El terror invisible que amenaça totes les dones

Una seqüència extraordinària obre El llanto: en una discoteca banyada en llums estroboscòpiques, una jove balla eufòrica fins que, de sobte, es comença a donar cops de cap contra una barra. És una carta de presentació impecable per part de Pedro Martín-Calero, cineasta que debuta al llargmetratge amb aquest estilitzat i efectiu film de terror, també marcat per la personalíssima veu de la seva guionista-autora: Isabel Peña, col·laboradora habitual de Rodrigo Sorogoyen, proposa aquí una intrincada estructura narrativa en què tres dones joves (entre les quals una irreconeixible Ester Expósito morena) separades en el temps i l'espai s'enfronten a una presència maligna que només elles poden veure, encara que sempre a través d’una pantalla.

Peña i Martín-Calero embasten les tres històries hàbilment, teixint un discurs contundent –la violència de gènere com a mal invisible i trauma intergeneracional– sense renunciar a la construcció d'un clima amenaçador i d'unes set pieces aterridores que recorden tant obres clau del terror japonès actual com It follows, referència inapel·lable de la pel·lícula. Els problemes d’El llanto estan relacionats, justament, amb la seva ambició: l'estructura tripartida provoca la comparativa inevitable entre les històries –la de l'estudiant de cinema argentina és massa superior a les altres–, i la seva visió amarga cap al tema denunciat dona peu a un final obert que es pot confondre amb un cert titubeig a l'hora de clausurar el relat.