Llarga ovació i crits de "Jo sí que et crec": s'estrena 'El sostre groc'

Sant Sebastià"Jo sí que et crec". Després de quatre minuts d'ovació amb tot el pati de butaques del Teatro Victoria Eugenia de Sant Sebastià dret, les protagonistes del documental d'Isabel Coixet El sostre groc han sentit com el públic cridava a l'uníson allò que necessitaven escoltar des de fa molt de temps, des que van denunciar els abusos sexuals que durant més de vint anys s'havien produït a l'Aula de Teatre de Lleida. L'estrena oficial del documental de Coixet ha tingut aquest dijous una rebuda entusiasta i alhora reparadora, amb les protagonistes dempeus i emocionades en una de les llotges del teatre, rebent la comprensió de tot el públic sense que ningú les qüestionés. Poc abans de l’estrena, elles mateixes havien recollit la menció especial del premi Dunia Ayaso. “Emocionants les seves protagonistes i la seva veritat. Perquè us creiem. I tant que us creiem”, deia la cineasta Ainhoa Rodríguez, presidenta del jurat, en l’entrega de la menció.

Lluny del morbo

De petites van fer teatre somiant en ser actrius. Algunes ho han aconseguit. Però cap s'hauria pogut imaginar que desfilaria per la catifa vermella del Festival de Sant Sebastià per explicar la seva pròpia història. “Estic molt feliç d’haver transformat una cosa dolorosa i una lluita que en l'àmbit legal no va tenir recorregut en una cosa tan bonica com aquesta”, explicava Violeta Porta en la roda de premsa prèvia a l’estrena de la producció després d'una jornada maratoniana d'entrevistes, actes i presentacions. La pregunta que més vegades han hagut de respondre és: “Com estàs?” Una qüestió complexa de contestar enmig de la muntanya russa d’emocions viscudes. “Hem aconseguit guarir-nos bastant. Ha estat molt reparador per a nosaltres, però fer tot aquest procés fins al documental ens ha ajudat moltíssim. I sobretot fer-ho juntes”, resumia l’Aida Flix.

El glamur de Sant Sebastià les ha acollit no com a víctimes d'abusos sexuals sinó com a protagonistes d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. “Al principi no em volia reconèixer com a víctima. El veritable acte de valentia és reconèixer que has patit abusos i continuar amb la teva vida, amb això que t’ha passat”, descrivia la Sònia Palau. “No vull que l’etiqueta de víctima sigui la meva. El focus ha d’estar en ell, en qui s’ha de sentir culpable. No en les víctimes”, afegia la Míriam Fuentes. Precisament, Coixet tenia clar des del primer dia que volia defugir el clixé de víctima i el sensacionalisme. Ser fidel a aquesta premissa va tancar les portes d’una gran plataforma televisiva al documental. "Just després d’haver guanyat el Premio Nacional de cinematografia el responsable de la plataforma em va dir: «Com que no hi ha violència ni violacions no ens interessa»", ha explicat Coixet a Sant Sebastià, i ha lamentat el “morbo” que alguns busquen en històries tan doloroses: “A El sostre groc buscàvem el contrari”. 

La cineasta catalana ha lloat "el rigor" de la investigació de l’ARA que va servir per destapar els abusos de qui va ser director i professor de l'Aula de Teatre de Lleida, Antonio Gómez, i que la va empènyer a traslladar aquesta història a la pantalla gran. “Ens vam sentir totalment còmodes i en confiança i per això vam parlar per primera vegada. Fins aleshores no havia passat això, no ens sentíem còmodes amb ningú”, apuntava Goretti Narcís sobre el pas d'aparèixer plegades a l'article. Un viatge que han fet juntes i que les ha unit d’una manera molt especial, alçant la veu malgrat la gent que els girava l’esquena, que els deia que exageraven o que passessin pàgina. “El motor que sempre ens ha impulsat és fer això per les que vindran, per les que encara no s’han atrevit a parlar”, deia Marta Pachón. Elles van descobrir ja d'adultes que el que havien viscut a l'Aula no era teatre. Donant la cara a El sostre groc, volen alertar les noves generacions contra tots aquells que fan servir el seu poder per travessar els límits amb total impunitat.