè no entraven dins el discurs de l’ordre imperant”, manifesta Portell.

Barcelona-ses Salines

Li demanam sobre si l’hàbitat condiciona l’escriptura, i el jove creu que “sense dubte, no escriuria el mateix si hagués nascut en un país dels qual en deim orientals, segurament, o als Estats Units mateixos. Per això, m’agrada molt escriure als aeroports: són els no-llocs perfectes, on em puc trobar a mi mateix sense condicionants, sense gaires estímuls, sense novetats. Barcelona és, ara per ara, ca meva. És la ciutat que em dóna la vida i que me la xucla, també, a cada passa. Barcelona és un personatge més d’ El dia que va morir David Bowie, i més concretament el contrast que existeix entre la ciutat, la capital, i el poble de què prové. L’hàbitat, a més de condicionar l’escriptura, condiciona la vida sencera. I les ciutats, de vegades, engoleixen. Són plenes de cultura, de festa, d’ofertes de tot tipus, però també de soledat. Ses Salines, en canvi, s’ha mantingut igual d’ençà que tinc memòria. I això, que d’entrada podria parèixer un tret negatiu, a mi em resulta terapèutic i tot. M’agrada que continuï sent un grup de persones que es coneixen i que se saluden i que es critiquen, que ho saben tot els uns dels altres. Segurament, sense aquest esperit de comunitat tan arrelat no escriuria ni viuria com ho faig. En una presentació que vaig fer de Maracaibo, una dona em va dir que el meu univers literari era el d’aquells «pobles de persiana» i aquesta expressió em va encantar.

Per acabar, li demanam que ens el recomani. “Potser hauria de començar dient que aquesta no és una novel·la per a tots els públics ni ho pretén ser. Crec que podria agradar als joves que creguin en un altre tipus de literatura, una literatura que parli com ells i que pensi com ells i que, sovint, i sense pietat, els faci de mirall. En canvi, per una persona més gran podria ser un exercici d’empatia i de reflexió”.

Homenatge a Antònia Vicens i Biel Mesquida

La novel·la, Portell l’ha dedicat a dos autors mallorquins, sobretot a dues de les seves obres: L’adolescent de sal (1975), de Biel Mesquida, i Gelat de maduixa (1984), d’Antònia Vicens. “Són dos dels meus llibres preferits, els volia homenatjar. El dia que va morir David Bowie és una novel·la collage, textual, i això ho dec a Mesquida, mentre que el tractament del flux de consciència de Gelat de maduixa va ser el que em va fer veure per quins camins i de quines maneres pensava el meu protagonista”.

“En Biel és, per a mi, un model de transgressió i de viure literàriament: s’ha entestat, al llarg de la seva carrera, a fer-ho tot nou. Amb Antònia Vicens, a més, tenim una bella història en comú: el llibre Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016, Lleonard Muntaner Editor), una biografia en forma d’entrevista que no és més que unes converses nostres a l’estiu. Abans de conèixer-la tenia una admiració insuperable per la seva obra, n’estava embadalit, i el fet més al·lucinant va ser que quan la vaig conèixer i la vaig poder tractar de prop vaig veure que aquella persona que imaginava darrere els textos, aquell mite de dona poderosa i independent, era ella, en realitat”, assenyala Portell.

EL LLIBRE

El dia que va morir David Bowie. La breu edicions

El dia que va morir David BowieEl pensament en què transcorre la novel·la passa l’endemà de la mort del duc Blanc, el sexe, l’androgínia, la droga, la festa i la decadència, tot amanit amb ironia, és l’univers de l’obra. L’escriptura de Portell esclata en un collage: el retrat d’un jove desorientat que fuig de l’intens melodrama que l’enfonsa en la indolència.