La llarga història de la protecció (o no) de la central d’Alcanada

PalmaUn espai per a la creació que enllaci l’energia fotovoltaica i l’art, i que impliqui creadors i científics experts en aquesta tecnologia: aquest és el darrer projecte per a la central elèctrica d’Alcanada (Alcúdia) que ha arribat al despatx de la batlessa del municipi, Bàrbara Rebassa, tot i que no és el primer. “Fa 30 anys que això [la central] està aturat. Ho volen protegir, però no es posen d’acord, i el que està clar és que necessita intervenció urgent: cau a bocins. L’única protecció que té és del Consistori, forma part del Catàleg del patrimoni municipal”, diu Rebassa sobre la central. Els artistes implicats en aquest projecte s’han reunit amb ella i tenen pendent trobar-se amb altres autoritats i institucions, com la directora insular de Patrimoni del Consell de Mallorca, Kika Coll.

Era l’any 2016 quan Coll va dir que estudiaria declarar la central com a Bé d’Interès Cultural (BIC); ho va fer just després que Endesa sol·licitàs a l’Ajuntament d’Alcúdia esbucar Alcanada, tal com recorden Rebassa -que en aquell moment era regidora de Patrimoni al municipi- i l’empresa.

Ara fa un any que es va encarregar un informe a una empresa, registrada a Madrid, especialista en patrimoni industrial, per tal de saber quines parts de la central s’havien de protegir i valorar-ne la conservació. Arran d’aquest document, els tècnics de Patrimoni del Consell varen elaborar el seu informe i el presentaren el juliol a la Ponència Tècnica de Patrimoni Històric. Aquest òrgan ha de decidir si finalment es protegeix o no, en quin grau i amb quines possibilitats de modificació dels béns protegits.

Davant dels dubtes d’algunes entitats que formen part de la Ponència Tècnica sobre si declarar BIC o no la central, el debat es va posposar al mes de setembre, però es va ajornar una altra vegada. Ara, s’espera que la decisió arribi durant el primer semestre de 2021. Patrimoni assegura que s’està reunint amb totes les parts per trobar-hi una solució i arribar a un acord sobre el tema. Però mentre es discuteix, s’imposa la decadència.

Les entitats que participen en la Ponència Tècnica són el Consell de Mallorca, el Col·legi Oficial d’Arquitectes (COAIB), el Bisbat de Mallorca, la Universitat de les Illes Balears, l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA), el Col·legi d’Arquitectes Tècnics, la Federació d’Entitats Locals de les Balears (FELIB), l’Ajuntament de Palma, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Ciències i Lletres i la Societat Arqueològica Lul·liana. Algunes d’elles no tenen clar el grau de protecció que hauria de tenir la central. Aquest és el cas del Col·legi d’Arquitectes, el Bisbat i la Direcció insular de Territori. Tampoc ho té clar Endesa, propietària de la instal·lació.

Des del COAIB diuen que, ara per ara, “s’està estudiant el tema en profunditat, no només pel que fa a la central, sinó també quant al patrimoni arquitectònic”. Tot i reunir-se amb Patrimoni, diuen que encara no poden posicionar-s’hi. Des de Territori tampoc volen donar cap tipus d’opinió perquè aquesta qüestió “encara està molt verda”. Per part seva, Endesa diu que estan parlant “amb les administracions implicades per tal de trobar una solució adient” per a aquest edifici, que ja forma part de la imatgeria col·lectiva dels habitants d’Alcúdia i els voltants.

Quan hi havia llum

Progrés, evolució, tecnologia. Queden lluny aquells anys en què la central elèctrica d’Alcanada s’identificava amb tots aquests conceptes: repartia llum i energia a les cases de Mallorca. Però ja fa temps que això és fum. La decadència i degradació de l’estructura són més que evidents, i es perceben a mesura que un s’apropa a l’edifici, obra de l’arquitecte Ramón Vázquez Molezún (Medalla d’Or d’Arquitectura del govern espanyol l’any 1997). El dictador Francisco Franco va ser a Mallorca per inaugurar-la el 1957 i va estar activa fins devers els anys 90, moment en què va ser substituïda per la nova central, també situada a Alcúdia, però aquesta vegada a l’Albufera: es Murterar.

Un museu que no va ser

L’economista i conseller del Banc d’Espanya Carles Manera reconeix que la central d’Alcanada és símbol d’uns temps de bonança. Parla sobre l’edifici des del punt de vista de la història econòmica de les Illes: “Va ser molt important, funcionava amb carbó (precisament perquè el carbó arribava per mar, la central està situada a primera línia de la costa d’Alcúdia). És part del passat econòmic de la nostra terra. Abans del turisme, ni érem tan pobres ni tan miserables. Aquest edifici és un recordatori del passat industrial de les nostres Illes”. Rememora, a més, que quan era conseller d’Economia, Hisenda i Innovació (del 2007 al 2011, amb el Govern de Francesc Antich), es va posar sobre la taula fer un Museu de la Ciència de les Illes Balears en xarxa, amb diferents seus al territori illenc. “Volíem que la central fos una part d’aquest museu, les instal·lacions són molt vistoses i imponents. El projecte ajuntava diferents àmbits, com la investigació, el desenvolupament, la innovació i la cultura”, diu.

Manera també considera que tot el que sigui infraestructura cultural que ajudi a explicar una realitat desconeguda de les Illes, com és el passat industrial, és important, a més de ser una manera de recuperar un patrimoni dispers. Menciona el Museu del Calçat d’Inca i el Museu Marítim de Palma. “No ens hem acabat de creure que abans del turisme de masses hi havia activitat econòmica. Hi havia una sèrie d’activitats científiques en les quals s’invertia, un talent i un coneixement que s’han anat esvaint”, afegeix.

En aquest projecte de museu hi estava implicat l’Ajuntament d’Alcúdia, que elaborà un dossier en què justificava el valor arquitectònic de l’espai a partir de les paraules de l’arquitecta Gabriela Kacelnik, que va documentar i catalogar la central tèrmica per a la Fundació DoCoMoMo Ibérico -una organització que es dedica a la documentació i difusió de l’arquitectura del Moviment Modern a la Península i a les Illes-.

Kacelnik parlava de “l’interessant efecte plàstic que la llum i l’ombra fan en els elements que formen la façana sud, efecte accentuat per l’escala exterior de l’edifici principal. També són interessants el volum suspès de l’escala de servei de l’edifici de vestuaris i menjadors, i la marquesina de formigó nervat i amb tensors d’acer que precedeix a la cinta transportadora de carbó”.

En les Jornades Locals d’Alcúdia de l’any 2004, l’arquitecta va exposar el debat sobre el futur de la central en la seva ponència, recollida en una publicació amb les altres comunicacions: considerar l’edifici com restes i pura ferralla, i eliminar-lo; o bé donar-hi un nou ús social a partir de la reutilització, fer-ne un emblema com a monument històric.

Des del punt de vista de la construcció, l’arquitecte Martí Lucena es demana si realment aquest edifici té un valor tan considerable per declarar-lo BIC: “S’ha de tenir en compte si l’esforç que suposarà mantenir i, en un futur, donar-hi un altre ús és desproporcionat pel valor o no”. A més, val la pena pensar si no té més valor el paisatge que l’edifici, planteja l’arquitecte.

Des de Patrimoni tenen clar per què volen oferir la màxima protecció a la central. Coll explica que és un conjunt de patrimoni industrial com cap altre a Mallorca, a les Balears, i “pràcticament a l’Estat”. D’altra banda, per com es mantenen les estructures, encara es pot veure i fer un seguiment de com era el procés de creació d’electricitat. Un altre motiu que donen des de la institució és que la central forma part del llistat de 100 elements de patrimoni industrial del Ministeri de Cultura. “L’hem de protegir per la seva excepcionalitat, conservació i singularitat. Com a edifici industrial, és l’única mostra que tenim d’aquella època”, afirma Coll, que veu postitiu que hi hagi debat, tot i que la seva obligació és “estar pendents de salvar el patrimoni”.

Ara bé, no depèn de la Direcció insular de Patrimoni què es farà a la central una vegada es declari BIC, si és que això arriba a passar, perquè l’espai no és propietat de la institució insular. Aquesta catalogació simplement limita les modificacions d’algunes parts de l’edifici, o de tot -depèn del que decideixi protegir la Ponència Tècnica-. A més, qualsevol intervenció hauria de fer-se respectant altres normes, com les urbanístiques i les territorials, amb el vistiplau de Patrimoni. Al final, mentre sigui propietat d’Endesa, és l’empresa la que decideix què s’hi farà, tot respectant la protecció que pugui tenir.

Malgrat les bones intencions del grup d’artistes, la batlessa sap que qualsevol projecte que tingui alguna cosa a veure amb la central -“fa anys que arriba gent amb idees i que té ganes de revitalitzar l’espai”, assegura- és supramunicipal. Rebassa recorda que son pare feia feina a la central tèrmica: “Veure-la així em fa molta pena. Record anar-hi de petita, la sala enorme i lluminosa de turbines; tot era gran, lluminós i estava net. La inversió econòmica que es necessita per fer-hi qualsevol cosa és enorme, i no pot ser cosa de l’Ajuntament”. Ara per ara, en paraules de la batlessa, la central d’Alcanada no és més que un “cadàver industrial”.